T'ESTIMO

Fes alguna cosa, dona! No és bo estar-se sense fer res i pensar en els problemes passats, què en treus?

Ara m’agrades; fes neteja, és el millor que pots fer. Uf! Ara et vols enfilar per agafar aquesta capsa que hi guardes mitja vida? Sí, també tens raó. En compte no caiguis...! Molt bé!, ja tens la capsa. La goma que la tanca s’ha endurit i s’ha trencat, n’hauràs de buscar una altra...

Però si és plena de cartes, totes de l’any de la picor; ho tens molt ben classificat, per paquetets i lligats. Oh, aquestes cartes són de quan eres petita i escrivies a la família de l’exili, al teu oncle, en nom dels teus pares. Ui, cartes de Salvatore, quin pocavergonya!

Ah, i aquestes que diuen “Cartes perdudes”. Aquestes van lligades amb un llaç de setí rosa. No pots resistir la temptació de reviure aquella època tan dura amb la teva filla.

―Calla, consciència! Sempre m’has d’amargar la vida.

Estimada filla,

No sé com dir-te que et trobo a faltar més que l’aire que respiro.

Fa dos mesos que te’n vas anar a l’Índia amb aquell poca-solta. Ens ho vas notificar dos dies abans, just el dia que feies divuit anys, ja ho tenies tot preparat. Encara no entenc per què ho vas fer d’aquella manera. No en tenies motius, aparentment. A casa ho tenies tot. Tenies un gran futur... No, no t’escric per retreure’t res. Sóc la teva mare i no puc evitar recordar-te que t’estimo i que la porta de casa la tens oberta per quan tornis.

Ja intentarem aclarir moltes coses, que ens han marcat per sempre, quan siguis aquí.

És horrorós no poder comunicar-me amb tu. Sempre he d’esperar que telefonis. Les cartes que t’escric ja sé que no t’arribaran; no tinc cap adreça on enviar-les: són cartes perdudes; però jo quedo més tranquil•la.

Demà és Nadal, i et trobarem molt a faltar. No em pintaré els ulls perquè sé que les llàgrimes me’ls rentaran. No tinc ganes de fer res, i menys de somriure perquè toca.

Vull que m’escriguis, TU sí que pots!!!

T’estimo!!!