T'estimo G...

Plou. I torno a pensar en tu. Faig que no amb el cap i miro d'omplir-lo d'altres banalitats. Però la meva vista no pot evitar tornar-se a fixar en la finestra. Les gotes regalimen vidre avall, tot deixant el seu rastre. Un rastre humit que a penes dura uns segons, ja que avui hi ha trànsit intens i moltes gotes disposades a engolir tot el que tenen al davant. Per un moment, em fixo en un d'aquests petits conjunts d'aigua que tot just acaba d'espetegar contra el vidre. Amb una embranzida poderosa baixa cap avall, però com per art de màgia torna a pujar... un segon, dos... i torna a caure. Una G. La inicial del teu nom. I torno a pensar en tu.

Tot va passar ara fa justament dos anys. Per a mi allò havia de ser l'experiència de la meva vida. Una cosa totalment nova per a mi que, al meu parer, m'havia d'ajudar a progressar com a persona i a fer madurar el meu seny, que darrerament es mostrava bastant caduca. Tanmateix, quatre mesos i escaig més tard, quan et vaig deixar, t'odiava, i tu n'eres conscient. Suposo que va ser per aquest motiu que el dia que vaig marxar vas plorar sense respir. De fet, et passaves el dia plorant. I allò a mi em molestava. Bé que ho sabies. Em feia posar nerviós i, com és evident, no tenia ganes de fer res amb tu. Eres una ploramiques. No cal que pateixis, però. No van pas ser els teus plors continus els que més m'irritaven de tu. No és pas aquesta la raó perquè el dia que et vaig abandonar em vaig jurar a mi mateix que mai de la vida et tornaria a veure...

I tanmateix, cada vegada que plou et recordo. I no puc evitar comentar el mateix a la persona que m'acompanyi: "Ella sempre plorava. / Ostres, quin rotllo, no? No hi devies poder fer res! / Al final t'hi acostumes. Diria que fins i tot ho enyoro."

Recordo que el dia que et vaig conèixer feies olor de castanyes. No em facis dir el perquè, però és així. Ens vam conèixer de matinada, però el dia havia estat massa dur per a mi i ens anàrem a dormir ben d'hora, ens vàrem ‘cutxar prest', que deia algú. L'endemà, ens vam llevar a les sis tocades i, encara fatigats per la consistència del dia anterior, sortírem a passejar. Recordo que aquell dia també ploraves. No gaire, però. Va ser aleshores quan et vaig ensumar i em va semblar percebre una olor de castanyes poc corrent per l'època i l'espai en què ens trobàvem. Val a dir que mai més no vas tornar a fer aquella olor -sinó més aviat d'humit, de tant plorar-, però encara jugo a recordar aquella aroma que em transporta a aquells moments tan tristos aleshores, feliços ara, de la meva vida.

Jo havia de buscar pis, i tu me'n vas oferir un ben aviat. Malauradament, la companyia no va acompanyar, si més no, cap al final de la nostra curta relació, i suposo que allò també influís que t'agafés una mica de ràbia. I tot i que t'explicava cada nit, en solitud, consumint les cigarretes amb virulència, tot el que em passava, tu no em feies cas. Continuaves fent la teva. I allò, allò sí que era el que més m'irritava de tu. A més a més, eres ben maca, tothom m'ho deia, abans i després que et conegués personalment, i tenia la sensació que ho tenies massa assumit. Amb mi, però, mai no t'arreglaves. Suposo que també devia ser a causa dels teus plors, que et deixaven la cara grisa i bruta.

Com deia, la companyia d'aquell petit pis situat a Brechin Street no va acabar de complir el seu deure, "acompanyar", i tot plegat va fer que m'ensorrés. Ara que m'ho miro amb perspectiva, he de reconèixer que no tota la culpa va ser teva. Tinc la boca plena de repetir que sempre que planeges i replaneges quelcom, sempre que hi construeixes al voltant tot un cúmul d'expectatives i il·lusions fets amb paper fumar, aquell batibull acaba caient, bo i emportant-se les expectatives i il·lusions de què parlava. I suposo que és això el que em va passar a mi. És que t'estimava tant! Fins i tot abans no et conegués de vista, ja sabia que estaves feta per a mi. I per aquest motiu quan aquella... ‘aquella' -amb permís de la normativa- amb qui vivia va començar a fer de les seves, el meu castellet de sorra blanca, net i polit i amb una bandera blava, creu blanca inclosa, se'm va esfondrar. I a partir d'aquell moment qualsevol excusa va ser bona per a marxar uns dies i abandonar-te.

Ara que han passat dos anys, has de saber que et vaig ser infidel. De fet, ho vaig ser més d'un cop. Em vaig veure amb dues més, tres, però aquesta darrera no va durar més d'un dia. De fet, si no t'ho vaig dir va ser perquè un d'aquests idil·lis tardorencs el vaig viure amb una veïna teva. I ja ser que tu no hauries emprat aquest mot, ‘veïna', sense cap qualificatiu del tipus ‘rival', ‘traïdora' o ‘interessada'. Precisament per aquest motiu vaig tenir ben clar que no podies ser sabedora d'aquesta història. L'altre contacte no era del barri, i, de fet, no crec que la coneguessis, ben poc teníeu en comú. Allò va ser totalment carnal, ni tan sols m'agradava; físicament, no tenia res a pelar amb la teva bellesa.

Tot i aquella empenta escàpola que es va apoderar de mi, sempre tornava als teus braços. I en tornar, ho feia jurant-me i perjurant-me que aquella vegada seria la definitiva. La que em faria veure't amb els ulls amb què tothom et percebia: maca i humil, plena d'històries i d'energia... malgrat els plors. No em puc queixar del teu vessant foll. Ens vàrem emborratxar junts infinitat de vegades. Borratxeres amb aquella cervesa... Tenant's, així en deien. D'aquella faceta teva recordo que sempre et cruspies la teva energia massa d'hora. A quarts de tres ja tenies tot el peix venut i frisaves per tornar casa, posar els teus peus en remull, dormir la mona i... plorar. Recordo que amb cada ressaca t'odiava més. No entenia com podia ser presoner de les teves xarxes cada nit, tot i saber que l'endemà me'n penedia. Val a dir, que tampoc no t'oposava gaire resistència...

I així van passar els dies, les setmanes i els mesos. Amb la meva pell molla de tant fer-te costat quan ploraves i amb la gola també molla... de Tenant's. I vàrem entrar en una aurèola de què, tot s'ha dir, encara me'n penedeixo avui dia. Només sortíem de nit, i de dia tu ploraves, i jo no feia res. M'arrossegava per aquell petit habitacle bo i veient com la meva companya assaboria cada segon de cada dia. D'aquesta manera va transcórrer la majoria del temps que vam estar junts. Ho recordes? No ho crec, segur que ja has tingut mols altres idil·lis semblants al meu.

Torno a recuperar el nord i la vista, encara entelada pels plors que em produeix el fet de pensar en tu. Com t'enyoro! No sé pas perquè vaig actuar d'aquella manera durant el nostre romanç, però me'n penedeixo moltíssim. Avui dia, no sé ni com vaig ser capaç d'odiar-te i de jurar-me a mi mateix que no et tornaria a veure. Saps què? Crec que un dia et faré una visita. Sortirem de nit, ens emborratxarem de Tenant's i ens n'anirem a dormir la mona, o la goril·la.

Miro per la finestra, el vidre ja és eixut i el sol penetra amb força dins la meva cambra. Abaixo la persiana. Casumdena! Ja sé perquè aquell pis no en tenia, no l'hi calien... Miro la pantalla de l'ordinador, inert, i començo a escriure: "Plovia. I un altre cop he tornat a pensar en tu. He fet que no amb el cap i l'he mirat d'omplir d'altres banalitats, però no puc. I love you, old Glasgow...".