T'ESTIMO AMB BOGERIA

T’ESTIMO AMB BOGERIA!
(Crist a l’ànima)

–T’estimo amb bogeria!
Es tant l’amor que et tinc
–AMADA MEVA!–
que hauria perdut el seny,
si no fos la raó que em mou
i la mà que em guia:
superiors a la força que m’empeny.
Per tu he deixat la casa i el meu Pare,
la glòria, els honors,
lloances i cantics d’oblació,
i m’he vestit igual que un pobrissó
per captivar t’esguard d’enamorada
i posseir la dolçor del teu petó.
M’he fet petit perquè m’amanyaguessis,
amb tendresa de mare, sense por.
M’he fet malalt,
tan sols perquè em curessis
i sentir el teu perfum de fràgil flor.
M’he fet meu ton sofriment i ta agonia;
vull ser el teu consol, la teva companyia,
bressol del teu bell somni,
dolor del teu dolor.
M’he fet coixí per recollir el teu plor!
I tu, dolça estimada,
neguit del meu amor desesperat,
passes pel meu costat girant la cara,
ignorant la tendresa que t’he dat.
Et distreus amb inútils bagatel•les
tot presumint dels teus amors perduts,
i et perds en el fang dels teus capricis,
buscant falsos elogis i inútils beneficis...
núvols de polseguera
que els aires s’han endut.
Et volia abraçar com si fossis ma vida,
i he plorat sang barrejada amb la suor,
s’ha esvaït la il•lusió de ma alegria,
m’han coronat de burla,
d’oprobi i de dolor.
Volia, amb les mans, suaument acariciar-te,
com l’espòs en el sublim instant
que de petons, afalacs i mirades,
la nit va emplenant.
I ara, les mans les tinc clavades,
com podré demostrar-te
el meu AMOR tan gran?
Els peus,
–que amb silenci et seguien d’amagat
als llocs més íntims i al teu recés apartat,
per donar-te de lluny tota ma vida–
també m’han foradat!
La teva indiferència i egoisme
amb tot el desamor,
han sigut la llança maleïda
que m’ha esberlat el Cor.
Em trobo en el sepulcre de l’oblit
(amor abandonat a plena nit),
m’envolten les tenebres i la mort...
lluny del meu PARE,
i encara…
T’ESTIMO AMB TOT MON COR!
Vine, estimada!
Passeja en mon jardí de solitud,
reposa del delit de joventut,
que és cap al tard i la nostàlgia et porta
al redós del meu AMOR SAGRAT!
Tanca la porta,
i embolcalla’t amb la quietud de la vesprada;
assaboreix la pau tan desitjada;
no tinguis por del teu menyspreu per mi,
si el teu desig s’ha desvetllat suara.

La nit ja va passant… i neix l’albada.

T’ESTIMO AMB BOGERIA GRAN!
VINE AMB MI!...
ARA!
TOTS DOS ANEM AL PARE!

Josep Vendrell i Torres