t'escric

hauríem d'haver-nos fet aquella promesa
i no deixar el nostre esdevenir
en mans de falses providències.

recordo quan entre llençols i pestanyes,
conteníem les paraules per no destorbar el desig dels nostres cossos;
entre rebrecs i saliva,
fèiem bombolles de realitat que s'allunyaven cel enllà.

ara que tu sents l'albada
i jo les crostes de la teva absència,
ara que al teu poble clareja
i aquí arriba el crepuscle vespertí,
ara t'escric.

t'escric eixut de mi mateix amb el tràgic dubte
d'estar a només un gest de distància;
t'escric entre el recel persistent,
i la por de perdre't.

pagaria per enterrar
els records que cremen,
i fer dels passatges ombrívols
ponts daurats de ginesta.

però sé que no em puc quedar massa temps aquí,
ja que l'oblit no existeix, simplement noves vivències.