Teruel existeix

I.

El Quim i un servidor arribem a Tarragona per a recollir al David. De Tarragona a Teruel, que confiem existeixi, no hi deu haver molt de camí segons les indicacions que ens han donat. No, no hem mirat cap mapa. Per a què? Som homes, som gent que ha vist món.

Sortim d'Imperial Tarraco. Sona O'Funkillo. Ens espera una bona estona de carretera. El paper amb les indicacions inclou els pobles pels que hem de passar abans d'arribar a Teruel, i també els telèfons de varis hotels. La ruta és clara: uns quants pobles des de Tarragona fins a Alcañiz. Després d'Alcañiz descobrirem si Teruel existeix. Queda poc per a arribar a Alcañiz i -ja era hora- Teruel apareix als cartells indicadors. 180 quilòmetres encara? Els nostres ànims s'enfosqueixen com el cel. Creuem Alcañiz. Ens preguntem si quedar-nos aquí o continuar. Què som, homes de món o marietes? D'acooooooooord, seguim cap a Teruel.

Sols amb nosaltres mateixos, no hi ha més llum que la dels fars del cotxe il·luminant una recta que sembla arribar fins a l'infinit, com a mínim. I encara no hem reservat hotel. Truco. Hola buenas noches, ¿el hotel Torico Plaza? No esto es una centralita de tres hoteles. ¿Tienen una habitación para tres? En el Torico Plaza no. ¿Y en los demás, así me ahorro de volver a llamarle? Tampoco. Gracias buenas noches. Buenas noches.

Eliminats tres hotels de cinc truco a un altre. Hotel Oriente dígame. ¿Tienen habitación para tres? Sí. Pues vamos para allá. Bien, ¿sabrán llegar? Sí, gracias (som homes, gent que ha vist món). Sense saber com, apareixem a Teruel. El primer que notem és que existeix. És una agradable sensació, sobretot per a la gent de Teruel. Ens disposem a trobar l'hotel, comencem per cercar-lo. Entrem en un estrany minibucle que no reconeixem com a premonitori. Passem prop de la plaça Oval, mira, com el despatx de la Lewinsky. Hi passem un altre cop. I un altre. Decidim canviar de direcció i passem un pont. Apareixem davant de l'hotel. Aparquem.

A l'hotel. Hola buenas noches somos los que hemos llamado hace un rato. Mister Simpatia 1973 ens dóna la benvinguda com qui s'està aprenent els afluents del Tajo. Ens cau bé, potser perquè mai ens els hem après. Pugem a la nostra habitació. Està bé. Hi ha tele i això implica encendre-la mentre decidim què fer, cosa bastant estúpida perquè tenim gana. El que hem de fer és menjar. A la tele hi apareixen imatges (és clar) i no se m'ocorre altra cosa que dir "Qué casualidad, esto parece Teruel". "En Washington D.C.". Ups, estranya connexió, ho ignorem. Sortim amb la sana intenció de menjar greixosos productes del país. Menjar bé.

Passant pel pont contemplem Teruel al davant i, vertiginosament, avall. Les estrelles il·luminaràn el nostre camí i, portant-les-hi la contrària, trobarem la nostra meta. Som homes, gent que ha vist món.


II.

Arribem a un carrer del qual en desconeixem el nom. Estem parlant de ninjes. Les converses entre homes no sempre són sobre dones o futbol, també es parla de ninjes. Bé, estem parlant de ninjes amb estrelles ídem i les seus cops de peu ídem. No veiem cap restaurant ni cap bar. Calma i tranquil·litat que diria el mestre Pratchett. Parlem de política. Girem a l'esquerra. Parlem de literatura transportada al cinema. Dreta. Parlem d'economia. Ara per aquí, ara per allà.

Tornem al carrer del qual no en desconeixem el nom. I som altra vegada, sense adonar-nos-en, parlant de ninjes. Ens sorprenem de la repetició, decidim no fer-ne cas. Hi ha gana. No veiem cap restaurant ni cap bar. Calma i tranquil·litat. Girem a l'esquerra. Parlem de la filosofia al segle XVII i les seves conseqüències insospitades. Dreta, Parlem de música. Ara per aquí, ara per allà.

Tornem al carrer dels ninjes, aquest serà el seu nom a partir d'ara ja que per algun estrany motiu estem parlant de ninjes un altre cop. Ens preocupem. Necessitem una solució. Veja'm, veja'm. Som homes, gent que ha vist món. Pensament lateral. Haver-ho dit abans: anem per l'altra banda. Un nou carrer apareix davant dels nostres gairebé llagrimosos ulls. Veiem un restaurant. Per fi. Restaurante Gran Muralla. Restaurant xinès. Calma i tranquil·litat. Girem a l'esquerra. Parlem de les connexions sinàptiques en el cervell de l'orangutan adult. Dreta. Parlem d'escacs i la seva influència en el desenvolupament de la ciència moderna. Ara per aquí, ara per allà.

Bé, tornem a ser, després d'un tercer recorregut diferent, al carrer dels ninjes. Deu ser un senyal. Ens dirigim sense més dilació al restaurant xinès. Potser tinguin tapes, al cap i a la fi som a Teruel.

No. És un restaurant xinès com tots aquells en els que he estat, bé sigui Rubí, Barcelona, Madrid o San Javier. Però això no mina la nostra moral. Bé... sí. Però ens consolem pensant que demà, a la llum del dia, descobrirem els secrets de Teruel. Tapes, vins, descans. Pensem en tot això, que és pel que hem vingut, per alliberar-nos de l'estrès de la ciutat mentre mengem arròs tres delícies.

Acabem de menjar. Sortim. Busquem un bar per prendre alguna cosa. Sense adonar-nos-en anem a parar a la plaça Oval. Atònits, amb cara d'imbècils, observem varis restaurants (no xinesos) com tanquen les seves portes. Necessitem alcohol.


III

Creuem la plaça Oval fins a unes escales que -imaginem- arriben al carrer dels Ninjes. Des d'allà sabem arribar a un bar que hem vist un parell de vegades en el nostre bucle. Al carrer dels Ninjes parlem de ninjes, més per costum que per cap altra motiu.Encara que no els esmentéssim, els tres estaríem pensant en ells. A tots els ninjes del món els xiulen les oïdes a la vegada. Afortunats són aquells que es senten afortunats.

Arribem al bar. S'anomena Lennon i ja sabem el que diu la dita: a falta dels Stones bo és Lennon. A més, tal i com està sortint el viatge anem amb peus de plom: o entrem aquí o anem a un "club" que hem vist a uns 200 quilòmetres. Entrem al Lenon (sort que no s'anomena Yoko Ono, penso). Notem que al bar li falta alguna cosa. Crec recordar que és allò que es coneix com a clients. No ens acoquinem: som homes, gent que ha vist món. Tres Jack Daniel's, por favor.

No són molt generosos amb el whisky però tampoc és car. Seiem en quelcom que sembla un sofà. Arriben, ¡oh, Senyor!, clients. Bé, sembla que tot millora. Sona Hotel California dels Eagles. El Quim ens posa en atenció: "Atents ara el cantant cantarà 'Un chinito pescando'". El cantant canta: "Un chinito pescando...". Hahaha. L'alcohol comença a ajudar-nos a no fer cas de noves coincidències. Parem, xerrem, riem, ens desestressem.

Demano una altra ronda de whiskys, un cambrer diferent al d'abans ens els serveix ben carregats. Tenim cara necessitar-jo, ho sabem i seguim amb les nostres coses. Es fa tard i decidim tornar a l'hotel Oriente. Aconseguim esquivar el carrer dels Ninjes, creuem el pont, arribem a l'hotel. Despertem a Mister Simpatia 1973. Ens diu buenas noches però de fons escolto els afluents del Tajo. Pugem. Engegarem la tele, és divendres i deuen fer-hi alguna porno amb la que, com diu el nostre amic Jesús, riurem una estona.

En David encén la tele. Tinc un pressentiment. Ho dic en veu alta per a que no succeeixi: "Què us hi jugueu que quan arribis al canal de la porno hi surt una oriental?". Hi surt. Riem per no ploure, el Jesús tenia raó. El David i el Quim fumen. Jo també però les meves cigarretes es venen als estancs. S'adormen. Apago la tele.
Mentre intento adormir-me recordo com ha començat tot. He sortit de treballar per a trobar-me amb el Quim a la Diagonal, a Barcelona. M'ha preguntat si volia anar a dinar a un restaurant xinès o un de normal. He escollit normal. Potser m'estava protegint, inútilment segons sembla, del que ens esperava.

M'adormo. Acaba la primera nit a Teruel. La llum del Sol ens il·luminarà el camí. El Torico vetlla per nosaltres. O això vull creure.

Em desperto.


IV.

Sóc l'únic que està despert. Són les nou i encenc la tele esperant que el nou dia no sembli la setmana d'Orient d'El Corte Inglés. Entrenaments de Fórmula 1, en quins països orientals es celebren grans premis? Recordo Japó i Xina, m'oblido de Malàisia. És a Malàisia, encenc una cigarreta i canvio de canal mentre Alonso aconsegueix la pole.

Passo una bona estona canviant de canal fins que el David es desperta. Veient que el Quim podria dormir dos dies seguits el despertem. Decidim dutxar-nos (per separat) i anar a esmorzar. Anem a un bar proper i mengem uns bons entrepans i unes bones cerveses. Sortim. Estem preparats per Teruel.

Passem pel carrer dels Ninjes, no hi ha por, no hi ha dolor. Ens fixem amb el nom real del carrer però no ens agrada tant com el que li hem donat nosaltres. Passegem per Teruel, és molt maco (i nosaltres de Barcelona). Arribem a la plaça del Torico. Ens agenollem davant el nostre senyor El Torico i li resem les pertinents pregàries i salms que només els més vells de Teruel recorden i que només es poden pronunciar en l'ancestral llengua que el Torico va ensenyar a Hispània:
¡Oh Torico, nuestro señor!
Tus siervos y lacayos te imploran,
como los cerdos que en libertad engordan,
para que todo nos vaya mejor.

¡Oh Torico, vida nuestra!
Te pedimos decisión y valentía,
y todo aquello que potencie nuestra hombría (*)
para comer lo que Teruel nos muestra.

¡Oh Torico, torico, torico!
Nuestras vidas te pertenecen
y puedes arrebatarlas a golpe de pico.

¡Oh Torico, señor de la vida!
Te regalamos nuestros cuerpos inmaculados
y te haremos lo que nos pidas.

El Torico, tot i tenir pinta d'estàtua, sembla que estigui dient quelcom similar a "Bajadme de aquí y veréis, cabrones". Però el Torico no és una mala pers... no és un mal toro i atén les nostres pregàries i oracions. La resta del temps a Teruel va ser com nosaltres esperàvem (més o menys).

Teruel. Hem de tornar.


(*) Tot i que no n'hem de menester ja que som homes, gent que ha vist món.