Terra

Ja us la podeu treure del cap, eixa idea, perquè com que em dic Carme que us ben jure que demà jo hi seré al davant de tots, creieu-me, que no parle debades, bé ho sabeu, vosaltres, que, de dones tan tossudes com jo, n'haureu conegudes ben poques a la vostra vida. Per bé que les cames no em responguen com jo voldria, ja ho sé, no cal que m'ho repetiu una vegada i una altra, però heu d'entendre que no puc deixar que la meitat de la meua vida se'n vaja tota sola, sense que els meus ulls siguen testimonis de l'adéu; sí, ja sé que hi seran tots, gairebé el poble sencer, dieu, però jo, jo no hi puc faltar de cap de les maneres. Ai, qui s'ho anava a pensar, que les coses es presentarien d'esta forma i jo em veiés tan impossibilitada per encarregar-me'n de tot. Si encara és com si el tingués aquí, a la vora del capçal, les carícies amb les mans aspres i tallades, i la seua veu, «tranquil·la, Carme, que cap mal és per sempre», m'enganyava i jo me'l creia perquè volia creure-me'l, per no decebre'l i, a més, escoltar-lo em conhortava, em guaria la por que sempre m'ha pres, des de menuda, i que sols ell ha pogut apaivagar. Que no n'ha sabut mai, de lletra, és de veres, però de parlar, d'això sí que en sabia, amb gràcia, com si les paraules li les dictessen els àngels. Que no us ho he explicat mai, el que em va dir només conéixer-nos? I tant que ho sabeu, més de cent cops me l'haureu sentida explicar, la història. Doncs bé, un cop més no us farà pas cap mal: un vespre jo eixia del taller de cosir on feia d'aprenenta i ell va ensopegar amb mi perquè anava distret tot mirant els merengues que hi havia a l'aparador de la pastisseria, i jo vaig riure i ell se'm va quedar mirant, seriós però sense maldat, perquè n'era incapaç, i em va dir que, si li'l deixava, em prenia el riure per guardar-se'l a una capseta i obrir-la quan l'empaités un moment de tristesa, perquè ell sempre ha tingut, fins el final, els seus moments d'infelicitat, d'amunt i avall i amunt i un altre cop avall sense que ningú haja pogut explicar-s'ho mai... I jo, mig astorada, que no en sabia, de parlar amb homes, no vaig trobar què dir i ell «si no em respons m'ho prenc com un sí, d'acord?», i vaig tornar a riure i em va dir «no, no cal, amb un ja en tinc prou, adéu», i se n'anà amb el puny tancat com si hi preservés un petit miracle.
Ja hi heu parlat, amb el mossèn?, recordeu-li el que em va prometre: unes paraules ben boniques, que encara que ell no en fóra molt, de la seua corda, tant se val, perquè, com li deia el mateix mossèn quan se'l topava, mai a l'església, és clar, que ja sabeu com era ell per a eixes coses, «ho vulguem o no, tots som fills de Déu», li deia el mossén, i ell rondinava sense fer-ne massa cas, ja sabeu com era... No, no m'ho torneu a dir, per favor, hi he d'anar i punt, que no ho compreneu?, encara que siga arrossegant-me tota sola, he d'estar allí i deixar-me per ell les llàgrimes que em resten mentre, un per un, tots els que se l'estimaven, em fan un bes i, prement-me les mans, em donen el condol, ben a prop, amb els posats plens de sentiment. I no us preocupeu per mi, que ja n'estic feta, al patiment, que són més de vuitanta anys i ja n'he vist de tots colors; ai, vuitanta anys, i des dels vint amb ell, de bracet pels carrers, nodrint-nos l'un de l'altre, com si sempre hagués estat així. I després, quan vingué a casa per demanar-me als pares, i al poc el casament, de bon matí, a les set i de negre, no com s'estila ara... ai, tot va començar de dol i s'acaba de la mateixa manera. I com teniu el valor de dir-me que no tinc les cames per voltar, i que el cor se'm ressentiria massa, que no paga la pena el disgust, em dieu, que no podria suportar-ho, què dimonis sabeu vosaltres què puc o no puc suportar? Ara ja tant se val tot. Sense ell, res no m'importa que la vida se m'escole tota d'una sotragada.
I la roba, que ja l'heu amanida? El vestit de diumenge, i el cinturó i la corbata i un parell de mitjons nous, i les sabates, ben llustroses, encarregueu-vos de tot, per favor, que la gent després parla, ja ho sabeu... I tant se val que ara estiga més gros i no puguen cordar-li els botons, perquè li fan un tall a l'esquena de la jaqueta i ja li para bé pel davant, i els pantalons igual, no passeu ànsia, que ara, encara que semble difícil de creure, tot són facilitats. Ai, qui m'ho anava a dir, encara no me'n sé avenir al que ha passat, tota una vida junts, que es diu prompte, i ara, com m'ennuega la pena de no tenir-lo més... I oblideu-vos d'això i no m'insistiu més, per favor, que ja he dit la meua i no em canviareu el pensament. Hi seré al davant de tots, tant si voleu com si no, a la missa i també després, perquè no pot ser d'altra manera i ja n'he tingut prou fent-vos cas i deixant que tot s'acabés a l'hospital, que me'n penediré per sempre, bé que ho sé, que em rosegarà el remordiment de no haver-lo dut a casa, com jo volia, al meu costat, a la nostra casa, i així, a més, l'hagués escoltat quan, amb l'últim alè s'omplia la boca del meu nom i em cridava, «Carme, Carme», com si amb un fil de veu, abans del traspàs, em busqués ja enllà de la vida. I ara em demaneu que no hi vaja, és que no teniu cor?, com voleu pas que m'estiga ací, allitada, mentre al meu home li donen terra?