Terra fèrtil.

Tinc un ventricle erm / el color que m'escau millor / el darrer batec m'ha esquerdat ...
que fan que un poema desprengui alguna cosa més.
Els moments especials són meravellosos, però també ho són el record d'aquests moments, i de vegades necessites la distància per assaborir-los. Els anys fan que cada vegada en tinguem més (de records), però també ens obren portes a noves experiències, noves sensacions (i gosaria dir més enriquidores) que en l'adolescència érem incapaços de veure. També és veritat que la soledat es matisa amb l'edat, i pot arribar a ser un pou d'angoixa.
Potser només és l'enyorança de la terra el que hi hauria de veure, no ho sé.
Potser me'n vaig una mica, o potser és que m'estic fent gran i desvariejo (amén)

Uns petons, angie
manel

M'ha agradat molt el teu poema. El paral·lelisme que fas del cor amb la terra, especialment quan destaques el "ventricle erm".
Un poema que acaba amb força, tal i com demostra la següent estrofa:
laAngoixa la disponibilitat
de tenir cambra buida :
la imaginació no dorm mai,
obrir les seves portes
és adob i alhora
conjur de druida" M'encanta la conclusió final!"!!!

M'ha agradat molt el teu poema. El paral·lelisme que fas del cor amb la terra, especialment quan destaques el "ventricle erm".
Un poema que acaba amb força, tal i com demostra la següent estrofa:
laAngoixa la disponibilitat
de tenir cambra buida :
la imaginació no dorm mai,
obrir les seves portes
és adob i alhora
conjur de druida" M'encanta la conclusió final!"!!!

Molt bones imatges per aquest poema de rimes impossibles... jeje. Un bon títol a conjunt amb la idea que desenvolupes, només (per posar alguna pega) els versos tan curtets fan, de vegades, tallar el ritme...

petons!!

El títol és perfecte. M'ha acridat molt l'atenció.
I el poema m'encanta. Hi veig el joc del buit i el ple. L'enyorança del que omple i alhora buida.
Aquest inici és total:
"Marxo
per sembrar-te
en el meu cor
- tinc un ventricle erm -"
es preciossísim!

Hola, Àngels, crec que encara no ens havíem saludat. Vaig una mica atabalat.
Deixa'm que et digui que,
poc imaginatiu com sóc, sempre em sorprenen metàfores tan encisadores com aquesta que ens parla del color de la melangia. He anat llegint algunes de les coses que tens publicades i ja sé que la teva obra és d'una qualitat que ultrapassa amb escreix la de la immensa majoria d'autors que publicam a RC. Et continuaré llegint amb molt de gust.