Terra esquinçada

De la terra pairal fuig l’altra terra,
com si no fossin pell d’un mateix cos,
no hi ha vincles de sang, només follia.
De molt endins la força que el bressola
brama inclement, esberla el sòl novell,
falç de titans en lluita fratricida.

Sense remei la roca entoma petges
d’una aigua enterca que rosega i draga
dintre l’ombratge d’un profund silenci.
S’allunya el cantussol de les cascades
mentre, insultant, la llum es deixa anar
rost avall fins on pot, interessada.

Plora d’enyor la penya esvorancada,
per sa bessona nua de carícies.
Algú mig compadit li bastí un pont,
cansat de la distància inguarible.

Sota el bullici xafarder, la vida
campa pel riu pregon, molt a la seva.