TERÀPIA DE TAVERNA

Un relat de: Sebastià Climent

Durant la resta de l’any no tenia costum d’anar a aquella taverna. De tant en tant a fer-hi un cafè i poca cosa més. Però des de finals de primavera, quan ja es comencen a enfilar les temperatures, i sobretot a l’estiu, hi solia anar cada dia a mitja tarda a prendre’m una canya de cervesa ben freda, acompanyada d’una tapa de patates braves, excel•lents, o una de truita de gorgonzola. De vegades escollia una escalivada amb rul•lo de formatge de cabra o unes croquetes de pollastre amb ceba, segons em venia de gust. La varietat i la qualitat de tapes casolanes superava amb escreix qualsevol altre establiment similar.

No era una taverna en el sentit clàssic, més aviat podria dir-se que era una cafeteria amb reminiscències de taverna. Hi regnava l’esperit de la taverna i s’hi respirava un aire dens, de sensacions ancestrals, que feien d’aquell local un espai d’ambient acollidor. La bona i ben escollida música de fons que sonava, permetia portar una conversa, sense haver de forçar ni la veu ni l’oïda.

Aquella tarda de finals de maig era especialment calorosa i tenia la gola resseca. Em decidí d’anar-hi. Només entrar i donar una ullada, no vaig veure cap dels coneguts habituals amb qui fer petar la xerrada. M’assegué en una de les cadires altes que hi havia lliure a la barra i vaig demanar una canya gran i, com que estava desganat, només una tapa d’olives arbequines ben adobades.

Mentrestant bevia i anava picant, sense pressa, sentia les converses dels qui eren a la meva vora en aquella barra. Un senyor d’aparença respectable, correctament vestit i sense indicis apreciables d’etilisme, però xerraire de mena, li estava explicant la seva vida a la noia que tenia cura de servir els clients. La noia no se’n podia escapolir perquè estava fregant vasos i l’aigüera era al davant mateix d’aquell home. Feia com si se l’escoltés, però la seva cara reflectia que el seu pensament era en un altre lloc. De tant en tant responia amb algun monosíl·lab a les preguntes que l’home li feia per requerir la seva atenció. Però poca cosa més.

L’individu li comentava el pla de les vacances que tenia previstes de fer amb la seva dona i les seves filles, però elles, pel que deia, no hi estaven d’acord. S’havien discutit, però ell estava decidit a anar-hi, encara que fos sol. De fet ho preferiria, segons va reconèixer. En aquest punt va quedar penjat el tema i, sense parar, va passar a un de ben diferent. Ara comentava que al seu jardí hi tenia un racó amb herbes aromàtiques i que hi volia plantar gessamí o englantina (ell en deia “jazmín”) però que no en trobava enlloc. Li preguntà a la noia què és el que ella faria, però ella va desentendre-se’n. No va respondre i l’home ja es disposava a encetar un nou monòleg envers un altre tema, quan jo vaig optar per acabar-me les darreres olives que quedaven al platet i enllestir, d’un sol glop, la cervesa que ara ja no tenia la fredor inicial.

Al sortir al carrer un suau oreig apaivagava una mica la calor d’aquella tarda i mentre caminava lentament pensava en les sofertes persones que hi han darrera les barres de molts bars i cafeteries que, com aquella noia, suporten estoicament tota mena d’històries personals de clients que l’alcohol fa xerrar més del compte. També, massa sovint, si són noies, han de sentir moltes impertinències i un reguitzell de velades propostes lascives dels clients, com si el fet de prendre una consumició els donés cap dret a fer-ho.

Vaig pensar en la necessitat de l’ésser humà de poder esplaiar-se explicant els seus problemes, els seus dubtes i les seves misèries. Uns compten amb els amics, altres amb els psicòlegs o psiquiatres i alguns, més religiosos, tenen el seu director espiritual de capçalera. També n’hi ha que aprofiten els serveis que ofereixen les treballadores sexuals, professionals o intruses jovenetes amateurs, per monologar sobre la seva vida. N’hi ha molts, però, que prefereixen, potser inconscientment, esplaiar-se parlant amb algú que no fa recriminacions, que no jutja, que no pregunta, que mai demana explicacions ni davant la qual no s’ha de justificar. Només escolta o potser només ho sembla. Però n’hi ha prou.

Aquesta teràpia, la de taverna o la de qualsevol barra de bar o cafeteria, és una teràpia efectiva que permet desfogar-se a l’usuari, sense compromisos ni lligams, ni obligacions, ni retrets. Un servei extra gratuït que no és gens valorat pels que se’n beneficien d’aquesta teràpia de taverna. Colla de desagraïts!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: