T'enyoro

Et trobo a faltar, enyoro buscar-te quan he après un xiste nou, enyoro pensar que puc confiar en tu en qualsevol moment, però sobretot enyoro "ser algú" per tu. És probable que pensis que són tonteries meves, que per tu sóc la mateixa de sempre i el què passa és que a vegades no saps com tractar-me.
Quan més temps passa menys et veig com un amic. "En Joan és un noi de la meva classe que..." Crec que amb això ho he dit tot. Probablement, el dia 21 hi haurà un abans i un després en la nostra relació. Jo necessitaré temps i tu entendràs que me l'has de donar. El necessitaré per aixecar-me cada matí i no pensar que faràs quan em vegis, per arribar a classe i no pensar en quan arribaràs, per mirar-te i no intentar esbrinar el que sents. Necessitaré temps per poder estar el teu costat i esborrar qualsevol petjada de que algun dia et vaig estimar.
En veritat no sé que estic esperant del dia 21, és com si pensés que d'un pou sec encara pot sortir una galleda d'aigua. TONTA. Per què encara hauria de pensar que hi ha una petita possibilitat de què "apostis per mi?"
Punt i apart. Després de Nadal vull ser immune a tu i crec que podré. Per què? Perquè ja no tindré cap esperança d'estar amb tu, i això farà que pugui mirar cap a una altra banda. La vida adquireix forma a mesura que prenem decisions i tu, has determinat la teva.
D'acord, a més a més, Joan, haig de tenir en compte la por que t'acompanya, respecte als temes amorosos. Por de perdre'm, por de que surti malament, por a que et trenqui el cor, por a que et deixi. No entens que la vida és arriscar-te, caure i aixecar-te.
Una vegada algú em va dir que des del moment en que t'ho has de treballar tant per aconseguir una persona, potser aquesta no valgui tant la pena com et penses.
No sóc capaç de veure't com abans. Què representa que haig de fer? Ja no espero de tu que m'escoltis o llegeixis els meus escrits, que interpretis la meva cara segons el gest que faig o que em donis un consell quan algú m'ha trencat el cor.
Ets bon amic dels teus amics i eres un bon amic per mi, però ja no. Han passat masses coses entre nosaltres. Coses que no hem sabut afrontar com adults, sinó com dos adolescents que juguen a no fer-se mal, com dos amics que ja no saben que explicar-se ni que confiar l'un en l'altre i que d'amagat es qüestionen si encara ho són.