T'enyoro Mare, encara sóc petita

No sé quina hora és, pot ser això ara ni m'importa, sóc incapaç de mirar el rellotge. Llegeixo i rellegeixo les primeres pàgines d'un diari que no em vas acabar d'escriure, que ara em faria aprendre a viure. Ploro. A vegades et trobo tant a faltar, suposo que en dies com avui, que cau la pluja i el mar és blau. Saps? Sovint et recordo mirant-me fixament, fent veure que la Terra girava sobre nosaltres i que juntes ens menjaríem el món. Tu no hi ets. Jo sola no el puc assaborir, però altres m'estan ensenyat a ballar salsa, t'encantaria conèixer-los, no ho fan tant bé com tu, però.. Quan remoc aquestes línies són tristes, tot i així no ofeguen la mateixa tristor que el meu pit. Vull que m'abracis i calmis els plors d'un infant, del teu infant, els meus. Sembla estrany pensar que ja no abraçaràs més a una persona, però ser incapaç de recordar la pressió dels seus braços envoltant-te l'esquena encara ho és més. A mesura que escric el cel engriseix, pot ser el posa trist la nostàlgia, com a tu, mare, però la nostàlgia és bona. Així assaboreixo una i altre vegada els teus crits, petons i paraules, com revivint-les de nou, però recordar no és viure altre vegada. Aquí tot continua avançant. El temps no s'atura per ningú, però nosaltres sovint ens aturem per a tu. Quan penso que el món cau a terra escolto la teva cançó, quan necessito que em donis consells parlo amb els estels, quan necessito que m'aixequis amb la teva enèrgica mà quan caic al terra, ho faig jo sola. Perquè neixes i marxes sol. Avui tinc l'esperança que m'escoltis, que sàpigues que camino mirant endavant i que sóc feliç. Avui tinc l'esperança de que al despertar-me em donis un cop més tu l'esmorzar mentre em parles de la màgia d'aquest món i del "son cubano". Vull saber que m'acompanyes des d'on sigui. Vull saber que confies amb mi. Vull dir-te que t'estimo fins que ens calli la nit. Vull ser de nou la teva floreta trapella. Vull que tu m'ajudis a construir el meu camí, si més no, saber que t'agrada. Quantes paraules, quants refugis interns, quants desitjos impossibles, quants somnis van marxar el mateix dia que tu, i quants somriures se'm van escapar amb ells. Segueixo plorant i probablement han passat uns minuts. I qui s'atrevirà a fer-me medir el temps, si una part va marxar amb tu, i l'altra la viuré dia a dia amb la meva existència en aquest petit racó. T'estimo i t'enyoro, i el vent segueix jugant amb mi i amb les nostres fotografies.