T'enyoro. És la única cosa que et puc dir

Un relat de: Nefertitis
T’enyoro amb totes les meves forces. Ho intento però sóc incapaç de deixar de pensar amb tu. Compto les hores, els minuts, els segons… I tot plegat esdevé etern. I enmig de l’abisme, allí estic jo, sola, esperant-te. Tinc la cara emmarada de llàgrimes però puc contemplar el teu rostre en la distància. Més, cada vegada és més difícil ja que la teva silueta i el teu rostre es difonen i marxen vers l’oblit. Intento amb totes les meves forces “salvar-te”, apropar-te cap a mi i besar-te els llavis melosos que tan m’apassionen. Però no em deixes; noto que tens pressa i vols marxar.
Estirada al llit et busco entre els llençols. M’embolcallo tota jo perquè d’aquesta manera és com si m’abrasessis, com si en aquell moment estiguessis amb mi com aquelles nits de no fa masses dies... I no hi ets, i no hi ha manera que ho accepti.
Intento fer mil coses, distreure la meva ment, omplir-la fins a basar de pensaments distints perquè no n’arribi ni un que em porti a tu. Però no puc; t’enyoro amb totes les meves forces i només sóc capaç de pensar en que t’estimo amb bogeria i que correria cel i terra per estar amb tu, al teu costat.

Comentaris

  • que difícil...[Ofensiu]
    albaluna | 11-02-2013 | Valoració: 10

    però el mal ja està fet... ell va marxar sense avisar, sense explicació , ja fa més d'un mes. i ara nomes em queda conviure amb això. conviure amb la pena i amb el record. com si fos fàcil... però les coses bones trobaran la seva oportunitat, jo hi confio. he de confiar-hi. i tu també.

    una abraçadeta

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85829 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.