Tenormin Atenolol

Un relat de: tapisser
És trist sentir-se tan poc rellevant, saber que has estat fabricat per un enginyer de laboratori, i que tot el que aconseguiràs en la teva existència present i futura, no serà proclamat com una consecució teva, si no dels costosos i llarguíssims estudis i treballs que ha hagut de realitzar el teu creador, sobretot quan aquest treballa per a un laboratori farmacèutic.
El meu nom és: Tenormin Atenolol i sóc al món per a controlar totes les arítmies cardíaques possibles, sóc una píndola especialitzada, jo.

D’acord: sóc un medicament, un humil comprimit, però és bonic pensar que ets al món amb una missió concreta.
Sempre m'he plantejat un dubte immens, una qüestió que ni els més grans savis coneguts per a mi (El meu cosí en Joan Xavier Paracetamol i el seu pare l'oncle Glicerina Vilardell Adultos) m'han sabut fer entendre.
Com collons anem a curar una cosa concreta? Eh?
Anem a posar pel cas, que ets un genèric ibuprofé, o una senzilla aspirina com saps que has d'anar al cap, als queixals, o el que coi sigui que té una malura, si el teu hostaler se t'empassa i no et diu res d’antuvi?
A mi, se'm va engolir un senyor de Burgos, que havia vingut a passar uns dies amb la seva família que viuen per allà la Zona Franca. Els nervis de veure els "nebodets" serrant les potes d’una cadira, no estar a casa seva, i viure totes aquestes circumstàncies en un pis de tretze metres quadrats, el va fer accelerar el ritme del cor, que de segur, no hagués corregut tant a la seva ciutat d'origen. Varen canviar d'hotel al senyor i va fer deu nits a l'hospital amb pensió completa, però sense nebots.
La meva feina va estar fàcil, vaig arribar al cor del pacient i li vaig asserenar els batecs, fins que em va semblar que duien un ritme que es podia seguir tamborinant els dits sobre la taula.
Per això he estat creat, i l’empresa m’ha alliçonat mitjançant uns inacabables cursets, per saber quina cosa fer en el cas que un dia fos necessari per algú.
Però ai!, fillets, tot es torna complicat quan ets una medicació que serveix per a reparar diverses coses, com per exemple un analgèsic.
Fa dos anys em va tocar estar a l'atur com a moltes i molts coneguts. Em va sortir una feina de substitució d’un ibuprofé de carrera, és a dir de marca, jo com sóc interí, em vaig declarar genèric, ja que a casa meva no m’havien pogut pagar la universitat, i em varen dir que em donaven la feina per honrat, i benintencionat (jo sempre he cregut que jo els hi sortia més bé de preu)
No vulgueu saber l’angúnia que vaig passar. Novençà, sense conèixer a ningú que pogués aconsellar-me res, i tot d'un plegat, va aquella “tía” i se m'empassa, i au!, espavila’t a saber on anar. Tràquea amunt, tràquea avall fins a aplegar a l’estomac el qual, amb els seus fastigosos sucs, em va marcar una mica de plànol mercès al qual vaig intuir que m’havia de dirigir a la zona lumbar.
Després em va fer saber que jo li recordava el seu debut com a bullidor, quan encara no sabia digerir ni la llet materna.
La noia que em va prendre, es veu que es va voler carregar uns bocois a l’esquena, sense fer cas a la fisioterapeuta-postural, la qual li havia repetit un munt de vegades que fes el favor de doblegar els genolls quan hagués de carregar pes.
Es veu que vaig trigar més del conte en fer l’efecte desitjat, però, la veritat sigui dita, la noia va quedar molt contenta dels meus serveis.

Per això jo crec que hi ha una diferència abissal entre les feines vocacionals i les altres apreses amb més o menys interès, de la mateixa manera que la feina d’un medicament, que sap el que ha de fer i on ha d’anar, és molt més fàcil i de menor responsabilitat per a la pastilla en concret.

Comentaris

  • Genèric ibuprofé![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 02-06-2016 | Valoració: 10

    Genial! Ets una troballa! M'encanta el teu sentit de l'humor ( ja veus que no sempre l'utilitzo jo personalment), m'encanten les personificacions (parlar d'un medicament en primera persona és la repera), m'encanta el teu enginy, la teva manera d'escriure, el teu tarannà.

    Bé, què més et puc dir si t'he adoptat com a metge de capçalera per quan em venen les boires i les cabòries i em poso transcendental? Doncs que em fas riure per un tub. Ja m'agradaria a mi tenir idees com les teves per a posar-les en solfa.

    Per cert, jo també m'he preguntat més d'un cop cóm saben els medicaments on han d'anar. Deuen de ser molt espavilats, no?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: