Tendrum

Obrir ulls, passar fred accedint a la petició de l'altre ull. Descarregar, la tassa anhelant engolir. Comprovar si la femta surava -bon senyal, sempre- estirar la cadena, fer baixar aigua, agafar el raspall per acabar de polir la feina. Al bàter, a més, assedegat de daurat flairós un pèl verdosenc, va caldre regalar-li una micció. La ferum del pixum, l'èxtasi de l'inodor. Se sentí feliç, l'Iris, feliç de fer feliç. Ja no notava el fred àlgid de la gelor extrema d'aquell inici de matí de març. La finestra de la cambra de bany que, per moda medieval, semblava una espitllera, li mostrà l'exígua visió de la plaça del davant. Només un tros d'arbre, amb la capçada calba...no, hi havia una llimona, en el plàtan?O es tractava d'una pilota de poc embalum encastada entre branques, tendrum de tardor, fruit d'un xut desafortunat? A les nits, un xot el voltejava prenent-la per una espècie de lluna plena particular.

L'Iris agafà la bossa, tragué la pinça i començà a obrir closques esbiaixades per menjar-ne el contingut: pistatxos. S'abstenia d'usar les dents si l'obertura dels fruits secs no cedia a les ungles. En algun calaix del moble del lavabo guardava un aparell adient. En tenia, de fet, molts, distribuïts per tot el pis, talment com les bosses amb festucs. L'Iris menjant-ne, pel carrer de les botigues de souvenirs, imatge de temporada. Passejava àrea hotelera amunt i avall. Clec, clec, clec, clec, trencant pistatxos, cruixint pistatxos. Si eren motiu de guanyar pes, com ...qui li havia dit?, en feia minso, minso cas. La cara de l'Iris, si se la resseguia, era comparable a la de la no-llimona i sí-pilota de la part d'arbre que la nyicris-finestra li permetia veure. Era com el rostre d'una òliba voraç festuquera atipant-se d'aquell aliment d'infinites bosses. L'Iris amb ulleres de got que té molt de cul, remenant el propi, pistatxant, pistatxant. El pis li netejava la de fer feines, posterior un 'el' de fer feines que en trobar millor i més ben pagada ocupació plegà. L'Iris dinava al restaurant; el seu marit, al despatx de la fàbrica de calces, calçotets i calcomanies. Ella, enderiada amb els festucs, festa festuquera. Iris avorrida, engreixant-se, aviciada. Fills envolats i emigrats, a les terres de Filàndia, un, i a Inicilàndia, una altra, i, el darrer, a Oportulàndia, a passar, d'entrada, unes vacances per imitar el que una coneguda seva que treballava en un hipermercat fent mitja jornada es podia permetre cada lustre: viatjava a destins paradisíacs per abstreure's amb l'entrada i la sortida del sol. Realment era una mediocre de platja i teca que sabia obrir-se de cames i no de cor. Aquell tercer fill, sortosament, s'escapolí de la devoradora d'empleats jovenets, però impregnat amb l'estigma de contemplar, sobretot, com apareixia l'estrella de la vida. Llavors allà on marxà conegué, oportunament, una Alba i una Aurora. I les desconegué, tot seguit. Fugí d'elles per un ample i extens camp d'ortigues on les dues havien volgut fer l'amor amb ell alhora, rodolant i rient. 'Per evitar que ens piquin, només cal no respirar', 'només cal no respirar', repetien com en cantarella. Les deixà, enfadades, amenaçant-lo de 'doncs ara no respiro mai més'. Les deixà. Boges, atrevides, no m'endosseu culpabilitat de res. Adéu. De tant en tant, entre altres herbes que no causaven coïssor, un no se què li anava recuperant-identificant el seu autèntic nom: Naïf. Li havia vingut, primer, Olaf, però l'olfacte literari li va fer descartar, en ser el seu inrevés 'Falo'. Rigué com ebri -aquelles dues, que esperessin, que no respiressin!- i prosseguí caminant a gambades. Falo! Podria ser el nom italià del membre viril. No l'haurien deixat batejar. Quina estupidesa. Es trobava, en aquell instant, entre patateres. Les estirava, arrels arrencades, tubèrculs airejats. Fregava les patates amb les mans per fer marxar la terra, que li quedava entre els dits, a les ungles, a les línies quiromàntiques dels palmells.

L'Iris tornà al llit, bossa buida, totes les closques llençades. Una colla de pets, girar-se, separar els glutis, pantalons del pijama abaixats, apuntar cap a la paret de mantes, disparar gas que ensumaria, escalforeta, el cau, el recolliment.

"-Vull ser el penis perenne- li havia xiuxiuejat a l'orella despullada d'arracades- per a tu, el meu arc de colors.
-Hahahahaha!- l'Iris havia rigut. Tot seguit li acaronà i li contemplà.- Si el gland sembla un festuc!"

El vell amant un quart de segle més gran que ella ja no existia.

Pensiment.
Caducifoli.
Pensament anquilosat, el tenia al cap cada dia. Perenne. Un tendrum del qual les propietats del cervell estaven impedides de rosegar i eliminar. Tendre, prenia rom. Tend...rum. Un glop de rom, aigu..ardent que prenia esporàdicament li alienava corrosivament el dol. Que tornaria. L'Iris, però, quan arribava el bon temps, el gastaria amb festuc i recorregut, com feia tots aquells anys, els mateixos des que el propietari de la botiga de ceràmiques va fer el traspàs amb el cor fet miques. Ella ho tenia clar: no petaria boja. Inspirà enyorant. Inhalà nostàlgia pels fills. Expirà calma apresa, forçada i apresa. Provaria de visitar la filla del mort en aquell edifici de color suro brut.

"M'ho he tret tot: ovaris, trompa de Fal·lopi, trampa de filiprim, univers, patena, matriu, va, riu! parir París, fetus, embaràs i òvuls".

Així s'expressava la filla del del penis perenne, a qui prometé tenir-ne una certa cura, traduïble en un anar-la a veure quan sorgís el sentiment indissoluble i indeleble, un altre tipus de...tendre...tendrum.