TENDRESA

Un relat de: universbrillant
Em va mirar amb una mirada summament dolça. Vaig acaronar-li el rostre. Ara el sentia més a prop meu. Era una sensació indescriptible. Els seus ullets de color crema, el nas petitet, aquell somriure que quan menys m’ho esperava estava dibuixat a la seva carona, el seu cos fràgil.... I la seva pell suau i delicada. Era com tocar una superfície completament homogènia, la fredor de la qual em provocava un calfred que em recorria tot el cos. Si em quedava immòbil sense fer cap soroll, puc afirmar que sentia el compàs del seu cor. Aquells batecs lents i sonors omplien l’habitació amb una melodia rítmica i natural. El meu olfacte inspirava una olor delitosa. Un aroma que en la vida tornaria a sentir tan íntimament unit a mi. I el silenci que gaudia amb la seva companyia. No feien falta paraules. Les nostres mirades envaïen el cor d’una felicitat tan senzilla que seria difícil d’explicar.

Vaig somriure, sense saber exactament perquè. Suposo que hi ha moltes coses que no necessiten una explicació. Succeeixen sense cap motiu, simplement passen. Encara que aquesta era una d’aquelles coses que ocorren i ni tan sols el temps esborra. Romanen dins nostre com aquella cançó que mai podrem oblidar. Sembla sorprenent com coses tan simples poden crear sentiments tan grans.

Els meus ulls varen tornar a contemplar el seu rostre asserenat i cobert de goig. Ara reposava en els meus braços. Tan bonic, tan perfecte dins les dimensions d’aquest món immens. Ell i jo. L’estimava des del primer moment que el vaig tenir dins meu. I ara que les portes de la vida se li havien obert, pensava cuidar-lo fins que els meus dies acabessin. L’estimaria sempre. Res pot ser comparable al sentiment que existeix entre una mare i un fill. Res és tan bell com tenir el que més aprecies al teu costat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer