TENDRAMENT

Doncs ja he convocat el Niporepte amb el teu nom i amb amb la fotografia que m'has demanat.
Ara cal que tu hi escriguis a sota el que vulguis. Recorda que també has d'indicar-hi el termini del repte.

brins.

Primer de tot, assegura't que sigui una fotografia amb jpg., després entra a Sinkalip,selecciona-la, i repeteix el seu número d'història a sota. A continuació, si tecleges les paraules rares que et demanarà sinkalip en un requadre, ja t'hauria de sortir el codi html. Potser algun altre relataire t'ho podria explicar millor que jo o et podria indicar algun altre sistema, jo no sé fer-ho d'altra manera.

Torna-ho a provar, però si veus que no te'n surts, no et preocupis. Digues-m'ho i jo convocaré el repte.

Salutacions,

brins

El teu poema és tendre, sincer i ple d´un cert romanticisme..L´amor ens fa tenir millors sentiments.

M'agrada molt aquest poema, està bastant ben fet, malgrat la seva brevedat.

Fa recordar la dolçor que tendrament es revela, l'amor que ens endolçeix i ens fa feliços, la meravella del sentiment que sempre perdura i sempre es renova, que no coneix de fronteres, ni d'edats, ni d'èpoques...

A més de reflectir la part dolça de l'amor etern, és un relat entretingut, cosa que no és pas gratuïta ni molt fàcil d'aconseguir.

Ens veiem per Relats, Perla. Una abraçada amic!!

Es un relat preciós i molt tendra continua escribin així que val molt la pena llegir-te.

Vec que fa dies que no em llegeixes.

Salutacions,

Ric, ric, ric... rebento! si no ho dic...La parella enamoradissa del retrat del teu perfil , no subjecta, juraria, com diu la relataire Montseblanc, un paraigües. Sinó una ombrel·la o para-sol. Peça, aquesta, d'us corrent per les damisel·les de l'època per a protegir i preservar llur cutis blanc de la radiació del sol. Ho remarco sense desmerèixer a ningú... Això és tot, Nil.

El títol ja ens anuncia la principal característica que conté el poema: la tendresa! Una qualitat que viu en tots els teus poemes. Tant de bo que tothom sabés i volgués dir les paraules d'amor que tu confesses a la persona estimada, a vegades, ens costa recordar amb paraules el nostre amor, i això no és bo, si la perdem, ja no som a temps de remeiar la nostra mancança.
Felicitats per ser com ets!

Un poema d’enamorats que bé podria recitar l’home que surt a la foto de la teva pàgina, a la dona del paraigües. Versos que no fan mal, que són fets d’aire i ànima, no pesen.
El que més m’ha agradat és aquest: “més mai se m’oblidarà conquistar-te”. Tens molta raó, mai hem de deixar de conquistar a la persona estimada.

Un sonet com els de tota la vida. Jo hagués separat amb línia en blanc els quartets i els tercets.

Els versos tenen un ritme lent i suau, com s'escau al tema tractat. La rima de vegades hi és i de vegades no, però ni molesta ni la trobes a faltar en cap dels casos.

El tema és gairebé trobadoresc. El vers que més m'agrada és el que diu: "No hi ha secret en la meva alegria".

Jo no et puntuo o numero com aquell que posa el termòmetre o l'altre, posem per cas, que pesa un sac de creïlles tot afegint-t'hi mig quilo de regal com si et fes un favor gran o et perdones la vida... Jo et puntuo amb un Deu que és com el "si!" que es donen els nuvis a l'altar el dia del casament. I és que llegint el teu poema em deixes sorprès i corprès per com t'expresses. Per què tot i que sempre els teus poemes giren a l'entorn la "dona aimada", tostemps hi percebo una unicitat que el fa amè i gloriosos. El vers: "Com dir-te que ets íntima, lentament," . Molt ben aconseguit aquest poema teu. Nilªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªª