Tendra Lorraine

Abillat amb camisa rosa i trajo, elegant, en Fred apareix al programa televisiu 'Fox News'. El presentador, un home en la cinquantena, gras i de veu radiofònica, afabilíssim sense afartar, fa saber a l'audiència que aquell ancià de noranta-sis anys és l'autor de la lletra 'Oh, sweet Lorraine', escoltada per més de quatre milions de persones a través de youtube.

-And you're gonna know why.

Mira en Fred i ell no es fa pregar, tot i un posat tímid i humil, d'avi adorable.

Quan la Lorraine, la seva dona, va morir, als noranta-un anys, i després de setanta-cinc d'estar junts, en Fred va experimentar un gran buit, una nostàlgia infinita.

No explica detalladament a les càmeres com la seva ànima s'ofega, com se li omple el cap de records, d'imatges, de moments. Ni deixa que ningú sàpiga que cap sol ni cap vent assecarà tantes llàgrimes vessades des que la seva estimada muller va fer el traspàs, fa poc més d'un mes.
No explica les nits sense petons ni abraçades ni mots ni somriures. Nits enyorades de la companyia de la tendresa, de l'ésser especial, per la realitat d'un somni, per l'especial i per l'increïble. En Fred no ha estat cap escriptor aficionat. I, no obstant, ens demostra que tots podem ser una mica el que no som i que tots podem fer una mica el que no fem, quan l'energia de la urgència actua, quan es vol compartir quelcom que a un li sembla trascendent i que aconsegueix amb un vel poètic.

En comptes d'això ell va escriure una carta a la Lorraine i serà el que podran sentir, amb l'oïda i amb el cor. Un power point mostrarà fotos -la majoria en blanc i negre- d'una dona bella vestida com s'estilava als anys 30, 40, 50. Ben pentinada, crepada, els llavis pintats, la cintura marcada, presumida. I quan no hi apareixia sola en Fred, jove i atractiu, al seu costat, traspuant aquell enamorament que traginarà fins l'eternitat. Fotos típiques d'una època, pot pensar qui critica els sensacionalismes i no hi veu més enllà i no capta la dosi -per minsíssima que sigui- que pràcticament tot té d'únic i d'autèntic.

En Fred va conèixer-la quan ella treballava en una cerveseria. La va trobar, tot i l'expressió estereotipada, la dona més bonica que mai havia vist. Instantàniament va desitjar estar al seu costat tota la vida. I així va ser. Com un conte. Hi van haver vicissituds, sí, però les van superar totes. La gent assistent al programa entén amb dificultat aquest tipus de relació que per a molts tira a arcaica, en temps batejats de 'relacions líquides'. El 'per sempre' existeix?


No se la treia del cap. La mancança esdevé una punxa pregona. La mort, a la cantonada picant l'ullet, sembla voler fer-li entendre que ja està, Fred, sigues bon minyó i accepta el llençol del dol, les meves postres. En Fred, sol a la casa que havia crescut i s'havia refredat, gastava el cervell obrint valuosos calaixos: el primer petó i la cara de la Lorraine, la primera nit i el cos de la Lorraine, aquella tarda al parc i la Lorraine, acollidora i tardorenca, sota els plataners centenaris, aquell dia sense llum i les espelmes i la Lorraine amb aquella il·luminació com una divinitat ancestral, l'arribada dels fills i la Lorraine mare, la Lorraine donant calostre ,groc i mantegós, i llet, la Lorraine i els davantals amb farbalans amb olor de sabó de coco i el llacet al darrere simpàticament eficient i atrevit, les pluges d'un novembre i el garaig inundat i el terra ple de fulles com premsades per l'aigua que pesa i adhereix i la Lorraine fent-ne fotos i els nens fent xip-xap...La Lorraine, la Lorraine, la Lorraine...

No, el fet de llegir al diari sobre un concurs de cançons no va ser casual. Es va asseure, no se sentia feixuc aleshores, i les paraules van rajar quasi del no-res cristal·lines i fresques: el tribut senzill on s'hi condensava tant que no va passar per alt als de la Green Shoe Studio, que es van sentir 'tocats' i no van dubtar en musicar-la. Un procés emotiu, amb visites a en Fred i el seu vist-i-plau, una feina d'equip, un tocar la subtilesa i compartir-la per fer-la arribar a tothom, segons afirma el compositor Jacob Cologan, una mena de follet boscà amb gorra esfilagarsada de la visera, del mateix color que els pantalons, i camisa texana, i la guitarra. Tot un country. Evidencia l'entusiame que tot plegat li ha comportat: no cada dia reps una carta en comptes de videos pel youtube (com es demanava) que t'encuriosegi i t'emocioni. En recorda uns fragments: "No sóc músic ni bon cantant (...) No cantaré. Espantaria la gent. Haha."

Es passa a escoltar 'Oh, sweet Lorraine'. El silenci espera les primeres notes. Fred recorda, solemne, el que va precedir la inspiració aquell dia al menjador en què trobant la dona tant a faltar va dominar-lo i es va fer present amb paraules que taral·lejava, que bressolava.

"Sentia que era perfecte per a ella". I en Fred, cabells blancs, menut per l'edat que fa minvar, la pell de la cara i les mans tacada i donada, entranyable, somriu amb els ulls humits i no gens vidriosos, sorprès i agraït per aquest regal que l'univers li ha fet.