T'en recordes...?

Un relat de: yunaplena3

Vas entrar a la meva vida tant ràpid com en vas sortir. I es que tenie tantes coses per dir-te i que no em vaig atrevir a fer-ho... i quand m'en vaig adonar, el temps se m'havie escapat de les mans quand et vaig veure marxar. Tot i que sabie que ja no et veurie mai més, no et vaig anar al darrera per confessarte tot el que en realitat sentie per tu. Alguna cosa dins meu em deie que no anés fins on erets, tenie por. Sí, por. Sembla increible però si. Tenie por de que lo nostre no sortis bé. Per aquesta raó et vaig dir que jo no sentie el mateix per tu quand em vas xiuxillejar dolçament a l'orella aquell "t'estimo" tant esperat... aquell bonic "t'estimo" que va fer que per primera vegada sentís aquelles papallones dins la meva panxa...

T'en recordes...? La nostra relació amistosa no es que comencés en gaire bon peu... i es que sempre ens estavem discutin... per cualsevol tonteria ja ens enfadavem. Ningu entenia el per què d'aquelles discussions tant presents en el dia a dia de les nostres vides.

T'en recordes...? La Itziar, pobreta, sempre intentan posar pau entre nosaltres dos i es que tu sempre volies tenir la raó, encara que de vegades si que la tenies, jo era una tossuda i una capgrossa i no m'agradava que acabessis guanyan tu en les nostres discussions i m'agradava portarte sempre la contraria.

T'en recordes...? Tu vas ser la unica persona, a part a la Itziar, que em va ajudar amb allò del meu pare. No em va caldre dirte res, tan sols en mirarme als ulls vas entendre que alguna cosa no anava bé i simplement em vas estrenyer contra el teu pit i em vas dir " Plora tant com vulguis preciosa" i va ser en aquell moment que el petit odi que sentia per tu per culpa de les nostres discussions es va convertir en una mena de sentiment que no podie descriure.

I ara, que soc aquí, observan com et vas allunyan de mi...m'en recordo...d'aquelles tardes de riure que passavem tots dos sols...m'en recordo...d'aquelles llargues passejades pels barris tots coberts per una fina capa de neu blanca que feie brillar la teva bonica mirada...

I tu, que m'acaves de dir que t'en vas a viure a una altra ciutat...m'acaves de repetir el que portes dienme desde fa tant de temps... aquell "t'estimo"...
I jo, estúpida de mi, no et puc dir el que duc dins el meu cor desde fa poc temps.

I ara, t'en vas, i veig que et vaig perden a cada pas que fas. En la llunyania veig l'Itziar que vé cap a mi. I em diu " Ell t'estimava". En aquell moment vaig fer el que no havia fet mai per un noi i encara menys devant d'ella... vaig plorar entre els seus braços i em vai adonar de que... m'havia enamorat per primera vegada.


Només vull que sapiguis que encara que siguis lluny de mi... sempre et dure dins del meu cor... on encara hi ets i hi seras per sempre... mai et deixare d'estimar...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de yunaplena3

yunaplena3

6 Relats

8 Comentaris

7254 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
JuDiTh

>> No hi ha camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí