Tempus fugit

Caic i tinc por de l'abismal abisme absolut
d'un temps recurrent que m'entortolliga.
Papallones d'ales negres volen en cercle
al meu voltant, i les seves ales cobreixen
les meves parpelles.
En una presó volàtil d'abstractes minuteres
danso amb la pluja invertida del silenci...
torno a caure en l'abismal silenci de les hores.

Fugen les papallones sense ales
i abandonen les arracades negres.
Volen món enllà, volen, volen.
Resto sola entre les fulles putrefactes
d'una tarda gris d'hivern.
Tornarà la primavera abismal, que sempre torna.
Perquè tornes primavera? perquè tornes temps,
si mai no has fugit?. Tempus fugit.
Deixa'm ser la presó d'atàvics enganys
que burla els hipotètics segons imprecisos.

Fuig, i llavors caic i tinc por de l'abismal absolut
que, recurrentment, m'entortolliga.

17 de març de 2004