Tempus fugit

Un relat de: Cosmeta
Hui ha fet un any des que tot es va enfonsar. Fa un any d'aquelles amargues llàgrimes a obscures dalt del cotxe i de sentir aquella opressió al pit que no em deixava cap mena de dubte, tot el que estimava, anhelava, desitjava, se'm estava escapant de les mans, en un neguit que no em deixava avançar. I aleshores em vaig adonar que a tu tampoc, tu no necessitaves algú com jo, tan complaent, innocent, xiqueta capriciosa de vegades; necessitaves el meu contrari, necessitaves el que jo no et podia donar...

Avui em mire a l'espill i em veig diferent, diferent de com era aleshores. Em sent lliure i entenc el que buscaves, jo també m'he enamorat d'aquesta sensació. També em sent més forta, totes les hòsties que m'he endut durant tot aquest temps han aconseguit que ho siga, els hauré de donar les gràcies als que m'han fet ser-ho. Igualment, em sent més segura, he aprés que és la meua vida, meua i de ningú més, on sols poden opinar d'ella els meus, els realment meus i és la meua elecció escoltar-los o no...

Però malgrat tot, de vegades encara al eixir de la facultat m'escape i vaig a aquell lloc. El Pont de les Flors sempre em reb alegre, i aleshores baixe baix, a l'esplanada, on estava muntat el circ, on va començar el principi del final. Allí baix, al llit del Túria, agafe seient a un banquet baix d'uns pins i mentre veig a la gent córrer, anar en bicicleta o a parelletes agafades de la mà besant-se, pense, i pensar és una de les coses que he aprés enguany. I és aleshores, quan et trobe a faltar, enyore les cosconelles al meu llit, el sexe, besar-te lentament sense por, enyore sentir un "t'estime" a cau d'orella, dormir abraçats i que em beses al despertar-me, sentir que al teu costat tot era possible... També em penedisc de les discussions ximples, de les nits on no et vaig dir que t'estimava perquè estava massa dolguda, de no haver-te dit mai que eres de les coses més importants que tinc i que no et canviaria per res, em penedisc de no haver lluitat fins a morir en la lluita...
Finalment, quan el fred se'm cala als óssos, m'adone que com diuen Smocking Souls (altra cosa que he descobert enguany, si) estúpid qui es creu vencedor, perquè jo no vaig guanyar ni perdre cap batalla, les coses canvien, evolucionen. I a hores d'ara, l'amor incondicional que et professava ha passat a ser una amistat incondicional, bé que ho saps, encara que em va costar molt deixar de veure't de la manera que ho feia abans i molt més adonar-me'n que havia deixat de sentir el mateix. De fet, crec que ja no podré tornar a sentir amb la mateixa intensitat, ja no podré tancar els ulls, deixar-me portar, riure, creure que el món pot anar a millor... i per a una romanticona emperdernida, que s'emociona amb els nocturns de Chopin, devora els llibres de Moccia i els clàssics anglesos, entre altres coses, això és molt...

I quan ja està a punt de fer-se totalment de nit, puge novament al pont, i aleshores com dirien els meus xics de Smocking Souls, "promeses trencades, somrius a vegades" mentre veig com s'acaba un altre dia, el 365, i marxe sense cap mena de pressa cap a casa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Cosmeta

4 Relats

2 Comentaris

2330 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00