temps

Un relat de: edgar naúj

-... Si, és cert-digué prou convençut en Tèmpore- la única cosa que hem de concloure és la data.
-Ufff!- bufà espontàniament l'Àmoc- ara si que m'ho poses difícil.
-Difícil? Per què?
-Perquè per a mi el temps no existeix, és una i.lusió, una gran mentira!- respongué irritat.
-Em deixes bocabadat, Àmoc. Què tens?
-No puc viure tancat en un espai limitat per una franja inexistent! Em nego a passar-me la vida entre barreres de claror i foscor, dominat per les agulles insignificants dels rellotges...
-D'acord, d'acord, calma't. Farem una cosa...
-Què!
-Des d'ara, viuras amb prou llibertat, mai sabrás l'hora, ni el dia, ni la setmana, ni l'any...
-Només jo?
-És clar, els altres necessitem un ordre, uns punts de referencia...
-Quina pena, Tèmpore, per què no t'alliberes amb mi?
-Perquè em fa massa por ser lliure...


Comentaris

  • Mon Pons | 17-09-2005

    Gràcies per llegir-me i donar-me l'oportunitat de conèixer-te. Ho faré amb deteniment de seguida que pugui i t'escriuré per dir-te el què m'ha semblat. D'entrada, el poc que he llegit promet i ,per sobre, m'ha agradat i haig de dir-te que també m'agraden els relats curts, les poesies senzilles i simples, com les teves que he llegit. De moment, només dir-te: no deixis que el temps t'empresoni.

    "Al cel, hi tinc les meves estrelles,
    però tinc a casa la meva llàntia
    sense encendre"

    R.Tagore.

  • Llibre | 11-09-2005

    Ostres!

    Un bon plantejament. Què passa quan sents que el temps s'ha convertit en una presó? I què passa quan aquesta sensació esdevé quotidiana --afegiria jo--?

    M'ha agradat el joc que fas per explicar o mostrar aquest sentiment dual: temps-presó. Explicat a partir d'una mena de faula fantàstica.

    Potser m'hagués agradat una mica més de relat. No sé... se 'ha fet curt. Però és clar: això demanaria temps!

    Curiós i encertat.

    LLIBRE