Temps difícils

Temps difícils de sol·litud em marquen les hores.
Intento apaivagar el dolor del meu cor; li dic que tot canviarà, que cal tenir confiança, però crec que no sóc massa convincent.
He après a no demanar, a no tenir il·lusions que em poden traïr, a restar amb mi sense mi, a caminar en la foscor de nits sense estels. He après a agafar el que tinc a l'abast sense fer-ne massa escarafalls car no és temps de segar ni de triar el blat de la palla. No miro endavant, m'espanta massa; sols visc en un avui que potser no serà demà.
Lluny de tot i de tothom cerco la frescor del meu rierol, l'últim racó que sempre havia preservat dels predadors però hores d'ara ja és ben eixut i bastit amb pedres cantelludes que fereixen encara més les meves llagues obertes de bat a bat.
La tristesa em cau de cop al damunt com un teló que tanca la funció finita, sense miraments, sense oportunitat de fer cap bis i sense continuitat, deixant-me a l'altra banda de l'escenari, solitària i sense guió.