Temps de vi i nuesa

Deixàrem enrere el poble de Le Lavandou i ens enfilàrem en direcció a Cavalière per una carretera que vorejava la mar. Entre l'aigua i nosaltres, baixava un pendís de pins mediterranis cobert d'una catifa de pinassa bruna. Les aromes del bosc penetraven dins l'automòbil.
En Roger conduïa l'escarabat groc. Com n'era, de bell! Quan me'l mirava i tota jo prenia consciència que ell era al meu costat, i que tots dos ens trobàvem vora el bosc i la mar. Percebia més que mai el present, tan intens i real. Llavors, com volent aguantar l'instant, pensava que tot allò ben aviat esdevindria passat, i em disposava a viure-ho bellament perquè esdevingués un record bonic.
A la ràdio, sonava una melodia francesa: "Le mer... au cieu d'eté... confond... ses blancs moutons..." En Roger començà a cantar-la. La seva veu i la de la ràdio ompliren el paisatge.
"...Avec les anges... si purs, la mer... Bergère d'azur...infinie..."
Avançàvem lliures pels camins del bosc, pels viaranys de França; lluny de tothom i de tot i a prop de tant. No teníem destí, ni hora d'arribada, ni uniforme, ni protocol, ni roba de viatge. Érem espectadors fidels de tot el que succeïa. Ens aturàvem on el cor ens demanava. Dormíem, menjàvem, cantàvem, i fèiem l'amor quan ens abellia: sota dels estels, damunt la sorra, a la clariana d'un bosc... Copsàvem els sentiments que tants no veuen. Percebíem les vibracions que molts ignoren. Cap posta de sol no ens passava desapercebuda, i honràvem el detall de la natura en regalar-nos tanta bellesa. Sentíem ambdós el mateix, i amb la mirada ens parlàvem. Esdeveníem germans, més que no pas amants; i érem gairebé un de sol, tal com som ara.
En Roger deturà l'escarabat vora un mur baix, fora del límit de la carretera.
Arribàrem a una cala enlluernant d'aigua transparent i calmosa.
A la sorra hi havia dues parelles de mitja edat i una senyora gran una mica grassoneta. No portaven banyador, i això va fer que ens decidíssim a quedar-nos allà, en lloc de buscar racons més amagats com altres vegades havíem fet. La senyora solitària ens saludà amb un somriure, i des de bon principi ens adoptà com a fills. Ens dirigia de continu una mirada ablanida i vàrem sentir, durant tota aquella estona, el regal d'una amabilitat sempre a punt d'interpel·lar-nos.
Ens despullàrem. En un no res fórem dins l'aigua. De primeres el terreny no s'enfonsava gaire; havíem d'avançar fent tentines entre grans roques mig submergides per tal d'arribar al punt on es perdia contacte amb el terra.
Nedàrem fins a ben endins, capbussant-nos i guaitant el miratge submarí, desafiant, amb els ulls ben oberts, la salabror de la mar.
-Hauríem de tornar. -vaig dir quan érem ja un bon tros lluny de la cala -. T'imagines que ens prenguessin la roba i la bossa?
En Roger va trencar a riure
-Seria fiblant. A veure si tenim nassos de nedar fins aquella punta.
I assenyalà un cap de terra a una distància d'uns cinc-cents metres, ben bé a l'altra banda d'una platja rocallosa que hi havia al costat de la nostra caleta.
-T'has ben guillat! Si nedem fins allà trigarem. pel cap baix, mitja hora entre l'anada i la tornada. Ens poden fotre tot.
-La vida és un risc.
I va començar a nedar sense esperar la meva aprovació.
Se m'escapà un crit instintiu, però vaig seguir-lo.
Vaig poder sentir què vol dir sentir-se nua, abandonar incondicionalment la roba, trencant el lligam psicològic de saber-la a prop.
Quan vam tornar, cansats i satisfets, la roba i la bossa encara hi eren. També continuaven allà les cinc persones que hi havíem trobat en arribar; i, a més, se'ls havia afegit una parella amb una nena d'uns nou o deu anys. Devien conèixer la senyora grassa que ens havia afillat amb la mirada uns minuts abans, perquè hi parlaven animadament.
Ens estiràrem sota del sol.
La senyora se'ns acostà.
-Catalans! Vous catalans...!
-Sí... som catalans... -respongué en Roger -. Com ho sap, vostè?
La senyora no l'entenia. Jo li vaig preguntar el mateix en francès. La dona en descobrir que jo parlava la seva llengua es posà molt contenta i començà a explicar-me mitja vida.
Em va explicar que era vídua, que sempre havia viscut a París, ciutat en la qual havia conegut molts catalans exiliats de la guerra. Ara li feien molt de mal els ossos, i el metge li havia recomanat banys de mar diaris. Li agradava de banyar-se nua, i en aquella platgeta hi havia trobat un paradís, a banda de molts bons amics. M'assenyalà la parella amb la nena i m'explicà que els coneixia d'ençà que la petita havia vingut al món.
Llavors em començar a parlar de la dolçor de caràcter dels pares de la petita:
-Són amables, serens, discrets, servicials... de seguida t'ajuden i s'ofereixen per a tot abans no els ho demanis. Són autèntics naturistes! Miri, jove, Jo sóc nudista des que era una nena, i amb els meus pares, a Montalivet, a l'Atlàntic, ens llevàvem a dos quarts de sis del matí i ens estàvem a la platja fins a les nou! Aquest era el nostre dia de platja! Fruíem dels raigs més bonics; peruqè el Sol és com la vida, els raigs més bells són els primers i els últims del dia. Tinc tan bons records de la platja! Amb el meu marit també veníem... però es va morir. Pobret!
Els ulls se li negaren.
-Fa molt que va morir?
-Onze anys, va fer pel maig... d'un càncer. Va patir molt, però el vaig estimar fins a l'últim moment. Va rebre tant d'amor de part meva que gairebé no va fer cas del dolor.
-I van tenir fills...?
-No. Déu no ha cregut convenient de donar-nos-en -va somriure amb malenconia -. Però ara gaudeixo amb els fills dels amics... -i es girà cap a la nena de la platja -. És com si fossin els fills meus. Me'ls estimo igual.
I tornà a somriure.
Llavors ens cridà alegra en un francès d'allò més tancat:
-Passeu-vos-ho bé... ara que sou joves... que de les decisions del cor mai no us en penedireu!

A l'endemà viatjàrem fins a Saint Tropez i ens hi estiguérem tres dies.
Després vàrem de decidir d'apropar-nos a un indret molt especial per a mi; un lloc que ni tan sols sabia del cert si existia
Partírem de matinada.
Tant com ens acostàvem a Aix-en-Provence, em semblava d'estar visitant una part del pare que encara era viva.
Deixàrem l'autopista i enfilàrem una carretereta de corbes, enmig de boscos i camps encesos de color: La Roquebrussanne, Ste Baume... i més enllà, encara més enllà, aïllades de qualsevol poble, s'hi trobaven les terres d'en Ettiene Chatteau. I al bell mig dels camps, la casa blanca on tots els racons desprenien flaire de most i color de parra.
Entràrem en un camí de terra que ens portà fins a la façana principal d'aquella mansió simple i elegant. Un home, d'uns seixanta anys, se'ns atansà amb mirada d'estranyesa. Jo estava feta un sac de nervis.
-Perdoni... ¿Viu aquí el senyor Étienne Chatteau?
-Sóc jo mateix. Què puc fer per vostè?
Era bru, prim, amb un bigoti gruixut damunt les comissures resseques dels llavis. Tenia els cabells del color de la terra i els ulls blaus. Els solcs dessota les pupil·les se li inflaven enrogits pel sol i el vent.
No em podia creure qui tenia al davant. Esdevenia ben bé, per a mi, com un personatge mític sortit d'una llegenda.
-Veurà... sóc la filla d'en Pere Nil, de Cadaqués. Se'n recorda, d'ell?
Quedà com clavat a terra. Els ulls, oberts com plats, se l'il·luminaren sobtadament.
-Déu meu, Déu meu! -exclamà.
S'acostà, m'abraçà i em donà dos petons sonors i intensos. El mateix ritus realitzà amb en Roger, el qual no estava avesat a rebre petons de part d'un home.
-Quan de temps! Déu meu! Quina alegria! -anava exclamant.
-Ens ha fet il·lusió de passar a saludar-lo. El meu pare l'estimava molt, a vostè.
Tant sí com no ens va convèncer de quedar-nos a dormir.

Amb l'Étienne hi vivia la seva dona, la Valery, que tenia quaranta-set anys, quinze menys que el seu marit. En Étienne i la Valery havien adoptat un nen de raça xinesa, en Victor, que en aquell moment tenia onze anys.
A la casa també hi vivien en Jan, la seva dona la Margueritte, i la filla d'ambdós: la Giselle. En Jan i la Margueritte devien voltar la trentena. Eren molt joves per tenir una nena de dotze anys. En Jan era pintor; s'entestava en recuperar el fauvisme de principis de segle amb obres inundades de color i de vida. La Margueritte composava cançons i les cantava; tractava de crear-les des del més profund d'ella mateixa, però cercant les arrels de la música tradicional francesa. La Giselle combinava les arts dels seus pares, cantant i pintant amb la mateixa placidesa amb què el sol s'alça cada matí. Ella i en Víctor passaven el dia junts i barrejaven els jocs amb l'art i amb la vida.
Envoltant la casa, s'hi estenien els sarments de pàmpols verds, alguns vermellosos i amb esquitxos daurats. Els ceps s'enfilaven pel turonet i la vista els seguia fins a un cim suau des d'on es descobria el blau de la Mediterrània. Les plantes del vi envoltaven la casa per totes bandes. El sol les aclaparava regalant-los tota la llum, tot el color. Les fileres es traçaven rectes, alineades, i espurnejaven llum i color.
Al bell mig de tant de raïm, no gaire lluny de la casa, s'hi amagava la bassa. La bassa, o la piscina com l'acostumaven a anomenar, estava enrajolada amb una ceràmica decorada amb filigranes de garlandes de colors bigarrats. Allà, ens hi trobàvem tots nus, amb els cossos daurats per la llum. I la terra roja, entre les arrels del vi que ens envoltaven recargolades, s'estenia com una catifa des del quadre encès de la bassa fins a l'infinit il·limitat de les vinyes. Les natges ens feien sentir les rajoles i amb els peus esveràvem l'aigua. Allí ens obríem l'ànima parlant d'allò que surt del cor i es torna art creant la vida.
I la Giselle jugava amb un ànec de fusta. El submergia, el deixava anar, i contemplava l'empenta del nino que pujava i pujava. L'aneguet, un cop arribava a la superfície, botava i es quedava oscil·lant amunt i avall, com si l'alegria del lloc també arribés fins a ell. A cops la nena tibava el braç del seu pare i l'intentava distreu
re de la conversa que mantenia amb nosaltres. En Jan reia, i resignat es capbussava i perseguia la seva filla tot buscant-li les pessigolles fins a fer-la xisclar.
-Tu també pintes? -vaig demanar a la Giselle. Em va fer que sí amb el cap.
-De moment copia -m'aclarí en Jan -. Copia als grans mestres i tracta de comprendre'ls la pintura.
Al vespre vam baixar a l'estudi del celler. La Giselle ens ensenyà una tela.
-L'has copiada tota sola?
La nena tornà a assentir.
Vaig reconèixer l'obra. Es tractava de "La riba del Sena a Carrières-sur-Seine" de Vlaminck. S'hi veia el riu de color blau, pàl·lid i suau, les ribes més llunyanes d'un verd encès, i un prat amb uns arbres grisos. A prop de l'aigua, casetes blanques amb la teulada vermella. A la riba més propera, s'hi descobria un camí color d'argila. Tot plegat es trobava mig cobert per branques d'un taronja fosc, sorrenc, que feien l'efecte de penjar amb un pes excessiu del cap dels arbres.
-Giselle, explica-li el sentit. -li demanà el seu pare. La nena, envermellint, començà a parlar.
-Jo... bé... Ho intentaré. Aquesta pintura la va realitzar Vlaminck. Ell deia que per inspirar-se només havia fet servir l'instint, que havia intentat de pintar tan sols el que sentia. L'única norma que va seguir fou la d'intentar donar a la pintura l'alegria que ell sentia en veure el cel, l'aigua, les boires, els arbres...
Mentre sopàvem, l'Étienne alçà una copa de vi negre, d'un roig intens, i demanà un brindis per la terra, per les parres, pel color del cel. Tots vam alçar el braç i vam assaborir la sang dels ceps. Llavors es tornà a omplir de vi la copa i me l'acostà als ulls.
-Mira, Laura... Què hi veus, aquí?
Darrere el vidre de la copa hi brillava el vi burell. La llum de les làmpades encenia el beuratge com si fos una pedra preciosa.
-Llum, hi veig llum. -li vaig dir.
-Exacte. Molt bé. És llum. És tot això. En realitat aquest vi que brilla és tot aquest mateix indret sencer on ara ens trobem. Aquesta llum roja i ardent està viva. Aquí dins hi ha un bon tros de sol, de pluja, de terra, de suor, d'art... Tot això hi és, latent i bell.
I començà a beure molt a poc a poc, amb els ulls clucs, prenent consciència de cada instant.