Temps Antics II

Segons la seva informació sempre atacava jovenetes soles i preferentment als voltants del bosc, ja havien sigut cinc les que havien caigut sota les seves urpes, totes elles violades i assassinades o això és el que semblava, la gent dels pobles propers estaven nerviosos i havien demanat ajuda, i per això ella estava allà. Anava coberta amb una capa negre fins als turmells amb caputxa inclosa, al braç un cistell amb bolets, feia molta estona que voltava pel bosc, i feia poc que la seguia El tenia a la seva esquena, amagat darrera un arbre.......escoltar unes passes, s'estava apropant a ella.
Se la mirà de dalt a baix i en el seu rostre es dibuixà un mig somriure, estava confiat, com sempre, no era la primera vegada que ho feia ni seria l'última, fet i fet, qui era ell per posar-li cadenes a la naturalesa, quan estava a tocar d'ella, aquesta es va girar. Tenia el cos tapat per la capa, la caputxa era d'aquelles amples, no se li veien els ulls, somrigué i va ensenyar el seu ganivet de manera amenaçadora.
- Descobreix-te el rostre mossa, si no vols fer-me enfadar- digué ell amb veu ferma.
Ella va deixar caure el cistell a terra, tots els bolets s'escamparen pel terra, alçar els braços lentament i es retirà la capa, tenia uns cabells negres i llargs, i uns ulls........negres com la nit, com la foscor més tancada.......misteriosos, estranys, terribles......la seva mirada era com mirar a la mateixa mort.
- Està bé, només és una noieta- va pensar per a ell mentre empassava saliva.
-Treu-te la roba ara mateix!!!- digué amb menys fermesa de la que volia aparentar.
Ella es començar a descordar el cordó de la capa i la llençà a un costat, duia roba cenyida al cos, roba de colors foscos, maldestre i ja gastada, i a la cintura una espasa. La respiració d'ell es començar a accelerar al mateix temps i ritme que el seu cor.
-Mossa, no intentis res amb mi o acabaràs morta- digué amenaçant una vegada més amb el seu ganivet.
Ella va desembeinar l'espasa, aquesta sortir fent un suau soroll metàl·lic que tant li agradava a ella, el mirà com mira el llop a la ovella, l'aranya a la mosca, el gat al ratolí......i un rajolí de suo freda recorregué l'esquena d'ell, en aquells ulls freds veia el seu futur i no li agradava gens, girà cua i començà a corre.....va notar un talla a la cama, al darrera del genoll, no podia caminar bé....ella ja estava davant seu i somreia d'aquella manera que només els de la seva mena saben fer i va començar a ballar al seu voltant, si aquells moviment àgils i delicats, però ferms i contundents alhora només es podien denominar com a ball, un vall fatídic per a ell, la sensació d'angoixa i d'estar totalment sota la voluntat d'ella, era aterridor, qui sap si va morir de les ferides o de la mateixa por que tenia, qui sap...
El cos inert restava quiet i mut a terra, ple de sang que encara brollava, li havien dit que portés el cap, la gent dels pobles volien una prova, va aixecar l'espasa en alt i amb un gest precís va segar el cap d'aquell cos, va buidar el cistells dels pocs bolets que tenia i hi va posar el cap, va agafar la capa de terra i se l'ha posà. Va començar a marxa d'aquell lloc......una passa.....dues passes....tres passes...s'atura...mira enrere, el cost ensagnat....a la seva cara es dibuixà un somriure ampli.
-Fa dies que no menjo un bon àpat, i és una llàstima desaprofitar tanta carn-
Era nit quan arribà al poblat, va anar directament a la casa de reunions i va picar a la porta, escoltar un soroll provinent de l'interior i unes passes que s'apropaven a la porta.
-Qui és?- preguntar una veu tremolosa.
-Us porto el cap del violador- digué ella en un to sec i neutre, sense cap sentiment.
La porta es va obrir a mans d'un noiet, aquest esquivà la seva mirada, va entrà cap a dins i la porta es va tancar al seu pas, va deixar el cistell sobre la taula, deixant un rastre de sang per la sala.
-I com ho sabem que és ell?- digué una veu des de no s'ha sap on.
-Podria ser un bandit qualsevol- digué una altre veu.
-Només teniu la meva paraula- digué ella -i jo soc persona d'honor- afegir amb una dura mirada.
Tothom va baixar la mirada, aquells ulls eren com els d'una fera. Un ancià es va apropar i va deixar una bossa de pella sobre la taula, la qual feu un soroll metàl·lic al caure, ell la recollir i girà cua.
-Amb el seu permís passaré la nit al paller- digué en un silenci sepulcral, ningú gosar dir res, i ella marxà.