Temps Antics I

Ella el mirà els ulls, ell tenia una mirada càlida i reconfortant, la va estrènyer entre els seus braços, ella l'acaronà, llavors ell la penetrà... l'estilet entrà sense dificultats per dins del costellam fins el ben mig del cor..... ella el mirà amb una barreja de sorpresa i tristesa, era el seu protector, era el seu conseller, era el seu pilar, era el seu amor.....i ara, era el seu botxí, ell la mirà amb un somriure maleesc i desairat....dels ulls d'ella sorgiren dues grans llàgrimes...i ella expirà.
Ell se l'ha va mirar "amb el cap en tinc prou com a prova". S'avia d'afanyar, el camí era llarg i la carn podrida fa molta nosa.