TEMPOS FUGIT

Crec que tenen rao, els teus relats son bons però ho serien més i miressis una mica més el que ecrius, a vegades son petiteses. Tot i aixi m´agrada

Un relat ple de vitalitat i que encomana aquelles ganes de viure que tu mateixa vius en explicar-ho. És una pinzellada de vida, del dia a dia i molt ben explicada, amb sentiment senzill, sens adjectius innecessaris i carregosos. En això ets una mestra i cal felicitar-te.
Però ara deixa'm ser mestre tites. Has de tenir més cura de com deixes els relats penjats a la pàgina, revisa'ls bé, o fes que algú de la família jove te'ls llegeixi abans de penjar-los. Sí, ja sé que no sempre tenim a mà algú per revisar els escrits i que tot sovint ens pot el nervi d'explicar-nos i ser llegits. Tot això t'ho dic per la teva queixa de l'altre dia al fòrum que mai no et trien cap relat del concurs. I són aquests petits detalls, no gaires la veritat, que fan desestimar algun relat als membres del jurat, la història és bona, el tema encertat, però vols córrer, i no cal. Revisa el relat abans de penjar-lo, en aquest mateix hi ha alguna coseta que no fa perdre el nus del relat, però sense aquestes petites coses, el salt qualitatiu és molt important. Això doncs, paciència i a treballar!

Una història molt tendre Montserrat, m'ha agradat, ser avi és una experiència que cal compartir, de part d'un altra avi que també baveja, tot i que la meva néta sols té dos anys, ara com ara.

Una abraçada

Ferran

Aquesta àvia magnífica, que descriu la seva néta amb detall i precisió i, sobretot, estima, val un potosí!. Descriure així una persona propera és propi de gent de bon cor. Montserrat, una forta abraçada!

Aleix

Quina àvia més juvenil per a tenir una neta de setze anys! Es clar que si jo m'hagués casat als vint, també ho podria ésser i tenint en compte que, per general, els mal-fixats, em fan deu anys menys.... Docs imagineu-vos... La pega de no haver tingut descendència, per a mi, és que tinc la sensació de quedar per a llavor de patates. Precisament jo que sóc els cronista èpic de la meva nissaga. Que se'n faran dels retrats dels meus rebesavis? Tinc vuit nebots. Però és que el jovent d'avui en dia se n'en fum de tot això...
Montserrat, ets un àvia afortunada. Talment com un arbre, les teves branques genètiques s'escampen més enllà del riu del transcorre de la vida.