Tempo: Prestissimo

Un relat de:

El quartet que tocava aquella nit estava constituït per un contrabaixista, un bateria, una pianista i una vocalista. Van encetar el concert puntuals, més que puntuals diria jo, fins i tot abans d'hora, i amb un tema que era tot un clàssic: ‘My Funny Valentine'.

De seguida vaig advertir que hi havia alguna cosa fora del normal. Tocaven a un tempo sobreaccelerat i un ritme desenfrenat, com si detestessin estar a l'escenari o tinguessin pressa per acabar. Aquest primer tema, per exemple, era la típica balada per ser interpretada lentament, donant forma a cada frase de la melodia, amb tendresa. No com ells ho feien, tal com si patissin una greu febrada.

També és veritat que en el món del jazz el recurs d'interpretar cançons lentes a tempos molt més ràpids és força utilitzat, però malgrat això, en aquell cas a mi em semblava antinatural. No tenia la pinta de tractar-se només d'un recurs musical.

Van continuar doncs el concert, intercalant altres balades com ‘Stella By Starlight' o ‘Misty' amb cançons més ràpides, com ara ‘Blue Moon'. De totes maneres, van seguir també amb la seva visió particular del ritme. I si els temes lents els interpretaven sobreaccelerats, imagineu els ràpids; a més, les improvisacions se les saltaven la majoria de les vegades, i quan les feien eren breus i forçades.

Així, relativament al cap de poc d'haver començat i sense haver interpretat una quantitat massa generosa de temes, van finalitzar el concert. El bateria havia acabat boquejant de forma ostensible, i la cantant amb el vestit suat, de manera que aquest li dibuixava el relleu de cada mugró. Vist i sentit com tocaven, resultava comprensible.


NARRADOR OMNISCIENT

En el mateix instant en què van haver emès la darrera nota, els integrants del quartet van iniciar la recollida d'instruments i aparells de música, aturant-se tan sols un curt segon per acomiadar-se, no de forma esquerpa, però sí fredament breu.

La vocalista es va retirar als lavabos i va canviar-se la roba suada per una de neta i planxada. Una cosa semblant van fer la resta de membres del grup, i quan van estar tots llestos van prendre les seves pertinences i es van dirigir prestament fins a la furgoneta amb què es traslladaven.

Conduint al límit de la legalitat, i més enllà d'aquest quan les condicions ho permetien, van conduir la furgoneta fins a un punt de la ciutat no pas proper, però tampoc excessivament llunyà. Els membres del grup van baixar aleshores d'un en un, enduent-se de nou totes les seves coses.

Van entrar dissimuladament al local, amb un pas lleuger i una mirada de disculpa destinada a l'amo del lloc, que ja els donava per desapareguts en combat. Aquest els va esperonar a afanyar-se encara més, mentre ells ja accedien a l'escenari -encara amb els focus apagats- i començaven a disposar-ho tot ràpidament.

El concert va començar un pèl tard, i el tema que en va donar el tret de sortida era tot un clàssic: ‘My Funny Valentine'. Això sí, aquesta vegada no feia falta que anessin escopetejats, ja res no els esperava en acabat, de manera que van interpretar-lo com calia; acaronant la melodia, gaudint-la, lentament i suau...

Comentaris

  • Andante[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat amb el tempo adequat: tres minuts de lectura per a un text que comença llençat ( puntual, accelerat, desenfrenat, enfebrat ) i acaba per aturar-se, frenar i agafar una cadència lenta, tendra, melodiosa i encertada.

    Entre mig, hem boquejat, suat, transformat el nostre aspecte i traslladat els nostres alter ego literaris, esperonats i escopetejats, per finalitzar suaument acaronats per una melodia lenta...

    Un relat ple de contrastes, amb el punt d'intriga just, ben plantejat i ben resolt, sense grandiloqüències innecessàries i amb efectivitat, que funciona perfectament.

    T'envio una abraçada a ritme de bolero lent i tranquil, que permet sentir a l'altre ben a prop, perquè hi és, allà al davant, seguint el nostre pas,
    Unaquimera

  • Un bon conte![Ofensiu]
    Arbequina | 22-09-2006

    Sense pretencions, molt ben descrit i narrat amb ritme (del bo). M'ha agradat molt llegir-lo. A més, com m'agrada el jazz... però ben tocat, si hagués hagut d'estar al primer concert... buf.

    En fi, una abraçada i fins aviat.

  • tempo[Ofensiu]
    donablanca | 15-07-2006 | Valoració: 10

    enginyós i original. m'ha creat un misteri que després ha resolt la lògica de la pràctica.