Tempesta.

TEMPESTA

Mirà el cel. Enormes castells de núvols grisos, d'aparença quasi sòlida, s'aixecaven Nord enllà per la banda de Perafita i davallaven lentament cap la vall. Aviat cobririen els estanys de La Pera. L'experiència l'advertia que amb aquell cel el més assenyat era engegar novament el cotxe per girar cua i retornar cap al poble. Tanmateix, el seu esperit agosarat i una manifesta recança a deixar-se acollonir per la meteorologia adversa, l'impulsaren a menysprear la situació i decidí arriscar-se. Aquest rebuig a tenir en compte els advertiments del cel ja li havia jugat més d'una mala passada.
Agafà la motxilla i, després de comprovar que ho duia tot, se la penjà a les espatlles. Els binocles, però, s'estimà més dur-los a la mà.
Va posar-se a caminar pel corriol del bosc, aquell era l'itinerari més habitual. Avançava amb pas lleuger i calculà que, si mantenia aquell ritme, en una hora seria a La Riba. Des d'allà gaudiria d'una excel·lent visió de La Muga i el clot del estanys.
Passant per les Canals de Castilló, a mitja alçada, entre els grans blocs de granit escampats caòticament sota els cingles, girà el cap. Per darrera del Pla de Les Someres el cel s'enfosquia amenaçador. Vacil·là uns instants però continuà caminant. Durant la seva vida havia suportat moltes tempestes, tot sol, a la muntanya. Tot i això aquell cel no li feia cap mica de gràcia.
Un estol de grives passà, silenciós, a pocs metres del seu cap. El vol d'aquells ocells atabalats, encomanats per un neguit evident, no tenia res a veure amb els moviments elegants i sincronitzats que exhibien normalment. Sabia prou bé que allò era un senyal de mal temps.
Des del terraplè de La Muga podia veure els dos estanys, l'aigua dels quals, gairebé glaçada, havia perdut el blau elèctric i profund. Aquella tarda, els estanys reflectien una tonalitat fosca, un color gris, pastós i brut. No trigà a sentir els udols del vent que, veloç i esmolat, li arrissà els pels del clatell. Es cordà el gec fins a la barbeta en sentir una fiblada glaçada que li recorregué l'espinada. S'assegué en un roc pla per observar, a través dels prismàtics, tota la vall, escorcollant pacientment les carenes i les canals a la recerca dels esquerps isards. Els descobrí just quan aquests davallaven dels prats per desaparèixer entre els pins del bosc. Deduí que aquell comportament es devia a l'imminent esclat de la tronada.
Decidí retornar en comprovar com el fort vent feia trontollar violentament els pins de Prat Castilló. Amb passes llargues, travessà la tartera de rocs que el separava dels sinuosos relleus de La Riba. Pressentia que aquella seria, sens dubte, una tempesta grossa.
El primer tro li gelà l'ànima quan ja arribava als prats. Tot seguit, n'esclatà un segon, i un tercer. Cercà un roc que li servís de recer i s'hi amagà cargolant-se ben arraulit contra la penya. Tapat amb el gec i la motxilla, veia caure la violenta pedregada que picava sense pietat contra la gleva. Tot, al seu voltant, prengué un caire absolutament dramàtic. La cortina espessa de granissa li esborrà el pic de La Muga i aviat perdé de vista tot el que hi havia més enllà d'uns quants metres. Tota la ràbia de la tempesta descarregava brutalment a sobre seu. El cel, esquerdat pels trons, semblava que caigués a trossos pel seu voltant. Sentí cruixir els pins del bosc, els quals, arrencats de soca-rel, queien a plom damunt del prat cobert d'una mena de pasta de calamarsa i aigua. La ventada, en passar entre el brancam dels arbres caiguts, bramava en un concert eixordador d'udols, laments i gemecs de fusta retorçada.
Començà a sentir molt fred. Un fred humit que li perforava els ossos. Tremolava. S'arrupí encara més contra el roc que ja no li feia de refugi. La calamarsa el cobria gairebé del tot i per les escletxes regalimava un doll d'aigua. Desemparat, sota la fúria d'un cel infernal, començà a experimentar els primers símptomes de congelació. Feia estona que havia perdut el tacte. I ara, ni tan sols tenia esma de moure's. Se sentí atrapat i indefens sota el setge del vent glaçat i la tronada hostil que semblava encaparrada a mantenir-se damunt d'ell. Consumit per la por i el fred, tancà els ulls i lentament s'anà abandonant, deixant en mans de la providència el poc alè que li restava. Inconscient, perdut entre els rocs tapats de granissa i fuetejat per les onades d'aquell huracà implacable, s'adormí, convertint-se en un ésser ínfim i vulnerable.
No tenia idea del temps que passà allà. El despertà una veu molt llunyana, quasi imperceptible. De fet, no n'estava segur, d'haver-la sentit. No tingué prou força per fer cap moviment i, menys encara, per cridar. El segon cop que sentí la veu, li semblà més propera. El tercer cop s'adonà perfectament que algú cridava el seu nom. Volia demanar auxili però era inútil. Era incapaç de fer res per ser localitzat, però saber que el buscaven el tranquil·litzà. S'adormí novament.
Quan es despertà, sentí una agradable sensació d'escalfor. De mica en mica, li retornaven els sentits. La calefacció del cotxe l'anà reviscolant. Malgrat això, es trobava absolutament fatigat. Mirà al seu voltant i reconegué la cara del seu amic i company de feina que seia a la vora i se'l mirava. Des de la part davantera se sentí una veu grossa, la del seu germà:
- Fotut vailet. T'ha anat ben arran que no et baixem en una caixa de pi. Tros de malparit. Sempre ens has de fer patir amb la teva mania de fer-te l'heroi.
Desatenent l'esbroncada, se li dibuixà un lleu somrís i girà el cap per mirar el seu company. Aquest li dirigí una mirada còmplice. Esclafiren a riure.