Tempesta estiuenca als contraforts dels Pirineus

Ja ressonen lluny els últims trons, l' únic soroll que es sent, són les gotes que llisquen i esquien la part de sobre de les fulles dels arbres, i cauen rient al terra moll . Atenció! Crec que arriba la màgia .
Després de l' enyorada tempesta, la necessitat d' aigua era tan gran que les mateixes muntanyes semblaven cridar de set . El bosc tributa un silenci profund, espiritual, gairebé religiós, un signe d' agraïment als núvols, al cel, per haver regalat l ‘ apreciat manà . Aquest estadi d' èxtasi silent, només és trencat pels crits de neguit esfereïdor d' un jove gaig, que d' altres de més veterans s' apressen a renyar enèrgicament, com si hagués comès una malifeta ben grossa . Sabeu aquell nen que fa soroll a l' ofici de missa, i tothom s' ha girat castigant-lo amb la mirada .
Tal vegada hi haurà ofrena? L' arc de San Martí farà el miracle repetit? O no . En tot cas serà només per breus instants, sortirà a la passarel·la mostrant el fastuós vestit de colors meravellosos, l' esplèndid secret de la natura, la elegant manera de donar les gràcies, amb una festa de colors .
Rentada per fi la cara, les fulles dels arbres apareixen acolorides, brillants, netes de pols, ja era hora! Gairebé no transpiraven .
Es sent l' olor de la terra molla, símptoma inequívoc de vida renovada, un xic de temps més tard, la netedat del ambient s' ha posat ulleres, i fa que les mateixes muntanyes siguin bon tros més apropades que de costum, aquella lent d' augment que té l' aire, verge de partícules immundes.
Durant els instants que aquest impòsit a la natura s' allarga, la impressió que et fa captiu, és que aquest planeta té tota la cara de ser un lloc d' allò més exquisit, on la pau i l' harmonia són realment els autèntics convidats al festival . No cal dir, que la guerra i altres perversions de l' ésser humà, només hi són als reportatges de la caixa ximple, i aquests petits plaers amagats, són ben senzills i a l' abast de la majoria dels mortals.
Posem com un exemple, la contemplació i encanteri de les flames de la llar de foc, un vespre gris, d' un fred hivern, o bé tenir el mirall del mar davant els teus ulls, una tarda vespre xafogosa del estiu més enrabiat, amb el trencar de l' escuma de les ones, just on tens els peus, i el rugir clamorós de les aigües que ploren i es lamenten sense pausa, fartes d' anar i venir, marejades d' un espai que és massa gran.
Però, tots sabem que l' únic motiu del mar en moviment, és simplement evaporar-se, pel plaer de caure en forma de tempesta de tarda estiuenca als contraforts dels Pirineus, ves per on! com un conte de fades, les gotes d' aigua es comuniquen i es saben expressar d'allò més bé.