Teló de fons

Interessant joc descriptiu! Sense oblidar el fil narratiu, apareixen pocs verbs d'acció; resulta evident que inverteixes més temps i espai en crear unes imatges poderoses: "pensaments foscos, embullats de teranyines, paranys erms, quasi desconeguts inacabables espais poblats d'arbres morts, plens de punxes." entre la primera frase "Puja el teló" i la darrera " Baixa el teló" que li serveixen de marc, d'enquadrament.
Però, de fet, em sembla que ales frases que delimiten definitivament el relat, mostrant l'evolució interna, són "una noia jove i bonica. la seva expressió trista i apagada, és la mateixa que ens transmet l'ambient." i "Finalment es queden adormits, esbossant un lleu somriure d'esperança.": crec que aquestes dues són el pany i la clau de la història, ja que només l'esperança, la il·lusió, la confiança en el un futur millor, són capaces de transformar la tristesa, la foscor, el cansament i el desànim en un somriure.
Al mig, la figura del menut que permet aquesta mutació: "Una petita veu d'infant la treu del turment i la fa tornar al món real."

Penso que tot sovint, són les criatures, símbols d'innocència, de futur, de vida! qui ens arrelen a la realitat, qui ens impedeixen llençar la tovallola moral davant els infortunis, que ens lliuren de perdre l'esperança en situacions de dolor.

Tal com et deia en començar, un relat interessant...

Per a tu omplo una abraçada de molts somriures i te la envio ara mateix,
Unaquimera

Aquest poema, fet d'una successió d'imatges incessant, molt bell i descriptiu, també té moltíssima força narrativa. Potser és això, el seu caràcter narratiu, el que més m'atrau, doncs rares vegades un poema explica una història... no sembla, la poesia, el medi per explicar.
Després, la segona estrofa:

"Paisatge gris
lluminositat trencada
casa pairal de pedra envellida
arbres pelats, de formes recargolades
que projecten estranyes ombres."

l'he trobat meravellosa.

I és que és l'exemple més clar de l'estil que has emprat: un estil auster, fet d'encertades descripcions, escollint els detalls més rellevants... desposseït de verbs. I aquest contrast és el que definitivament fa que el poema m'hagi encisat, meravellat: com es pot narrar sense verbs? TELÓ DE FONS.

En fi, felicitats pel poema, m'ha encantat.

Una abraçada ben forta de l'Arbequina.

...quan s'està així, són més que necessàries. Suposo que molta gent es deu trobar en aquesta situació. No m'agrada pensar-ho, però vaja, és real. Es tracta d'una qüestió molt profunda que va al fons de l'ànima i m'imagino que per comprendre-ho s'ha de viure. Jo crec que són coses que ens omplen un buit fatídicament, que hauria de ser sempre un buit, perque és el racó de les coses dolentes, però quan apareix el fill, com expliques, brota quelcom de positiu. Al final... el final és l'esperança, allò que fa somniar però a la vegada també fa por.

Una abraçada.


Sergi