Cercador
Teixit de records
Un relat de: Clàudia V.- Compartir:
Caminava. Els carrers eren freds, ombrívols i humits. Veia gent que passava, gent asseguda a terra i tots vestien amb robes tacades o estripades que havien aconseguit per un preu molt moderat o bé que havien trobat. Vaig seguir caminant i vaig agafar el carrer de la Mina. Allà, em vaig fixar en un home en concret. Estava assegut a terra, amb la cara i les mans negres de sutge. Portava roba fosca, tacada de sutge també. Em mirava als ulls, els tenia grisos, plens de records amagats i amb una tristesa profunda. M’hi vaig fixar més i també hi vaig veure ràbia, una ràbia amagada però molt poderosa. El comprenia, tots sentíem el mateix.
Uns minuts més tard, vaig arribar a una casa molt petita i feta de fusta, com la majoria. Aquella era casa meva. Vaig obrir la porta, cada cop que la movies xerricava, i vaig entrar. Allà dins hi vaig trobar la mare i el meu germà petit, en Milo. El meu pare havia mort feia quatre anys; portava mesos al llit i li costava respirar. Al final, un dia, no va obrir els ulls.
En Milo, se’m va acostar corrents per fer-me una abraçada. Després em va preguntar com m’havia anat el dia a la fàbrica. Li vaig respondre que molt bé, amb un somriure als llavis tot amanyagant-li els cabells amb tendresa. Malauradament, no era cert.
A la nostra ciutat, només hi havia dues maneres d’aconseguir diners: a la mina, pels homes i a la fàbrica tèxtil, per les dones. A mi, com que feia un mes havia fet els setze anys, ja em tocava treballar a la fàbrica. No m’agradava gens. Totes les dones treballàvem en una única sala, molt gran, amb uns seixanta telers, unes vuit hores diàries. Al principi, em va costar treballar amb el teler, però de mica en mica en vaig anar aprenent. Era sempre el mateix: pujar i baixar la palanca, endavant i endarrere i tornar-hi, pujar i baixar la palanca, endavant i endarrere i tornar-hi. El salari no era que fos una meravella, sinó tot el contrari, però almenys servia per mantenir la família. Era l’única que els podia mantenir. La meva mare feia un any que s’havia quedat invàlida. Un dia, en sortir de la fàbrica tèxtil, que era on anteriorment treballava, va ensopegar amb un esglaó i va caure escales avall. Va tenir tanta mala sort que va caure d’esquena. Quan les seves companyes de la fàbrica la van anar a socórrer estava inconscient. Va trigar uns minuts a reaccionar, segons em van dir. Llavors, quan es va voler aixecar, les cames no li responien. S’havia quedat paraplègica. Les treballadores que s’havien apropat a ella per ajudar-la, la van portar a casa. En Milo i jo estàvem cuinant, quan van entrar. La mare va agrair a les seves companyes que la duguessin a casa i després els va demanar que se n’anessin. Volia dir-nos ella mateixa el que li havia passat. Ens ho va explicar tot i també ens va anunciar que segurament la farien fora de la feina per culpa de no poder moure les cames. Aquell va ser el dia més tràgic de la meva vida. A més, la mare va encertar de ple, l’endemà van anunciar-li que no la volien més.
Durant els mesos següents, abans que complís els setze anys, vaig mantenir la família com vaig poder. Fins i tot vaig arribar a robar. Quan vaig entrar a la fàbrica, molts problemes van desaparèixer, ja no havia de robar per sobreviure, però molts encara seguien presents. La pobresa era el pa de cada dia a la meva ciutat. Tot i així, intentava protegir en Milo de totes aquelles desgràcies, encara era massa petit per suportar-les. Sempre tenia un somriure per a ell i l’esperança de què en el futur, tot aniria millor. Mentre pensava això, seguia amanyagant els cabells d’en Milo. Em vaig ajupir i li vaig dir dolçament a l’orella: “Milo, vols ajudar-me a preparar el dinar?”. I ell, amb el seu entusiasme de sempre, em va respondre que sí i tots dos, agafats de la mà, ens vam dirigir a la cuina, on la mare ens esperava asseguda a la vella butaca, sargint la nostra esquinçada roba.
Uns minuts més tard, vaig arribar a una casa molt petita i feta de fusta, com la majoria. Aquella era casa meva. Vaig obrir la porta, cada cop que la movies xerricava, i vaig entrar. Allà dins hi vaig trobar la mare i el meu germà petit, en Milo. El meu pare havia mort feia quatre anys; portava mesos al llit i li costava respirar. Al final, un dia, no va obrir els ulls.
En Milo, se’m va acostar corrents per fer-me una abraçada. Després em va preguntar com m’havia anat el dia a la fàbrica. Li vaig respondre que molt bé, amb un somriure als llavis tot amanyagant-li els cabells amb tendresa. Malauradament, no era cert.
A la nostra ciutat, només hi havia dues maneres d’aconseguir diners: a la mina, pels homes i a la fàbrica tèxtil, per les dones. A mi, com que feia un mes havia fet els setze anys, ja em tocava treballar a la fàbrica. No m’agradava gens. Totes les dones treballàvem en una única sala, molt gran, amb uns seixanta telers, unes vuit hores diàries. Al principi, em va costar treballar amb el teler, però de mica en mica en vaig anar aprenent. Era sempre el mateix: pujar i baixar la palanca, endavant i endarrere i tornar-hi, pujar i baixar la palanca, endavant i endarrere i tornar-hi. El salari no era que fos una meravella, sinó tot el contrari, però almenys servia per mantenir la família. Era l’única que els podia mantenir. La meva mare feia un any que s’havia quedat invàlida. Un dia, en sortir de la fàbrica tèxtil, que era on anteriorment treballava, va ensopegar amb un esglaó i va caure escales avall. Va tenir tanta mala sort que va caure d’esquena. Quan les seves companyes de la fàbrica la van anar a socórrer estava inconscient. Va trigar uns minuts a reaccionar, segons em van dir. Llavors, quan es va voler aixecar, les cames no li responien. S’havia quedat paraplègica. Les treballadores que s’havien apropat a ella per ajudar-la, la van portar a casa. En Milo i jo estàvem cuinant, quan van entrar. La mare va agrair a les seves companyes que la duguessin a casa i després els va demanar que se n’anessin. Volia dir-nos ella mateixa el que li havia passat. Ens ho va explicar tot i també ens va anunciar que segurament la farien fora de la feina per culpa de no poder moure les cames. Aquell va ser el dia més tràgic de la meva vida. A més, la mare va encertar de ple, l’endemà van anunciar-li que no la volien més.
Durant els mesos següents, abans que complís els setze anys, vaig mantenir la família com vaig poder. Fins i tot vaig arribar a robar. Quan vaig entrar a la fàbrica, molts problemes van desaparèixer, ja no havia de robar per sobreviure, però molts encara seguien presents. La pobresa era el pa de cada dia a la meva ciutat. Tot i així, intentava protegir en Milo de totes aquelles desgràcies, encara era massa petit per suportar-les. Sempre tenia un somriure per a ell i l’esperança de què en el futur, tot aniria millor. Mentre pensava això, seguia amanyagant els cabells d’en Milo. Em vaig ajupir i li vaig dir dolçament a l’orella: “Milo, vols ajudar-me a preparar el dinar?”. I ell, amb el seu entusiasme de sempre, em va respondre que sí i tots dos, agafats de la mà, ens vam dirigir a la cuina, on la mare ens esperava asseguda a la vella butaca, sargint la nostra esquinçada roba.