Tecleja, tecleja...

Penso en tot el que m'agradaria cridar a ple pulmó. I no puc. Només de pensar-hi, se m'ennueguen els ulls amb tota una tensió que vol esclatar amb plor.

Avui el dia ha estat una montanya russa d'emocions. Si al final del dia et sents bé, ja va bé, sino...
Avui per avui, un dia més que, senzillament, vull anar-me'n a dormir. Res més.
Fugir.
Esvaïr-me.
No pensar.
Ni plorar.
Ni desfogar-me.
Res de res.
Tant sols deixar-me endur per un plàcid son, com el que arrossega els nens petits, com el d'una cançó de bressol.

Ja no sé pas si creure en les casualitats.
No sé si m'entendreu, però quan més positiva em sento tot m'anima a seguir lluitant. Quan em poso pessimista, durant uns instants pot esfondrar-se'm el món.

Però si sé que en el fons vull seguir lluitant.
Ho vull, ho vull, ho vull...
Però el meu maleït cap es posa amb inconvenients. Que si l'altre, que si el camí ja no és de fades, com al començament...
Ell mateix els reflexiona, m'animo de nou...
Ho vull, ho vull, ho vull...
I amb la més mínima cosa, altre cop...Avall que fa baixada i és ben fàcil relliscar!

I ara em trobo enmig d'un joc de nens...Em saludes i no et parlo...Et parlo i no em saludes.
I sé que al món hi han més oportunitats. Potser perquè són dona, però més igual, perquè ara ets el que vull.

És això el que compta? O millor, altra vegada...Ho deixo estar?