Te n'has anat tant ràpid...

Encara em sento com ahir, a estones, la meva respiració s'accelera fent que m'ofegui al intentar tornar a inspirar aire. És extrany, perquè mai havia sentit tanta tristesa, mai. Em fa mal el cor. La veu em tremola quan pronuncio el teu nom, sona esquinçada, trencada i se'm fa difícil contenir el plor.
Ahir per la nit volia tancar els ulls i adormir-me tant bon punt que ho fes, però en comptes de somiar, el que veia era tot el que hem viscut junts. Llavors els obria de cop, amb suor al front, els bategs ràpids d'un cor que semblava que explotés i milions de pensaments que ni tan sols vaig poder asimilar. Res em calmava ni em consolava.
Avui m'he llevat en mig d'un silenci, ningú estava llevat a casa, de fet, el meu cervell tampoc s'havia despertat. No podia ser veritat, havia de ser un malson i prou, però no ho és, i encara que m'esforçi i ho intenti, segueixo sense respondre; segueixo confiant en l'amor que no fa ni dues setmanes em prometies. No puc fingir, potser no sóc lo suficientment forta per fer-ho. De cop, m'adono que he estat llargs minuts amb els ulls fixats i perduts a un lloc que ni tan sols miro, només estic absorta pels meus pensaments, buscant i fent-me preguntes que no tenen resposta. No vull fer-me més mal, però és inevitable. No tinc forçes per fer res, no tinc gana, ja que tot em sap a amargor; passen les hores i jo segueixo ausent. Diuen que això només és qüestió de temps. I doncs, quant temps haurà de passar? Si els moments més importants que he viscut han sigut amb tu, catorze mesos que ara em fan molt mal...
I torno a dir que no em queda res. Em sento sola, no sé que fer. Tot aquest temps t'he tingut amb mi per qualsevol cosa, ens hem ajudat l'un a l'altre en tot moment. Quan estava trista, o simplement estava agoviada, pensava que al dia següent o aquell mateix dia, em podrias abraçar. Em sentia protegida d'una manera, que els amics, tot i que són molt importants; no em poden fer sentir. Sé que tinc a persones que m'estimen i em volen ajudar, però res pot curar el dolor que ara sento i també sé que encara que pensi i m'hi capfiqui, no trobaré cap manera de fer-lo desaparèixer.
Per cada frase que escric, m'adono una mica més de lo llunyà que és de la realitat, perquè no trobo els arguments ni les paraules correctes per explicar-ho. M'enfonso.
No trobo consell, abraçada, ni petó que alivii el nus que sento dins, sembla que m'apreti cada cop amb més força.
Vull no poder pensar, així no patiré més. Vull desaparèixer o que la meva ment es quedi en blanc durant un temps, perquè per molta desepció o impotència que senti, no m'atraveixo a dir-te adéu. No puc passar pàgina sabent que estàs a vés a saber quants metres de casa meva, sabent que tan sols un minut ens separa, que si trec el cap per la finestra de la meva habitació puc veure la teva. No puc oblidar-te en dos dies, ni en tres setmanes, ni en un mes...
Alomillor el que més mal em fa és que la màgia s'hagi acabat per part teva, aquella que tant m'ha ensenyat, la que ens feia imaginar-nos d'aquí uns anys encara enamorats. Quan jo no volia creure-m'ho per por, tu em deies que no tenia il·lusió, però sincerament al veure com planejaves coses o deies comentaris sobre el nostre futur, em feies feliç. Tot i que fos només il·lusió, com la d'una nena petita, em sentia tant contenta i segura de tot, que em venien encara més ganes de lluitar per tu. No ho entenc, em sento culpable d'haver-te perdut. Com pot ser que quan més he lluitat, quan més m'he esforçat, quan t'he donat tot el que he pogut donar-te, quan més ganes tenia i més empeny li he ficat per fer-te feliç; deixis de sentir aquell pessigolleig per mi? No sé si pensar que tot el que he intentat no ha servit de res, o si realment t'he pogut fer feliç. He compartit amb tu "el meu primer cop" de tots els sentits.
No sé com dir-te adéu. Clar que no estic enfadada amb tu, no tens la culpa d'això que sents i per descomptat, clar que t'he perdonat. No ets responsable dels teus sentiments, el cor els sent sense demanar permís al cap. De fet, t'he perdonat sempre i suposo que ho seguiria fent, perquè quan una persona estima tant com jo, cap rutina, cap baralla... Res pot parar-ho.
Ostras, no vull saber res de tu. Sense voler, em fas mal. No em sento còmode a cap lloc, no trobo la teva ajuda. Sé que me la donaries si te la demanes, però no té sentit. Et necessito i a l'hora et vull tenir molt lluny. Se'm cauen les llàgrimes inevitablement, és igual el moment o el lloc, és tot molt recent i per molt que em mossegui la llengua, cauen i torno a ofegar-me amb elles. La pena s'apodera dels meus pensaments i em sento incapaç de combatre-la. Només els teus records em dónen esperança i ganes de seguir amb la meva vida algun dia, ganes de lluitar contra tot i tothom menys contra tu.
Aquí, finalitzo aquest intent sense èxit d'expressar el que sento avui, i el que sentiré durant molt temps.

T'estimo com mai ho ha fet ningú, t'ho prometo.