Tàxon

Les ferides com a rastre del passat i la vida de l'altre omplen la identitat d'aquesta dona viatgera entre el món oníric i allò inefable, centre del relat, un buit que a esgarrapades tracta de conquerir pendent avall, caient avall del pedrís, massa pronunciat. No sap per quin atzar pertany a aquesta raça però tracta de donar-li forma racional a aquesta sort a través d'imatges inconnexes que en algun lloc de l'altra banda han de tenir-hi una explicació. M'ha agradat molt, a. Abraçades!!

Salisalut!!

punyent i encantador, temo segur perdre'm coses dins un text tan dens, a voltes per profund i a voltes per l'encís del llenguatge emprat tan captivador.
A partir del 'Oh, cóm l'estimo' entreveig la part fosca del relat, aquests taüts, aquesta ombra fosca de fang i cau o fins i tot una mort amorosa.
Però que hi batega sota la mà ? Quelcom reptilià ? Tan és ...

Crec que un relat purament animal, sincer i prou diàfan per a ser universal.
Això que ens meravella de la teva escriptura potser és aquesta sinceritat
valenta amb la que ets capaç d’imaginar-nos tan delerosament purs.

Grandíssima Silvia !!
Admiracions ...

ja m'has fet cercar relacions al relat. La història està escrita amb un estil poètic abrusador, i fas que l'equilibri emocional que descrius quedi ben palès dins del caos que existeix en el mateix personatge que ens fa de narrador, amb les seves contradiccions i les seves certeses, com qualsevol altre ésser viu, que respira i pensa, o que creu que és racional.
Ara hauríem de cridar tots a cor que vols; " ser de ciències és, el millor que hi ha!!"
des del meu desconeixement absolut del món que ens envolta, chapeau pel relat i per la manera em com el desenvolupes.
Pensament profunds, resultats humans.

Moltes abraçades!!

Ferran

aquest relat tan poètic i angoixant alhora.I saps què m'ha suggerit ? Veuràs :
He vist una dona parlant amb la imatge que li reflecteix el mirall com si no fos ella mateixa. Li parla dels seus traumes, de les seves angoixes , dels seus desitjos i finalment del seu gran amor que ella creu inconfessable però que sempre ha fet
bategar un cor que ella creia insensible.
Diuen que la interpretació d'un text té moltes versions. M'he equivocat molt ?
Una abraçada amb tot el meu carinyo, estimada Sílvia.

Nonna

Sóc del parer que quan podem posar una mica d'humor (sigui de quina classe sigui) a coses que ens han passat o han passat a persones properes, és quan ho hem superat, i és que, riure's de les nostres "desgràcies", mals, pors,... ens fa treure ferro al dramatisme que amaguen al darrere.
Jo també faig aquest exercici, i faig valer la dita (castellana, ho sento, no en sé la versió en català si és que existeix) que: "no hay mal que por bien no venga".

M'ha agradat el teu relat, gràcies per compartir-lo amb nosaltres.
Un somriure,

Anaïs

Un relat curiós, complex, que ens encara amb nosaltres mateixos, amb el nostre cos i la nostra ment. Unes reflexions profundes i que segur que molts ens hem plantejat quan hem començat la pubertat. Moltes vegades aquestes sensacions no ens deixen del tot malgrat els anys.

M'ha agradat moltíssim. L'has sabut portar desvetllant l'interès fins al final. Et felicito!

Una abraçada,

Materile

Tinc un relat a mig fer sobre l’hermafrodita –el fill d’Hermes i Afrodita- que comença així: Sóc el qui sóc sense haver-ho triat. Dissortadament, algú ho ha fet per mi. Qui més qui menys, intentaria de ser una altra cosa, si més no en una altra vida. Igual que l’hermafrodita, a vegades no coincideix el caràcter amb el sexe, tot i que ell és, per designi i caprici de déus, dipositari d’ambdós. I en això, precisament, rau el drama.
Les amazones, per exemple, destinades a fer la guerra igual que els ferotges i implacables homes, segons diuen, es tallaven o cremaven un dels pits, perquè feia nosa a l’hora de tensar l’arc. Sens dubte, una raça admirable. Com la teva adolescent. Però, com diu el teu metge, les regles són les regles, malauradament. Qui pogués viure sense elles!
Oh, com l’estimo! Com m’agraden aquestes expressions tan personals, tan alliberadores!
I així arribem al final que, com diu molt bé l’amic Carles, esdevé un castell de focs, una explosió d’amor. Per anar a l’altra banda, on les punxes són urpes, les escates, flors de pedregar... La frontera taxonòmica és fràgil, tot i que, segons la mitologia, va lligada a les qualitats de cada un dels éssers. En aquesta tasca hi participaren els germans Epimeteu, l’irreflexiu, i Prometeu, el savi amic dels humans. Plató dixit.

Com sempre, un relat fascinant, miris per on ho miris. Suposo que t’adones que esperem els teus magnífics relats amb avidesa. I, quan arriben, en gaudim plenament.

Raül

La primera feina de l'home, Adam, va ser donar nom als animals. Una feina molt exhaustiva, i hem de suposar que no eren noms propis, noms de cada animaló individual, sinó que el vell patriarca ja va començar a classificar.
La taxonomia, doncs, és una ciència tan vella com l'Home, o almenys com el llenguatge humà. I és una vella mentidera. Un gat no és igual a un altre gat, com tots sabem.
Però potser no sabem, o no sabíem fins que ens ho ha fet veure aquesta ment tan subtilment penetrant de l'allan lee, que un gat pot ser ben igual a nosaltres. o que nosaltres potser podríem haver estat gats.
El relat comença partint d'aquest jo errat, la reflexió i l'anècdota que la il·lustra d'allò que anomenem errades de la natura. Potser l'atzar juga amb nosaltres, i a la fi Déu és un jugador de daus, i a més irònic, o sarcàstic, o simplement ebri de poder.
Però no hi podem fer gaire cosa: el segon i més curt paràgraf és la transició al l'altre, l'objecte de l'amor, l'explicació sorprenent, revestida amb aquesta prosa exaltada, romàntica i plena d'impactes, petites explosions líriques que desplacen els mots habituals i ens fan rumiar o simplement -jo ho recomano així- obrir els ulls amb l'acceptació de la revelació inefable,una crua epifania d'alguna cosa que encara se'ns resisteix.
Flors de lliri d'aigua, seda, ametller en flor, joia. Un paisatge d'imatges fràgils de la bellesa, de sentiments de dolçor i felicitat que sabem, perquè descansen vora la imatge del taüt, que tenen elsdies comptats. O que més tristament no han pogut comptar un sol dia, tal vegada.

no hi ha dubte, però ho volem ignorar,...No hi ha esglaons inferiors sinó responsabilitats superiors.

Aquest estil teu tan característic, inconfusible. No sé pas com pots fer que llegim amb un somriure divertit detalls corprenedors sense deixar de percebre el dramatisme. La ironia, de vegades el sarcasme, manté el dramatisme a ratlla, a una distància que permet relativitzar-lo i acceptar-lo, per part teva i per part nostra.
I el final és un castell de focs (ara que s’acosta Sant Joan), una explosió d’amor, i et fons amb la natura com una nova espècie inclassificable.
Sempre m’impresiones.

Caram Silvia, caram i recaram! Això és una declaració vital. És una situació brutal, uns fets brutals, però que em transmeten sempre serenitat. Malgrat el contingut dur de ferides físiques, psíquiques, anímiques i de tota mena d'ànima colpejada, sempre em quedo, després de llegir-te, uns segons refflexionant, amb aquella cara de babau tan pròpia dels babaus. El traumatisme adolescent pot marcar caràcter, però una bona acceptació, i estic convençut que així és, assegura una continuitat plena de cap i cor bategant. Els teus escrits tenen una màgia, a mig aire del gòtic i el romàntic. M'encanten i m'atrapen. Per cert, he vist en tu, en algun dels actes literaris que hem coincidit, uns moviments felins, a l'hora de seure, de caminar, de bellugar-te, oi que sí? Sigui com sigui, siguis com siguis, una abraçada ben felina, escriptorassa!

Aleix