Tàxon

Un relat de: allan lee


Per quin atzar pertanyo a aquesta raça és una raó que, sospito, mai podré esbrinar. Sé, a dintre meu, que en sóc aliena. Vaig nàixer dona com podria haver estat cotxinilla. El meu sexe, en un principi, tampoc em feia gaire el pes. Sobretot quan em van començar a créixer els pits. Aquests apèndix frontals, tous i sensibles. Admirava molt més el tors pla i dur, enganxat a les costelles, dels mascles. En un accident adolescent- no us n’explico els detalls, simplement perquè són oblidables- una ferida em va deixar sense tres quarts del meu pit esquerre. Amb horror i orgull observava la cicatriu esqueixada, com si fos una ferida de guerra. Els meus pares em van dur a una clínica on em farien una reconstrucció. Jo no la volia. De fet li vaig demanar al cirurgià si podria, ja posats, traure’m el pit que quedava, que penjava insolent a l’altre cantó, com un vestigi parasitari. El metge em va dir que les regles són les regles, i que jo havia de tragar amb la meva natura de glàndules i greix, i en tot cas no era cosa seva si jo estava trastocada. Així vaig aconseguir un pit postís i una resignada caràtula de dona integral. Em vaig esforçar en perfilar-me a base d’exercici i bons costums, perquè intuïa que això era el què s’esperava de mi. En secret admirava el llom de pèl lluent dels gats ben alimentats i em preguntava per quin càstig especialíssim sóc d’aquesta espècie nostra, que tenim pèls dispersos i un floc a sobre del crani, orelles ridículament minimitzades i mandíbula en vergonyosa recessió. Però tants misteris hi ha a l’univers, que no he volgut gastar el meu temps vital per esgarrapar la cutícula d’un d’aquests desgavells espai-temporals a què estem sotmesos. Sóc doncs una dona ben formada, amb cicatrius interiors, la ment desperta- ja que no del tot el meu sistema hormonal- i bressolo escenes d’amor pàl•lid i soterrat i nits de garlandes xopes.
Oh, cóm l’estimo. A vegades, somio que ell i jo estem en un taüt, en la terra molla i negra. Que ell dorm un son profund, i que el meu hàlit el fa sospirar, closos els seus ulls llargs, i que en la meva abraçada troba, en fi, la pau. El seu cor en pau.
I batega, batega, sota la meva mà. I som niu d’aranya, falciot de roca, ell ombrívola flor que s’obre en silenci, al meu tacte. Arrels un en l’altre. Després ho dibuixo, però sempre hi ha un espai que queda velat, com una broma que no puc arrabassar al somni. Com el tel que només es desclou si has anat a l’altra banda. Sí, sí, la taxonomia es disgrega, les punxes són urpes, les escates, flors de pedregar. El seu taüt, l’ametller en flor i els lliris d’aigua. La seda i la joia.

Comentaris

  • Cargolsalalluna | 13-08-2012

    Les ferides com a rastre del passat i la vida de l'altre omplen la identitat d'aquesta dona viatgera entre el món oníric i allò inefable, centre del relat, un buit que a esgarrapades tracta de conquerir pendent avall, caient avall del pedrís, massa pronunciat. No sap per quin atzar pertany a aquesta raça però tracta de donar-li forma racional a aquesta sort a través d'imatges inconnexes que en algun lloc de l'altra banda han de tenir-hi una explicació. M'ha agradat molt, a. Abraçades!!

    Salisalut!!

  • Anima animal[Ofensiu]
    umpah | 11-06-2012

    punyent i encantador, temo segur perdre'm coses dins un text tan dens, a voltes per profund i a voltes per l'encís del llenguatge emprat tan captivador.
    A partir del 'Oh, cóm l'estimo' entreveig la part fosca del relat, aquests taüts, aquesta ombra fosca de fang i cau o fins i tot una mort amorosa.
    Però que hi batega sota la mà ? Quelcom reptilià ? Tan és ...

    Crec que un relat purament animal, sincer i prou diàfan per a ser universal.
    Això que ens meravella de la teva escriptura potser és aquesta sinceritat
    valenta amb la que ets capaç d’imaginar-nos tan delerosament purs.

    Grandíssima Silvia !!
    Admiracions ...

  • sols amb el títol[Ofensiu]
    L'Home Fosc | 09-06-2012

    ja m'has fet cercar relacions al relat. La història està escrita amb un estil poètic abrusador, i fas que l'equilibri emocional que descrius quedi ben palès dins del caos que existeix en el mateix personatge que ens fa de narrador, amb les seves contradiccions i les seves certeses, com qualsevol altre ésser viu, que respira i pensa, o que creu que és racional.
    Ara hauríem de cridar tots a cor que vols; " ser de ciències és, el millor que hi ha!!"
    des del meu desconeixement absolut del món que ens envolta, chapeau pel relat i per la manera em com el desenvolupes.
    Pensament profunds, resultats humans.

    Moltes abraçades!!

    Ferran

  • Brutal![Ofensiu]
    Laila. | 08-06-2012 | Valoració: 10

    Em vas deixar un comentari i he vingut a fer el xafarder, però m'he trobat amb això i no puc fer sinó que admirar-te i felicitar-te. Ostres! Quin ús més exquisit de la llengua, quin traç més ferm, quina potència esclatant línia rere línia! Quin striptease que has fet, despullant-te de tots el límits estètics i morals, entortolligant-nos a nosaltres (els lectors) a la teva teranyina d'incertesa; com has sabut transmetre el desassossec, el dubte, la feblesa existencial i la valentia que cal per evidenciar-la; com has entrat en cadascun de nosaltres i ens has robat el nostre secret!
    Les més sinceres felicitacions!

  • He llegit moltes vegades[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-06-2012 | Valoració: 10

    aquest relat tan poètic i angoixant alhora.I saps què m'ha suggerit ? Veuràs :
    He vist una dona parlant amb la imatge que li reflecteix el mirall com si no fos ella mateixa. Li parla dels seus traumes, de les seves angoixes , dels seus desitjos i finalment del seu gran amor que ella creu inconfessable però que sempre ha fet
    bategar un cor que ella creia insensible.
    Diuen que la interpretació d'un text té moltes versions. M'he equivocat molt ?
    Una abraçada amb tot el meu carinyo, estimada Sílvia.

    Nonna

  • Un amor lliure[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 08-06-2012 | Valoració: 10

    La llibertat en l'amor se suposa sempre, sempre que algú naix se li suposa que es casarà amb un home o una dona, ja siga home o dona i que tindrà una vida amb una parella, el cert és que moltes persones pateixen perquè encara i jo crec que per sempre (degut a l'angoixa de castració i l'enveja del penis) els que no viuen en un estat satisfactori amb el seu cos tindran la frustració de saber que no són acceptats com qui són, uns perquè els seus condicionants religiosos els barren el pas, uns altres perquè l'enveja del penis ja siguen homes o dones o l'angoixa de castració d'homes i dones faran que siguen vistos com persones perilloses o si més no que causen aquest dos tipus d'angoixa.
    Ara, el cert és que la dona del conte ha trobat el seu lloc en la taxonomia, el gat pot arribar a ser un "partenaire" que li faça redreçar la seua joia, les seues ganes de viure, tot i que el conte no dóna solucions joioses sinó que s'endinsa en la banda més fosca de l'existència humana, els sentiments més foscos.

    M'ha encantat el conte i ara que t'he retrobat, feia molt de temps que no et comentava i que estic retornant a RC després d'algun temps en el que només em centrava al meu bloc, ens hem recuperat, i et posaré amb els cinc que solc comentar, un bon estiu tingues i un petó d'amic des del barri de Russafa de la ciutat de València.

    Vicent

  • L'humor [Ofensiu]
    Annaïs | 08-06-2012

    Sóc del parer que quan podem posar una mica d'humor (sigui de quina classe sigui) a coses que ens han passat o han passat a persones properes, és quan ho hem superat, i és que, riure's de les nostres "desgràcies", mals, pors,... ens fa treure ferro al dramatisme que amaguen al darrere.
    Jo també faig aquest exercici, i faig valer la dita (castellana, ho sento, no en sé la versió en català si és que existeix) que: "no hay mal que por bien no venga".

    M'ha agradat el teu relat, gràcies per compartir-lo amb nosaltres.
    Un somriure,

    Anaïs

  • Sorprenent[Ofensiu]
    Materile | 08-06-2012 | Valoració: 10


    Un relat curiós, complex, que ens encara amb nosaltres mateixos, amb el nostre cos i la nostra ment. Unes reflexions profundes i que segur que molts ens hem plantejat quan hem començat la pubertat. Moltes vegades aquestes sensacions no ens deixen del tot malgrat els anys.

    M'ha agradat moltíssim. L'has sabut portar desvetllant l'interès fins al final. Et felicito!

    Una abraçada,

    Materile

  • Fascinant[Ofensiu]
    rautortor | 07-06-2012

    Tinc un relat a mig fer sobre l’hermafrodita –el fill d’Hermes i Afrodita- que comença així: Sóc el qui sóc sense haver-ho triat. Dissortadament, algú ho ha fet per mi. Qui més qui menys, intentaria de ser una altra cosa, si més no en una altra vida. Igual que l’hermafrodita, a vegades no coincideix el caràcter amb el sexe, tot i que ell és, per designi i caprici de déus, dipositari d’ambdós. I en això, precisament, rau el drama.
    Les amazones, per exemple, destinades a fer la guerra igual que els ferotges i implacables homes, segons diuen, es tallaven o cremaven un dels pits, perquè feia nosa a l’hora de tensar l’arc. Sens dubte, una raça admirable. Com la teva adolescent. Però, com diu el teu metge, les regles són les regles, malauradament. Qui pogués viure sense elles!
    Oh, com l’estimo! Com m’agraden aquestes expressions tan personals, tan alliberadores!
    I així arribem al final que, com diu molt bé l’amic Carles, esdevé un castell de focs, una explosió d’amor. Per anar a l’altra banda, on les punxes són urpes, les escates, flors de pedregar... La frontera taxonòmica és fràgil, tot i que, segons la mitologia, va lligada a les qualitats de cada un dels éssers. En aquesta tasca hi participaren els germans Epimeteu, l’irreflexiu, i Prometeu, el savi amic dels humans. Plató dixit.

    Com sempre, un relat fascinant, miris per on ho miris. Suposo que t’adones que esperem els teus magnífics relats amb avidesa. I, quan arriben, en gaudim plenament.

    Raül

  • desgavells espai-temporals[Ofensiu]
    franz appa | 07-06-2012

    La primera feina de l'home, Adam, va ser donar nom als animals. Una feina molt exhaustiva, i hem de suposar que no eren noms propis, noms de cada animaló individual, sinó que el vell patriarca ja va començar a classificar.
    La taxonomia, doncs, és una ciència tan vella com l'Home, o almenys com el llenguatge humà. I és una vella mentidera. Un gat no és igual a un altre gat, com tots sabem.
    Però potser no sabem, o no sabíem fins que ens ho ha fet veure aquesta ment tan subtilment penetrant de l'allan lee, que un gat pot ser ben igual a nosaltres. o que nosaltres potser podríem haver estat gats.
    El relat comença partint d'aquest jo errat, la reflexió i l'anècdota que la il·lustra d'allò que anomenem errades de la natura. Potser l'atzar juga amb nosaltres, i a la fi Déu és un jugador de daus, i a més irònic, o sarcàstic, o simplement ebri de poder.
    Però no hi podem fer gaire cosa: el segon i més curt paràgraf és la transició al l'altre, l'objecte de l'amor, l'explicació sorprenent, revestida amb aquesta prosa exaltada, romàntica i plena d'impactes, petites explosions líriques que desplacen els mots habituals i ens fan rumiar o simplement -jo ho recomano així- obrir els ulls amb l'acceptació de la revelació inefable,una crua epifania d'alguna cosa que encara se'ns resisteix.
    Flors de lliri d'aigua, seda, ametller en flor, joia. Un paisatge d'imatges fràgils de la bellesa, de sentiments de dolçor i felicitat que sabem, perquè descansen vora la imatge del taüt, que tenen elsdies comptats. O que més tristament no han pogut comptar un sol dia, tal vegada.

  • Formem part de la natura[Ofensiu]
    T. Cargol | 07-06-2012

    no hi ha dubte, però ho volem ignorar,...No hi ha esglaons inferiors sinó responsabilitats superiors.

  • Espècie inclassificable.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 07-06-2012

    Aquest estil teu tan característic, inconfusible. No sé pas com pots fer que llegim amb un somriure divertit detalls corprenedors sense deixar de percebre el dramatisme. La ironia, de vegades el sarcasme, manté el dramatisme a ratlla, a una distància que permet relativitzar-lo i acceptar-lo, per part teva i per part nostra.
    I el final és un castell de focs (ara que s’acosta Sant Joan), una explosió d’amor, i et fons amb la natura com una nova espècie inclassificable.
    Sempre m’impresiones.

  • Respiració vital i més[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-06-2012 | Valoració: 10

    Caram Silvia, caram i recaram! Això és una declaració vital. És una situació brutal, uns fets brutals, però que em transmeten sempre serenitat. Malgrat el contingut dur de ferides físiques, psíquiques, anímiques i de tota mena d'ànima colpejada, sempre em quedo, després de llegir-te, uns segons refflexionant, amb aquella cara de babau tan pròpia dels babaus. El traumatisme adolescent pot marcar caràcter, però una bona acceptació, i estic convençut que així és, assegura una continuitat plena de cap i cor bategant. Els teus escrits tenen una màgia, a mig aire del gòtic i el romàntic. M'encanten i m'atrapen. Per cert, he vist en tu, en algun dels actes literaris que hem coincidit, uns moviments felins, a l'hora de seure, de caminar, de bellugar-te, oi que sí? Sigui com sigui, siguis com siguis, una abraçada ben felina, escriptorassa!

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

57 Relats

770 Comentaris

139445 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com