Tatuatges (i SHS 121 al 126).

Un relat de: Joan Colom
Fill d'equatoguineans que s'havien conegut a Barcelona, immigrants tots dos, Jordi Eneme Ndongo sempre s'havia sentit orgullós del color de la seva pell: val a dir que mai no l'havien discriminat pel fenotip i que el seu exotisme (en el sentit d'excepcionalitat estadística en una població de pell més clara) era apreciat positivament pel gènere femení. I ara que s'acostava a la quarentena encara tenia una raó addicional per sentir-s'hi agraït, al color de la seva pell: li havia estalviat veure's en la incòmoda situació en què es trobava la major part d'antics amics de l'Institut o de la Facultat i una part gens negligible d'amigues, per raó dels tatuatges amb què s'havien anat ornamentant el cos entre la vintena i la trentena.

Cal situar-se en el canvi de mil·lenni, moment en què la generació dels vuitanta havia arribat a la majoria d'edat i sentia la necessitat d'expressar el seu refús a un sistema que tan poques i galdoses oportunitats els brindava. Un primer pas era adoptar un look transgressor, de camí cap a actituds més sòlidament combatives... o cap a la integració absoluta en la societat de consum i la instal·lació en el conservadurisme més ranci per parar els peus a la nova generació que ja venia empenyent, i uns dels trets identitaris que començaven a fer-se populars eren els tattoos. Abans dels vuitanta, els tatuatges en el món occidental eren cosa de mariners, legionaris, presidiaris i altra gent de mala vida, i en el millor dels casos es titllaven de kitsch, en la seva ingènua pretensió de subratllar la virilitat dels pinxos que els duien. Després van anar evolucionant, i tatuar-se es va acabar convertint en quelcom guai, fins i tot cool. És clar que ja no eren aquells motius carrinclons, localitzats en braços o tòrax, sinó dibuixos amb aspiracions artístiques que, de vegades, assolien resultats notables, fins i tot espectaculars. Tot i que de forma més restringida, també les dones en lluïen. El súmmum eren aquelles composicions recarregades que cobrien àmplies zones de pell, en la línia dels tatuatges maoris o dels yakuza japonesos. I, si els qui havien decidit de tatuar-se tenien la gosadia d'informar-ne els pares, invariablement rebien el mateixos consells dissuasoris: la persona evoluciona mentalment al larg de la seva vida, però el tatuatge roman allà per sempre més.

Just això és el que els estava passant a molts portadors d'aquests tatuatges extensos i atapeïts: que ja no tenien la força provocadora d'abans i que més aviat cantaven, exhibits en cossos cada cop menys atlètics, per adiposos o flàccids; a més, amb allò al damunt difícilment es veurien amb cor d'aconsellar els seus fills en els mateixos termes en què ho havien fet amb ells els pares (infructuosament, per cert). Només alguns, que s'ho podien permetre econòmicament, se'ls havien fet treure amb tècniques làser, totalment o parcial; a més, per bé que els dermatòlegs especialitzats els asseguressin que el procediment era del tot innocu, costava de creure-s'ho. Però en Jordi no hi figurava, entre els atabalats per aquest tema, perquè no havien volgut tatuar-lo: quan de jove havia anat al tatuador més popular del barri, va dir-li que amb un color de pell tan fosc no hi havia res a fer; ell el podia tatuar amb qualsevol dibuix del catàleg, però gairebé no se li notaria. En Jordi va respondre que ja hi havia pensat, en això, però que creia haver trobat una solució senzilla: que, en lloc d'injectar-li tintes fosques, treballés amb colors més clars que la seva pell; blanc en última instància, per assegurar-se un bon contrast. El professional li va respondre que el problema no era de color sinó d'ubicació: la pigmentació natural de la pell se situava a l'epidermis, la capa més externa, mentre que la tinta de tatuar es dipositava en la dermis, just al darrere; dit d'una altra manera, era la forta pigmentació de la seva pell la que taparia qualsevol substància que s'injectés a la dermis, del color que fos. Alternativa light?: dibuixos amb pintura de colors clars o exclusivament blanca, que eren efímers i que caldria refer periòdicament si volia que perduressin. Alternativa heavy?: escarificació, que consistia en practicar incisions en la pell procurant que cicatritzessin d'una determinada manera; probablement, alguns avantpassats d'en Jordi havien recorregut a aquest sistema, però en l'Europa actual uns procediments tan traumàtics estaven severament reglamentats i sotmesos a restriccions, per l'obvi risc d'infecció; en qualsevol cas, ell no s'hi havia dedicat mai.

Així que en Jordi va tornar-se'n a casa amb la cua entre cames, i durant algun temps els amics tatuats li feien dentetes. Però a hores d'ara, al cap dels anys, està convençut que aquella discriminació basada en raons objectives va ser el millor que li podia haver passat.



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 121 al 126 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 05-07-2019

    A més, SrGarcia, poder veure la pell nua és un do de Déu que avui ja no sabem apreciar. Recordo que un besoncle m'havia explicat que, quan era jove, a principis del segle XX, ell i altres com ell acostumaven a passar-se una estona a la parada del tramvia, gaudint de un innocent voyeurisme: miraven com les senyores, per pujar al tramvia, s'estiraven lleugerament la faldilla cap amunt i deixaven uns segons al descobert... ELS TURMELLS!

  • Modes[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-07-2019

    Això de les modes permanents és una mala cosa, sí.
    Et pots pentinar o vestir com vulguis, et pots deixar barba; tot és fàcil d'apanyar.
    Però un tatuatge per sempre ja són figues d'un altre paner.
    Bona reflexió i ben escrita, com diu la companya.

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 05-07-2019

    Doncs mira, Nil: amb això dels homes pilosos no hi havia pensat, però m'acabes de donar idees per a un relat. Pel que fa als tatuatges, per a mi tatuar-se és pitjor que empaperar una habitació amb un motiu recarregat, que almenys té l'avantatge de camuflar taques petites i permetre rentar amb detergent altres de més grans: crec que la pell és al cos humà com els acabats exteriors a un edifici, i subscric aquell manifest d'Adolf Loos que es titulava "Ornament i delicte" i aquell eslògan de Mies van der Rohe que deia "Menys és més". Per no agradar-me, mai no m'han agradat les dones que es pinten: si són maques no ho necessiten i si són lletges no hi haurà res a fer, per molt que es pintin ulls i llavis.

  • Tatuatge.[Ofensiu]
    Nil | 04-07-2019 | Valoració: 10

    Si damunt una pell negra els tatuatges no ressalten, ja em direu quan un és molt pilós! Un relat molt entretingut i il·lustratiu. M'agrada com presentes la història i com acaba. Jo sóc del parer que tatuar un cos és com empaperar una habitació. amb l'unica diferència que el paper es pot canviar al teu antull i el tatuatge no!. Enhorabona, nil.

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 04-07-2019

    Mira, Layla: amb un mínim de fonament, això d'un estil propi només es pot aplicar a la gent que té el cul molt pelat de llegir i escriure. A la resta de mortals ens surt el que ens surt i quan ens surt, unes vegades millor i d'altres pitjor. Per exemple, a mi em porta de corcoll la tendència que tinc a escriure frases llarguíssimes, amb oracions subordinades a dojo i incisos entre parèntesis per tot arreu. Cada vegada més aconsegueixo fragmentar-les, separant-les amb punts i fent-les més comprensibles. Perquè el més fumut és que, quan no m'esforço a pulir-les i les llegeixo al cap d'un temps, ni jo mateix entenc el que volia expresar.

  • No es pot expressar millor[Ofensiu]
    Layla Solé | 04-07-2019 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. Desde el vocabulari que fas servir, el tema, i l'estructura. Atrapa i no avorreix gens.
    Es just l'estil que jo voldria adoptar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: