TATUATGE

De peu, recolzat al mostrador, m’estava prenent, amb tota la tranquil•litat del món, una canya de cervesa fresca. La noia que m’ha servit, amable i eficient com sempre, duia posada una camiseta ajustada i curta que, dic jo, s’hauria encongit al rentar-la. Entre la samarreta i els texans de cintura baixa, quedava al descobert la part central del seu cos. Al fer el gest d’alçar el braç o també el d’ajupir-se, la visibilitat de la superfície epidèrmica s’amplia i les formes corporals es fan més evidents i definides. Això és el que ha passat i he vist que la noia portava un tatuatge cap al final de l’esquena, però no n’he pogut copsar ni el detall del dibuix ni els seus límits. Fins on arriba el tatuatge? No m’ho puc ni imaginar... però m’ha deixat intrigat i encuriosit.

Penso que el que faci la gent amb el seu cos, és cosa seva. És ben lliure de disposar-ne com li plagui, però... Per què es tatua la gent? Ben segur que cadascú te les seves raons i els seus motius per a fer-ho, però també és possible que només sigui per mimetisme d’alguns personatges mediàtics: esportistes, actors, cantants, etc.... És una moda absurda, com totes les modes. Però les modes passen i és fàcil adaptar-se a les noves, però en el cas del tatuatge és diferent. La seva indelebilitat, li dóna un sentit de permanència que la vida no dóna. Hi ha res que no canviï amb el pas del temps? El tatuatge, fet en un moment determinat i per un motiu concret, és el record visible, testimoni d’aquell moment i de les seves circumstàncies. Si aquestes canvien substancialment, és molt probable que també canviï el sentit inicial del tatuatge. I llavors, què? Potser que sigui vàlid o potser no. Potser es voldria esborrar el record d’aquells moments i de les circumstàncies que l’envoltaven. Però, no! El record perdura gravat a la pell i el tatuatge s’envellirà amb ella i com ella s’arrugarà.

. Malgrat que no m’atrauen els tatuatges, aquest m’ha intrigat per partida doble. D’una banda volia saber perquè la noia s’havia tatuat, cosa que no he preguntat i, de l’altra, volia demanar-li que me l’ensenyés tot sencer, per veure’l amb detall, cosa que, per timidesa, no he gosat ni insinuar. O sigui que, en definitiva, m’he quedat amb les ganes de satisfer la meva curiositat. I ara que hi penso... si jo només volia prendre’m una cervesa fresca...