TATUATGE SIBERIÀ

Se m’engrunava el futur. La ràbia em llepava cada pam de pell.
S’esgotava la paciència en un tres i no res.

Vaig entrar al gimnàs per sofrir, com he fet en centenars d’ocasions.
Provaria d’amansir aquest odi que sempre recomença, malgrat els anys. Suava, metàl•lic. Eixien petites gotes de rostre opac. Com els quilograms que empenyia i remuntava amb l’esquena, els braços i el pit. Grisos i plúmbics.
L’esport d’aquell dissabte va durar fins que la bateria de l’mp3 va tocar a la seva fi.

Habeas Corpus és el grup que més m’ajuda a retrobar l’alè entre sèries.
Els records duien cinquena i era impossible barrar-los el pas.
Més em val agafar-m’ho amb conya.
Era com l’estiu passat, quan treballava tretze hores diàries.

Cada vora era un tall esmolat, els plats bullien i els marbres cremaven. La impressora TPV metrallava comandes, penjada a la paret. Indiferent al nostre neguit, pintat al cap dels dits. Quan havíem netejat la cuina ja eren quarts d’una de la matinada. Llavors, corria fins a la platja fosca de Pals. Abandonava les botes de la feina damunt la sorra. Em despullava tot d’una i amb una revolada, xocava contra el mar quiet i negre.
A cops m’hi llençava amb fúria.
D’altres vegades senzillament m’hi deixava caure, vençut.
Clavava la mirada en les nits i no desitjava fer preguntes.
Les ombres follaven sobre la intimitat d’estores i de tovalloles.

La tenia a ella, sempre a tocar. Tantíssim a perdre. El meu secret no era difícil. La vaig desar com a fons de pantalla del mòbil. A mitja tarda, si esgarrapava trenta segons a l’encarregat, entrava al wc. No tenia ni temps de quedar-m’hi un instant. Treia el telèfon de la butxaca i l’observava amb pressa. Sabia donar-me noves forces. I fins ara, ella ho ignora. També obria l’aixeta i em rentava la cara.
Sovint, al cap de res, m’empaitava el reclam de la cuina. Se’m buscava per a cantar-me els plats que em corresponien. No podia compadir-me a mi mateix. A més, em queia bastant de puta mare, el “jefe”. Jo responia a l’acte, amb un potent ja va, lo pallarès! M’afanyava a cenyir-me el pedaç vell al davantal, ben tibat. Mitja volta cap a la palestra, fins al meu repte i la meva creu.
Era conscient que aprenia una dignitat molt viva. Un guany més útil que el sou modest. Jorn sí, jorn també. Al cap de catorze dies seguits em donaven festa fins a les sis de la tarda. I així tots dos mesos.
Afortunat de tenir feina en temporada de garrotades i retalls socials.

El dia onze de febrer, amb tot, me n’havia sortit. Suficient.
M’havia desfogat al gimnàs.
Això sí, seguia fart i tip d’idiotes.
Al carrer queia un hivern malcarat i aspre.
De cuiner explotat m’havia transformat en cambrer de carnestoltes.
Haig de confessar que ho prefereixo.
La música guanyava espais, amb gambades d’eufòria.
Des de la barra servíem cubates i birres al jovent disfressat, que rondava constantment. Els del casal independentista de la comarca havíem posat punt final als exàmens de semestre. Calia demostrar-ho, necessitàvem molta festa. Vingueren els renecs en descobrir que ens havíem oblidat de l’estelada quan vam voler penjar-la.

Va arribar el seu somriure, fent-se camí enmig de la gentada. Contagiava alegria.
Li vaig omplir un parell de ratafies tal i com ella volia.
Crec que sempre l’he adorada calladament.
M’agafava el braç. Amb els dits s’amoïnava els cabells. Només una mica.
Se’m va acostar i va fer-me dos petons.
Encara estic com mut i no resisteixo.
Ho havia d’escriure en unes ratlles.
Va ser com poder agafar l’aigua d’una font perduda fent cassola amb les mans.
La conservo com el dibuix etern d’un tatuatge siberià.


Jep Boix Frias,
17.02.2012.




http://www.youtube.com/watch?v=PnP3ZcLmNhY

(El link d'una cançó que és, probablement, de les millors).