TARDOR

Barcelona. 1973.
“Amants de la vida, poetes de la realitat.”

Recordo una Barcelona vestida de colors de tardor per acomiadar-se d’aquell estiu que ja marxava. Aquella tarda, els plataners de Les Rambles havien cosit una catifa de fullaraca sobre les llambordes i tu i jo ens encaminàvem cap al pis del Carrer dels Àngels.

Tothom té una època de tardor, un període d’impàs abans que arribi l’hivern i el fred ens glaci la veu i les paraules. És per això que hi ha històries que no es poden explicar amb tinta, i només aquells que han estat capaços de sobreviure a l’hivern saben de què parlo.
Tothom té una història de silencis amagada dins l’ànima. Aquesta, és la nostra.

Les golfes del pis del Carrer dels Àngels eren fredes. De vegades em semblava que, els únics fils de llum que entraven per la finestra, eren agulles de glaç clavant-se en aquell terra de fusta corcada. Fusta abandonada. I les parets de guix eren plenes d’armaris i prestatges des d’on milers de llibres orfes ens contemplaven cada tarda des de la penombra, enmig d’aquell munt de caixes de cartró i roba passada de moda. Aquelles golfes eren casa pels records, resguard per aquella cinquantena de vinils que vam comprar a aquells firaires de París i refugi per a totes aquelles fotografies velles que mai vam saber ordenar, com ens passava amb la vida.
Aquella tarda de tardor, el cinquè segona d’aquell bloc de pisos que s’alçava al vell mig del Raval ens va quedar petit i vas portar-me a les golfes de nou.

Vaig resseguir-te cada pam de la teva pell com si recorregués els carrers d’aquella ciutat que portava el teu nom; cada cantonada, cada vorera era un replec de la teva pell que lluïa freda i fugaç sota les meves mans.
I els teus llavis. Barques de pescadors resseguint la mar, vorejant les ones, la costa de Barcelona... Com aigua salada i ferotge removent constantment la sorra, com una addicció. La comissura dels teus llavis, la més gran contradicció.

Aquella tarda de tardor, vas descobrir-me la ciutat. Amb cada història, amb cada paraula, vas anar fent-te teva una Barcelona rifaire que ni jo mateix coneixia. Aquella tarda tan freda, el món va ser nostre.

Ningú sap ben bé quan acaba la tardor, quan acaben els temps de silenci. Potser duren per sempre o potser tan sols són aquell temps d’impàs fins que arriba l’hivern.
El cert és que mai sabré si els teus ulls foscos com l’atzabeja i els teus llavis de mel m’esperaran a les golfes del pis del Carrer dels Àngels quan arribi l’hivern. Potser marxaran amb la tardor, o s’amagaran en silenci, per sempre.

Tant de bo aquesta Barcelona que t’has fet teva, m’expliqui tots els secrets que guarda per poder-te fer meva.