Tardes

Són les quatre. Com cada tarda a aquesta hora sona el to d'estil xinés que tinc assignat pels SMS del meu mòbil.
"6:30 cafè, fins després wapa".
- Mama, podràs baixar-me?
- On i quan?
- On sempre a l'hora de sempre…
- Altre cop al cafè?
Sí, som uns habituals. Cada tarda som allí. I cada tarda m'he d'esperar.
Arribo a la plaça de l'església i m'assec als bancs de pedra de prop la font esperant la següent aparició. Mira: la Marta. Ja no estic sola. Comença a explicar-me què tal li va anar amb sa germana per la discoteca, amb mil i una interrupcions, que si ara el mòbil, li cau la bossa, li pica un ull… i mentre jo vaig rient.
Veiem una taula lliure i ens hi assentem. Demanem el de sempre:
- Una coca-cola light d'ampolla.
- Un Cacaolat fred.
Mentre esperem que ens ho serveixin reprèn la història de la discoteca allí on l'havia deixada, a l'entrada encara. Enceta el paquet de tabac que ha comprat durant el camí i em diu que no tenien del que gasta ella sempre i havia comprat el mateix en versió light. L'encén i miro com fuma. Després d'un parell de calades li pregunto pel gust.
- No està malament del tot però m'agrada més el normal.
A tres quarts de set apareix l'Andrea. S'asseu, treu el tabac i demana un Nestea. Pregunta a la Marta per la discoteca. Comencem a riure mentre la nouvinguda ens mira pensant que estem ben sonades.
Mica en mica arriba la gent. L'Albert apareix pel passatge de l'esquerra, mentre que la Sandra ve de la dreta. Ens saludem, demanen i comencem a parlar. Anem afegint cadires de metall a la petita taula...
Tot i quedant cada tarda sempre tenim mil coses a explicar-nos. Impressionant. Avui anem fent comentaris de les nostres nits per Gràcia, a Barcelona. Ha estat un bon cap de setmana, s'ha de reconèixer.
Ara, però, ens centrem en aquest cap de setmana, és la festa major del poble del costat i pretenem anar-hi. Posa't a fer coincidir tothom. Dimarts no, que l'Andrea no pot; dimecres tampoc, l'Albert va a Barcelona; divendres? No se sent cap queixa. Primera fase superada! Aparquem el tema, encara és dilluns.
Apareix en Tomàs, sense guix ja. Ens aixequem i l'envoltem.
- Felicitats!
- Gràcies, després de dos mesos ja tocava…
- Trobaré a faltar aquell braç jo, tot duret…
- Va vinga, seiem, que no hi fem res de peu.
I tornem a seure, afegint una altra cadira. Plans per aquesta nit? Els dilluns fa mandra sortir… ja vam sortir ahir!
Ara arriba en Dani, s'ha fet esperar; una cadira més!. Saltem de tema en tema, no ens centrem en res, excepte en admirar la moto del Tomàs. Avui és el seu dia, no sempre et treuen el guix del braç!
- Creieu que la botiga de llaminadures serà oberta?
- Ja són dos quarts de nou… ho provem?
- Va sí, que em ve de gust alguna cosa.
Paguem i marxem. I sinó ja pagarem després. Més d'un cop hem marxat sense pagar perquè no ens en recordàvem… els primers cops els amos s'enfadaven, ara ja ni això. Un dia d'aquests ens les faran pagar totes juntes.
Passem pel passatge de la dreta i veiem la botiga: és oberta.
- Quins cracks! - diu en Tomàs.
- Sobretot tu… - salto jo.
- Calla bitxo raro, enveja és el que tens.
- Siiiiií, moltíssima! De tu sobretot.
Ja està, ja comencem la broma. Ens mirem i comencem a riure. Avui hem trigat bastant, perdem facultats.
Entrem a la botiga. Vaig directa als Chupa-chups. El Dani a les patates. Els ràpids sortim i ens "queixem" dels altres. Des de fora sentim:
- On són els xiclets?
- A l'esquerra!
- I jo què feia a la dreta?
- No em facis contestar-te Tomàs. - dic des de fora.
Treu el cap per la porta i em treu la llengua. Faig cara d'ofesa i em pica l'ullet.
Poc a poc tornem a la plaça de l'església i seiem als bancs on abans havia estat jo sola esperant. Últims deu minuts de conversa, ens els passem rient i compartint llaminadures.
Com sempre us dic:
- No sopareu avui, criatures!!
Ens ha desaparegut l'Albert. Com no? Se'ns ha quedat allí a la botiga parlant amb uns coneguts que hi havia asseguts als bancs d'allà.
La Marta, el Dani i l'Andrea marxen ja. Són tres quarts i cinc de nou. Petons a tots i fins demà. Quedem el Tomàs, la Sandra i jo.
Li pregunto al Tomàs pel Marc. És a Mataró entrenant-se. Ja no el veurem més a les tardes: arriba cada dia a les onze del vespre a casa i la primera setmana de setembre ja se'n torna a Barcelona.
Tot i això ha promès que ens vindrà a veure dos caps de setmana al mes excepte quan estigui d'exàmens.
Seguim parlant una estona més els tres: de la moto, del braç del Tomàs, de lo rara que sóc, de lo bé que ens ho passarem aquest cap de setmana…
- I si demà quedem per anar al cine? És el dia de l'espectador!
- Fet! Ben sopat?
- Aquesta nit et truco.
- D'acord. Vaig passant, que em deuen estar esperant.
Petó a la Sandra, petó i copet al braç al Tomàs i cap a l'ajuntament. Arribo al cotxe i saludo al meu pare.
- Què tal la tarda?
- Com totes les tardes, genial.