Tardacinemajaire etern

Un relat de: Mena Guiga
El sofà estava gastat i esventrat, en sortien molles que quedaven molles d'humitat d'aquella cambra sense sostre amb parets ennegrides d'on un paper amb estampat de catxemirs havia estat arrencat perquè l'ésser havia hagut d'eixugar-se el cul o bé menjar-se'l quan no tenia cintes de vídeo a mà.

Havia quedat sol en aquell minicosmos rural i només vivia per mirar i remirar els musicals de Gene Kelly, aquell director-ballarí-actor menudet que potser si fos ara es faria injectar hormones per tal que la glàndula hipofisi treballés i ser alt com un Sant Pau. Potser.

L'ésser ni tenia edat i la seva existència era domir al sofà sempre amb la mateixa roba i no moure's sinó per posar un vídeo -i l'aparell no funcionava amb comandament- un cop rere l'altre, únic exercici corporal. Això cada tarda els mesos precedents a l'agonia.

El sofà per força va notar estímuls de goig per a la ballaruca i quan l'ésser dormia provava passes de ball que provocaven malsons al seu habitant.

La tarda que el vent furiós va arrencar la teulada el vell va morir singing under the rain i sí que semblava happy again. El sofà va plorar: el to ataronjat que se li deslluïa i embrutia va passar a ser d'un to aigualit com de plor somort.

El sofà i l'esperit del traspassat es van unir d'una forma indescriptible, insòlita, inaudita, inefable. Per això, perquè existeix i fa una cosa inexplicable, inquietant, ningú gosa acostar-se a aquell vell casalot mig restaurat on hi resta aparcat in eternum un sis-cents rovellat i niat per aràcnids; on una tele morta til·lila imatges fantasmagòricament alegres i on se sent el rosegar cada tarda -cada tarda de cinema- de l'ésser que en va fer de les cintes l'únic i desitjat àpat mengívol.

Ara només en queda una i la preserva. Per això les parets estan desempaperades i desemparades.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434428 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com