tarda de pluja

… els ocells ja no canten, els gossos s'amaguen, el vent ja no bufa… el cel s'ha tornat gris i negre, densos núvols que baixen del nord fan de sostre de la vall.
La llum del sol s'apaga i tan sols en queda el tímid reflex; una llum grisosa.
És la calma que precedeix a la tempesta.

De la vall del costat sembla arribar una cortina de boira… és la pluja fina que amara la vessant nord de la muntanya.
Pel sud puja la tempesta forta i esclatarà aviat sobre nosaltres, els llamps i els trons se sovintegen i el ressò de les muntanyes fa que sembli un retronar de canons.
Lluny de fer por, l'espectacle és fascinant.
M'he quedat palplantat al balcó de casa, contemplant el brogit de la naturalesa en la seva esplendor. La neu dels cims ja comença a recular i és com si la Mare Natura ens digués que només ha estat adormida, ens diu que segueix viva i amb ganes de demostrar tota la seva força expressant-la amb la bellesa de la primavera.

A la ciutat, aquesta aigua relliscarà entre el ciment, correrà per l'asfalt, s'estancarà sobre les places esperant que el sol de demà l'eixugui, la gent correrà per no mullar-se mirant el cel amb recel i rencor, els cotxes s'irritaran pel mal temps i els embusos seran més grans que sempre, les presses i l'aigua provocaran accidents i tothom lamentarà la pluja…

Aquí, en canvi, tota gota és benedicció, la terra castigada per la tempesta aviat es vestirà d'un verd més viu encara i estamparà flors de tots colors en els prats de l'ermita de Biuse, el riu baixarà impetuós fent gala de la seva força incontenible, els torrents saltaran entre les roques i els penya-segats, les teulades de pissarra brillaran sota la nova llum del sol d'última hora de la tarda, els ocells reprendran el seu cant més fort encara per fer saber a tothom que són allí, que després que els trons i la pluja hi posessin les notes de percussió ells hi afegiran una bonica melodia…