Tarda a Sant Mateu

Mestral. Cims de Les Gavarres. Arribo. Sóc terra, sóc aire i dinou anys més vell. Alzines i suredes desafien el vent. He tornat, perquè? Potser per celebrar algun aniversari? No ho sé. El sol del capvespre s'estén com un llençol esparracat. No hi ha ningú, només uns xais pasturant. S'albira la grisor salpebrada dels vessants. No hi ha forces que em mostrin un camí o una revelació onírica coincident. Res. Tinc aquesta pedra rogenca, cansada de tants anys emparedada, en aquesta església sense façana polida.
Retornant, sóc l'ombra en la carretera, sóc viu ara per no tornar-ho a ser. Troncs que s'escorxen. Brins d'herba assecats caient cap a l'Empordà. Sorra esbandida al voral. I més pintura que s'erosiona en la carretera. Dues creus en el cementiri. Ho recordo, les vaig posar jo. Els teus crits de plany no em tornen, tampoc els vull. No filo paraules arrenglerades, perquè ja no en queda res d'allò. Si tornes, escriu-m'ho en un paper i deixa'l sota qualsevol d'aquestes pedres. No et sorprenguis si el trobo.