Tard!

Tard. Vaig arribar tard. Plovia. De fet, portava tres dies plovent.
Vaig preguntar per tu a la noia que treballa a la cafeteria de davant de casa. Va dir-me que no li sonava haver-te vist. Que no recordava totes les cares dels clients, però que no li sonava haver vist ningú de les teves característiques. Potser arribava tard.

Vaig pensar que si m'esperava una mica més… tornaries. No va ser així.
En tornar a casa vaig seure davant de la finestra des de la que puc veure la cafeteria. Aquell dia no vaig dormir. Vaig pensar que si no dormia i mirava per la finestra, podia veure't en qualsevol moment.
Res. Cap senyal de vida.

Rendida vaig anar a dormir. Vaig passar-me tres dies dormint.
En llevar-me, una espurna d'il·lusió i d'esperança es va encendre dins meu. Alguna cosa em deia que en aquell moment havies vingut. Que per fi podria trobar allò que em feia perdre el cap. Vaig córrer cap a la finestra, però tu... no hi eres. Les cares desconegudes de sempre feien la seva amb indiferència.

Vaig posar-me a plorar. Mai havia desitjat res tant, com veure't. Encara sabent que ni tan sols parlaríem. Mai m'havia trobat en cap situació similar. Estimar algú que no conec. Que ni tan sols he vist mai. Algú que no existeix. Algú... com tu.