Taquicàrdia pel Messenger

- Que ens deixen un pis?
-sí,sí, de veritat, es d'un amic. Un àtic molt maco, ja veuràs.
Ui, quin mal rotllo en dona això. Aquest amic d'internet em té ben desconcertada. Però clar, ben mirat, a casa seva no hi vull anar. Encara hi ha totes les coses de la seva ex-dona.
Jo de moment no tinc casa, m'he refugiat a casa dels pares després de descobrir que porto unes banyes que aviat no em deixaran entrar per la porta. No hi haurà un mai a prop? potser hauré d'engrandir l'entrada.
Un hotel? no estem per gastos ara.
Val, el pis de l'amic va bé.
-escolta- li deixo anar de cop o m'ofegaré-, no hi haurà ningú més amagat allà, o no tindràs preparat per gravar res, oi?
Vinga, noia, tu ves donant idees...
-per què ho dius? això es cosa teva i meva i ningú n'ha de fer res del que fem- em contesta
Ara em sap greu haver-li dit, però es que el meu cap va massa ràpid.
-em vols veure o no? jo en tinc moltes ganes...
Quan em diu això, el cor s'em dispara sempre i em puja una escalfor a les galtes... no tenia un ventall per aquí?
Molt bé, m'hi llenço de caps. Un pis que li deixa un amic, no? ara em toca a mi.
-mira- li escric per la finestreta, això del Messenger es màgia pura,- vindré però amb una condició.
-digues, què vols?
-té ascensor el pis? pregunto ingènuament
-clar, és un àtic
-val, saps què podriem fer? pugem junts a l'ascensor. Dins la bossa, portaré un mocador de coll d'aquells llargs. Me'l lligues als ulls, que no vegi res, m'agradaria entrar al pis sense saber on sóc ni com és.
-fantàstic! jo et guiaré...nena, com m'agrades!
-espera, no es tot. Dins la bossa també portaré unes manilles, me les posaràs?
-escolta, estaràs a les meves mans completament, t'agrada això?
-sí, amb tu sí.
Ara la pantalla de l'ordinador desprèn una escalfor que fa por. Deu estar suant més que jo, em fondrà fins i tot el teclat.
-Quedem a les deu a la rotonda? pregunta
-sí, allà estaré, a les deu a la rotonda. Fins després, maco.
Comença la cursa contra rellotge. Acabar la feina, preparar-me i fer el camí de Girona fins a Barna, tot en dues horetes.
Cada vegada que quedem, sento la mateixa emoció del primer dia. En Jordi em va ben atrapar, quan diu que salti, salto. Però avui potser faré un mortal enrere. I si ho grava? em passaré la nit buscant les llumetes de la gravadora. De totes maneres, crec que em seria igual. A ell li perdono tot, és especial aquest amic d'internet. Hi és, però no hi és. Curiós, tant lluny i tan a prop. Sempre que parlem, sento la seva olor, la porto enganxada al cor.
A veure, on vaig guardar les manilles? tinc prou benzina?
aparteu-vos tots, que tinc pressa....