TANT SE ME'N DÓNA

Ting molta por... però tant se me'n dóna que el sol es pongui a l'horitzó !


TANT SE ME'N DÓNA

( Ac.20,24 )


Tant se me'n dóna que el sol es pongui a l'horitzó
i les fulles tremolin, per la nit que s'acosta, plenes de por
i cridin esverats, els ocells, per arrulir-se en la fràgil branca,
deixant passar la negra foscor que els hi ve a sobre.
Alegria que es tanca, esperança que s'obre.
Potser amb una mica de sort, una mica només,
no hi haurà cap nuvolada i bufarà fluix el vent.
Els estels com trocets de dia,
trencats a milers, em faran companyia.
El meu cos cansat, en la soledat, estarà content
sota el cel serè, netejat pel vent.
La lluna… que no surti la lluna,
la seva llum, robada al sol, fa ombres,
tenebroses, terrorífiques, encisadores,
com fantasmes perduts
en l'espai i en el temps i que enganyen les ments,
plenes de crits muts.
Que no sigui curt aquest sofriment;
està desvetllat, tot jo conscient,
que sols passa un cop aquest trist moment.
Si, aquesta nit fosca em te temorós,
tot jo sóc covard davant la mort,
m'empleno de por,
però tant se me'n dóna que el sol es pongui a l'horitzó.
Demà, de bon matí, la llum sortirà amb nova força,
resplendent, més que el primer dia,
s'haurà trencat l'escorça i tot serà nou denou !
Perquè el dia que vé no hi haurà cap nuvol,
i a ple hivern tot florirà i les braques treuran els seus brots.
Sent igual que cada dia, serà un dia diferent a tots,
sense nit; un esclat d'alegria em sortirà del pit !
L'unic capvespre que hi haurà: L'esperança passada
dia rera dia en la llum gloriosa de l'ultim i primer dia.
Perquè en aquest últim i primer clarejar s'hi arriba
amb tots els matins i capvespres de la llarga cadena
de la nostra alegria i de la nostra pena.
SÍ,
tant se me'n dóna,
(em sento molt poca cosa i tinc por).
Però tant se me'n dona que el sol es pongui a l'horitzó !

Josep Vendrell i Torres