Tant li fa

Tant li fa, saludar-te d’esma
una qualsevol, casual trobada
posem per cas, en aquest vagó.
Les mans vigilant-se, freda,
de peces contràries, l’encaixada.

Petarien les paraules.
Al seu través el soroll
s’enfila com la mascletà,
conversa el sexe dels àngels
la festa, el temps, d’altres foteses.
Ni insinua res de pregon.

O, en callar, la denúncia
del passatge, xerraire alegre,
posaria el dit a la nafra
del més fondo clot: la distància.

De tard en tard, furtiva
s’escaparia alguna mirada,
que en aquest volcà inactiu
la lava aguaita una oportunitat.
L’empeny el forat negre, oli en rama,
de la teua, agredolça presència.

Al remat, faria com que dorm
el falleram que em constreny
i en comandita ha pres el tren
camí del formiguer de València
ens seria benigna barrera,
teló d’acer d’una guerra sorda.
O encara em revoltaria
desposseïnt els meus dimonis,
aquesta meuca que ha nom Vergonya.

15-3-2011