Cercador
Tanques de filferro dins la mar
Un relat de: joandeurgell- Compartir:
TANQUES DE FILFERRO DINS LA MAR
En Xavier es mira la mar, avui tranquil·la i amb aquell color verd maragda que té quan, mansament, arriba a la sorra amb unes onades que tot just deixen anar un so suau i esmorteït que invita a la divagació i a bada. És un dia assolellat de principis de març, d’aquells que apareixen entre llevantada i pluja, i que et permeten relaxar-te des d’una gandula de les que farceixen el solàrium del Club. En Xavier està amb el seu amic Guillem. Són amics des de fa molt temps, pràcticament des que tenien vint-i-pocs anys. Ara ja ronden la seixantena llarga. Això fa que es coneguin molt bé i que hagin viscut un munt d’experiències junts. Tots dos són socis del Club Natació Atlètic Barceloneta. En Xavier, que és fill de la Barceloneta —condició de la qual no ha renegat mai i de la que en fa militància pública—, des que tenia dotze anys, i en Guillem des que, imbuït pel seu amic, es va fer soci quan els dos clubs de natació del barri, l’Atlètic i el Barceloneta es van unir per a ocupar i regentar les instal·lacions de les “Piscines de Sant Sebastià” pels volts de les olimpíades del 1992.
—Xavier, has vist el documental aquest que han fet sobre la mort de quinze persones a la platja de Tarajal a Ceuta?
En Xavier que dormisqueja sota la tebior dels raigs de sol, s’espavila.
—Sí, noi. Quina bestiesa! Quina forma més bèstia de morir! Dins la mar i enganxats a una tanca de filferro mentre des de la platja la guàrdia civil els hi llença pilotes de goma perquè marxin. Que malparits! Disparant a gent que fuig de la misèria i persecució del seu país, i mira com acaben, morts en una platja espanyola en intentar entrar al paradís europeu.
—I com a resultat, quinze morts. Morts per ordre d‘aquest maleït govern espanyol que no sabem treure’ns del damunt. És espantós veure com podem arribar a actuar els humans contra altres humans més desvalguts que nosaltres. Per tal que no posin els peus a casa nostra, som capaços d’arraconar-los contra una tanca a l’aigua i amb les nostres accions provocar-los la mort. I ens diem humans, va! —en Guillem parla com si s’avergonyís d’ell mateix— I mentre això passa al món, nosaltres tan tranquils prenent el sol, panxa enlaire!
—Home, tampoc cal que ens assotem ara nosaltres! Som responsables quant a membres d’un col·lectiu, d’una societat que permet que passin aquestes coses, però nosaltres no podem fer res per canviar-ho. El màxim que podem fer és votar cada quatre anys i, si no ens agraden els polítics que decideixen, fer-los fora i posar-ne uns altres. O no és així?
—Sí noi, tens raó. El que s’hauria de canviar és el sistema.
—Canviar el sistema; quina proposta més àmplia! —en Xavier ho diu amb un somriure força irònic.
Després d’un breu silenci, és en Xavier qui trenca la placidesa sota el sol.
—Saps Guillem, jo també he travessat tanques de filferro per entrar a llocs prohibits. Aquí mateix, en aquesta platja. És clar que no vull ni molt menys establir un paral·lelisme, seria estúpid i cruel. Però no deixaven de ser tanques de filferro que s’endinsaven dins la mar —i els ulls d’en Xavier s’adrecen cap a la sorra buscant una imatge que tan sols viu dins del seu cap.
—Que vols dir?’ —en Guillem se’l mira amb ulls escèptics com volen dir quina me n’explicaràs ara?
—Doncs això. Tanques de filferro que s’endinsaven dins la mar, que segur que tu també has vist malgrat que ara no te’n recordis, però que per a mi i els meus amics del barri eren part de la nostra vida quotidiana.
—No t’entenc..., si no t’expliques...
—Recordes quan hi havia els banys, aquí, a la Barceloneta? Sant Miquel, els Astilleros, las Deli i Sant Sebastià?
—I tant que me'n recordo! Bé, d’aquestes Delis no, però la resta sí. I mira, te'n deixes un, els Orientals, que, si no recordo malament, tenia una zona familiar i una per a dones soles.
—Tens raó! Aquest estava a l'altra banda, tocant al “Gas”. Doncs el que et dic, aleshores el meu Club, el Natació Atlètic, tenia un tros de platja només per als socis en mig del que en dèiem “la platja lliure”, que era l'espai de sorra que hi havia darrere dels “Merenderos”. Et parlo de finals dels anys seixanta. Nosaltres, per raons òbvies, passàvem moltes estones a la platja. Quan sortíem de “La Salle” tots cap a la platja. Quasi tota la colla d’amics eren del Club, de l’un o de l’altre. Els caps de setmana jugàvem a “ta-ka-ta” o a futbol a la sorra, i a l’estiu ni t’ho explico, era l’època forta, tot ple de gent. I era aleshores el moment de passar o saltar “les valles” que en dèiem.
—Escolta, Xavier, jo també venia amb els pares als banys i no havia sentit mai això de “saltar les valles”.
—És clar que no! Per dues raons, una és que no eres del barri, tu baixaves de Barcelona, i l’altra perquè segur que anaves pagant als banys, o no?
—Sí, pagàvem l’entrada i agafàvem una “caseta” o unes “perxes”, normalment anàvem a Sant Miquel.
—Doncs, ja està! Tu ja estaves dins. Podies gaudir de les piscines sense necessitat de “saltar les valles”. En canvi nosaltres veníem de fora, ens colàvem! Per nosaltres era un territori prohibit que havíem de conquerir, i això era tot un desafiament.
—Vist així, potser té la seva gràcia. I com que devíeu ser bastant gamberrets, gaudiríeu com nans, oi?
—Justa la fusta, xato —en Xavier s’excita tan sols de recordar-ho— Mira, es donaven diverses situacions segons l’estat de la mar. Quan bufava garbí, que era quan el vent venia del sud-est, quan anava cap a Badalona, que en dèiem, l’aigua estava bastant neta i, aleshores, ens banyàvem a prop del Club sense pensar en massa aventures, però, quan bufava llevant, és a dir, quan el vent venia de l’est, arrossegava cap a la nostra zona tota la merda que anava a parar al mar a través de la desembocadura del Bogatell, en aquells anys el riu-claveguera per excel·lència de Barcelona. Aquests dies l’aigua es tornava de color gris brut, i amb tota mena d’objectes animats i inanimats que et puguis imaginar surant per la superfície. Com comprendràs, encara que fóssim nens de catorze o quinze anys ens feia molt de fàstic, i com que el que volíem era banyar-nos en aigua neta, havíem d’atacar les piscines privades dels Banys.
—Doncs, haver pagat l’entrada com fèiem els de..., Barcelona —en Guillem fa un posat de superioritat.
—Doncs no, perquè érem de la Barceloneta i la platja era nostra. Els forans eren invasors i ens havíem d’aprofitar de les seves instal·lacions. Però com t’explicava, els dies en què la mar estava bruta, intentàvem passar les tanques, aferrats als filferros perquè l’aigua ens toqués el menys possible. Semblàvem crancs enganxats a la roca. El moment més complicat era quan s’havia de tombar la tanca, ja que quedaves penjat i amb una mà a un cantó de la tanca i l’altra a l’altre cantó. Si a més hi havia onades, com era en molts casos, la força de l’aigua t’empenyia contra el filferro i et feia ballar com un ninot fins que et llençava i et trobaves immers amb aquell líquid gris i fastigós. Però res, a intentar-ho un altre cop. A més, per aquests dies d'aigua bruta i mala mar, teníem una altra modalitat, que era fer un forat a la sorra que passés per sota de la tanca i colar-nos-hi per allí. Així que ja veus, teníem dos sistemes, el de la granota enganxada al filferro i el de la tortuga fent forats a la sorra. Què et sembla?
―Que enginyosos els nens de la Barceloneta!
―Què vols nen, per sobreviure te les havies d’empescar totes.
En aquell moment al Guillem li cau, a sobre, una tovallola vinguda de no sap on.
―Què passa xatos, prenent el solet com llangardaixos, eh?
En Guillem s’incorpora a la gandula i li torna la tovallola al nouvingut.
―Home, el que faltava. Un altre heroi del barri. Fem salat avui, oi? Bon migdia Sr. Joan.
―Què li passa al Sr. Guillem? I a què bé això d’un altre heroi del barri?
―Res, que li explicava les nostres aventures de quan passàvem les “valles” per anar a les piscines de Sant Sebastià.
―Hosti sí, nen! Quins moments. Te’n recordes del paio del salacot amb la porra? “Vigilante”, “Vigilante”! I zas..., llençava la porra per fotre’t un cop mentre d’altres es colaven per l’altre cantó. Que bo!
En Guillem mira als seus dos amics, que es peten de riure, mentre pensa ―I a aquests que els passa ara?
―T’ho explico, ―li diu en Xavier davant de la cara de desconcert d’en Guillem― hi havia un vigilant a la piscina familiar de Sant Sebastià, la coneixes, oi?
―Sí, una que estava rodejada de casetes de bany per a guardar la roba i que tenia dos o tres pisos. Que l’aigua era molt neta i terriblement freda. Sí, ara recordo que per entrar s’havien de pujar unes escales i hi havia un vigilant que et demanava la xapa. I és cert, portava un salacot.
―Doncs aquest del salacot, era el nostre preferit. Mentre un parell, li cridaven, “vigilante”, exposant-se als cops de la seva porra, se’n colaven set o vuit, i quan s’adonava, anava a empaitar-los pel voltant de la piscina deixant el seu lloc de vigilància, moment en el qual el gruix dels assaltants que esperaven a l’entrada, aprofitaven per a colar-s’hi sense exposar-se als seus cops de porra.
―Que bo, quin fart de riure. Ara això sí, ens havíem de llençar a l’aigua només entrar perquè ens perdés la pista, i l’aigua estava glaçada! ―amb aquesta explicació en Joan confirma el relat d’en Xavier― Però l’espectacular era anar a la piscina gran. Allò ja era l’hòstia! Ara això sí, sempre estava a petar de gent
―I què Joan? Si és el que ens agradava. En primer lloc perquè passàvem inadvertits a ulls dels vigilants i en segon lloc perquè teníem més oportunitat d’intentar fer amistat amb les nenes, que n’hi havia a dojo!
―Caram, així que els petits herois de la Barceloneta ja intentàveu lligar amb catorze anyets, eh?
―Doncs clar! Què et penses? I ho intentàvem amb noies vingudes de Barcelona, que per naltros era com conquerir terreny aliè.
―Sí però mai ens menjàvem un torrat, i havíem de tornar als nostres enamoriscaments amb les noietes del barri, que eren les que en realitat ens agradaven ―sentencia en Xavier.
―És cert. Però tornem a la piscina. No podem negar que el que més ens agradava era fer entremaliadures. Tirar-nos en bomba, fer el ventilador a l’aigua per esquitxar als banyistes, córrer pel voltant de la piscina per llençar als despistats a l’aigua. O el que era el màxim, pujar al trampolí, la “palanca” que en dèiem, per llençar-te mentre tothom et veia, o almenys era el que creies!
―I tot això, servia de divertiment als xicots de la Barceloneta, a costa dels veïns i famílies de Barcelona, que veníem, pagàvem la nostra entrada per poder gaudir d’un dia de platja i bany amb tranquil·litat, que podia ser trencada en qualsevol moment pels gamberrets de torn, Home, ja està bé, nois! ―el to que fa servir en Guillem és de total ironia.
―Bé, tampoc és això Guillem..., o és que tu no haguessis fet el mateix que nosaltres?
―És clar que sí, home..., és clar que sí! ― respon en Guillem mentre llença una riallada.
En Xavier que ha estat seguint amb un somriure la conversa dels seus amics, intervé per retornar a la narració de les proeses dels “salta tanques”.
―Doncs bé, el que deia Guillem. Un cop assolit l’èxit d’haver burlat als vigilants, banyar-se en les piscines privades i haver fet emprenyar una mica al personal, sempre de bon rotllo, és clar, havíem de tornar al nostre origen, és a dir, al nostre estimat Club. Fèiem el camí de tornada, amb els mateixos perills i amb pressa perquè a les dues havíem d’estar a casa per gaudir de la suculenta paella, o el que toqués aquell dia, que ens havia cuinat la mare. Pensa que les nostres aventures les portàvem a terme a l’estiu.
―Collons, quina organització!
―És el que hi havia, nen, és el que hi havia. Érem pobres però feliços!
I tots tres esclaten en una sorollosa rialla, que un cop acabada dona pas a un silenci que en Guillem aprofita per a fer reflexions en veu alta.
―Us adoneu que, malgrat totes les coses que ens han passat i els disgustos que hem tingut al llarg de la nostra vida, som una generació privilegiada. Els nostres pares varen patir guerres, bombardejos, aquí mateix, a la Barceloneta. Molts van haver de deixar-ho tot i marxar a un exili del qual alguns no van poder tornar mai. Dones que van perdre els marits en una guerra estúpida i cruel i mares que van perdre els fills, o famílies enterrades sota les bombes dels feixistes. I ara tornem-hi. Hi ha milers de refugiats escampats per Europa, que també fugen dels seus països en guerra i que ningú vol acollir, o persones que escapen de la persecució i la misèria, i que, nosaltres, per por a que s’instal·lin a casa nostra, aixequem tanques perquè no entrin al nostre paradís. I nosaltres parlant de les aventuretes d’uns nens, que, malgrat tot; les penúries econòmiques a casa per arribar a final de més, els esforços dels pares per donar-nos una bona educació i moltes altres coses, no hem hagut de conèixer el què és una guerra, l'exili, la mort violenta de familiars ni res de tot el que van viure la generació anterior i que ara viuen part de les noves generacions.
―Tens raó Guillem ―li diu en Xavier― però et dic el mateix que t’he dit abans, nosaltres no podem carregar amb totes les barbaritats i mals que els humans fem com a societat. Nosaltres sols podem contribuir des de la nostra petita parcel·la. Col·laborar amb el que puguem, sí, però no fer-nos responsables de totes les atrocitats que passen al món. A més, pensa que, malgrat tot, i el sofriment que pateix molta gent, el món que tenim avui és millor que qualsevol altra època anterior. Tan sols hem de fer un repàs del segle passat, un dels més convulsos de la història, amb guerres que van causar milions de morts. O no?
En Guillem arronsa les espatlles mentre assenteix amb el cap.
―Sí, és veritat, tens raó.
En Joan que ha estat callat durant tota la conversa, s’aixeca de la gandula amb un salt ple d’energia.
―Bé, què! Teniu collons d’anar a fer un banyet? L’aigua estarà freda, però amb nosaltres no podrà. Veritat nens? A més, ara aquí ja no hi ha “valles” per saltar! Tot és platja lliure!
―Tot menys la dels nostres Clubs.
―Ep! Que això és el nostre segell d’identitat! I, escolta xato, es pot fer soci qui ho vulgui! Ah, i vinga, fem via, que avui hem d’anar a dinar a Can Vilaró!
I els tres amics caminen cap a la vora de la mar amb tota decisió. L’aigua està freda, segur, però a ells no els importa.
Bcn_31/03/2017
En Xavier es mira la mar, avui tranquil·la i amb aquell color verd maragda que té quan, mansament, arriba a la sorra amb unes onades que tot just deixen anar un so suau i esmorteït que invita a la divagació i a bada. És un dia assolellat de principis de març, d’aquells que apareixen entre llevantada i pluja, i que et permeten relaxar-te des d’una gandula de les que farceixen el solàrium del Club. En Xavier està amb el seu amic Guillem. Són amics des de fa molt temps, pràcticament des que tenien vint-i-pocs anys. Ara ja ronden la seixantena llarga. Això fa que es coneguin molt bé i que hagin viscut un munt d’experiències junts. Tots dos són socis del Club Natació Atlètic Barceloneta. En Xavier, que és fill de la Barceloneta —condició de la qual no ha renegat mai i de la que en fa militància pública—, des que tenia dotze anys, i en Guillem des que, imbuït pel seu amic, es va fer soci quan els dos clubs de natació del barri, l’Atlètic i el Barceloneta es van unir per a ocupar i regentar les instal·lacions de les “Piscines de Sant Sebastià” pels volts de les olimpíades del 1992.
—Xavier, has vist el documental aquest que han fet sobre la mort de quinze persones a la platja de Tarajal a Ceuta?
En Xavier que dormisqueja sota la tebior dels raigs de sol, s’espavila.
—Sí, noi. Quina bestiesa! Quina forma més bèstia de morir! Dins la mar i enganxats a una tanca de filferro mentre des de la platja la guàrdia civil els hi llença pilotes de goma perquè marxin. Que malparits! Disparant a gent que fuig de la misèria i persecució del seu país, i mira com acaben, morts en una platja espanyola en intentar entrar al paradís europeu.
—I com a resultat, quinze morts. Morts per ordre d‘aquest maleït govern espanyol que no sabem treure’ns del damunt. És espantós veure com podem arribar a actuar els humans contra altres humans més desvalguts que nosaltres. Per tal que no posin els peus a casa nostra, som capaços d’arraconar-los contra una tanca a l’aigua i amb les nostres accions provocar-los la mort. I ens diem humans, va! —en Guillem parla com si s’avergonyís d’ell mateix— I mentre això passa al món, nosaltres tan tranquils prenent el sol, panxa enlaire!
—Home, tampoc cal que ens assotem ara nosaltres! Som responsables quant a membres d’un col·lectiu, d’una societat que permet que passin aquestes coses, però nosaltres no podem fer res per canviar-ho. El màxim que podem fer és votar cada quatre anys i, si no ens agraden els polítics que decideixen, fer-los fora i posar-ne uns altres. O no és així?
—Sí noi, tens raó. El que s’hauria de canviar és el sistema.
—Canviar el sistema; quina proposta més àmplia! —en Xavier ho diu amb un somriure força irònic.
Després d’un breu silenci, és en Xavier qui trenca la placidesa sota el sol.
—Saps Guillem, jo també he travessat tanques de filferro per entrar a llocs prohibits. Aquí mateix, en aquesta platja. És clar que no vull ni molt menys establir un paral·lelisme, seria estúpid i cruel. Però no deixaven de ser tanques de filferro que s’endinsaven dins la mar —i els ulls d’en Xavier s’adrecen cap a la sorra buscant una imatge que tan sols viu dins del seu cap.
—Que vols dir?’ —en Guillem se’l mira amb ulls escèptics com volen dir quina me n’explicaràs ara?
—Doncs això. Tanques de filferro que s’endinsaven dins la mar, que segur que tu també has vist malgrat que ara no te’n recordis, però que per a mi i els meus amics del barri eren part de la nostra vida quotidiana.
—No t’entenc..., si no t’expliques...
—Recordes quan hi havia els banys, aquí, a la Barceloneta? Sant Miquel, els Astilleros, las Deli i Sant Sebastià?
—I tant que me'n recordo! Bé, d’aquestes Delis no, però la resta sí. I mira, te'n deixes un, els Orientals, que, si no recordo malament, tenia una zona familiar i una per a dones soles.
—Tens raó! Aquest estava a l'altra banda, tocant al “Gas”. Doncs el que et dic, aleshores el meu Club, el Natació Atlètic, tenia un tros de platja només per als socis en mig del que en dèiem “la platja lliure”, que era l'espai de sorra que hi havia darrere dels “Merenderos”. Et parlo de finals dels anys seixanta. Nosaltres, per raons òbvies, passàvem moltes estones a la platja. Quan sortíem de “La Salle” tots cap a la platja. Quasi tota la colla d’amics eren del Club, de l’un o de l’altre. Els caps de setmana jugàvem a “ta-ka-ta” o a futbol a la sorra, i a l’estiu ni t’ho explico, era l’època forta, tot ple de gent. I era aleshores el moment de passar o saltar “les valles” que en dèiem.
—Escolta, Xavier, jo també venia amb els pares als banys i no havia sentit mai això de “saltar les valles”.
—És clar que no! Per dues raons, una és que no eres del barri, tu baixaves de Barcelona, i l’altra perquè segur que anaves pagant als banys, o no?
—Sí, pagàvem l’entrada i agafàvem una “caseta” o unes “perxes”, normalment anàvem a Sant Miquel.
—Doncs, ja està! Tu ja estaves dins. Podies gaudir de les piscines sense necessitat de “saltar les valles”. En canvi nosaltres veníem de fora, ens colàvem! Per nosaltres era un territori prohibit que havíem de conquerir, i això era tot un desafiament.
—Vist així, potser té la seva gràcia. I com que devíeu ser bastant gamberrets, gaudiríeu com nans, oi?
—Justa la fusta, xato —en Xavier s’excita tan sols de recordar-ho— Mira, es donaven diverses situacions segons l’estat de la mar. Quan bufava garbí, que era quan el vent venia del sud-est, quan anava cap a Badalona, que en dèiem, l’aigua estava bastant neta i, aleshores, ens banyàvem a prop del Club sense pensar en massa aventures, però, quan bufava llevant, és a dir, quan el vent venia de l’est, arrossegava cap a la nostra zona tota la merda que anava a parar al mar a través de la desembocadura del Bogatell, en aquells anys el riu-claveguera per excel·lència de Barcelona. Aquests dies l’aigua es tornava de color gris brut, i amb tota mena d’objectes animats i inanimats que et puguis imaginar surant per la superfície. Com comprendràs, encara que fóssim nens de catorze o quinze anys ens feia molt de fàstic, i com que el que volíem era banyar-nos en aigua neta, havíem d’atacar les piscines privades dels Banys.
—Doncs, haver pagat l’entrada com fèiem els de..., Barcelona —en Guillem fa un posat de superioritat.
—Doncs no, perquè érem de la Barceloneta i la platja era nostra. Els forans eren invasors i ens havíem d’aprofitar de les seves instal·lacions. Però com t’explicava, els dies en què la mar estava bruta, intentàvem passar les tanques, aferrats als filferros perquè l’aigua ens toqués el menys possible. Semblàvem crancs enganxats a la roca. El moment més complicat era quan s’havia de tombar la tanca, ja que quedaves penjat i amb una mà a un cantó de la tanca i l’altra a l’altre cantó. Si a més hi havia onades, com era en molts casos, la força de l’aigua t’empenyia contra el filferro i et feia ballar com un ninot fins que et llençava i et trobaves immers amb aquell líquid gris i fastigós. Però res, a intentar-ho un altre cop. A més, per aquests dies d'aigua bruta i mala mar, teníem una altra modalitat, que era fer un forat a la sorra que passés per sota de la tanca i colar-nos-hi per allí. Així que ja veus, teníem dos sistemes, el de la granota enganxada al filferro i el de la tortuga fent forats a la sorra. Què et sembla?
―Que enginyosos els nens de la Barceloneta!
―Què vols nen, per sobreviure te les havies d’empescar totes.
En aquell moment al Guillem li cau, a sobre, una tovallola vinguda de no sap on.
―Què passa xatos, prenent el solet com llangardaixos, eh?
En Guillem s’incorpora a la gandula i li torna la tovallola al nouvingut.
―Home, el que faltava. Un altre heroi del barri. Fem salat avui, oi? Bon migdia Sr. Joan.
―Què li passa al Sr. Guillem? I a què bé això d’un altre heroi del barri?
―Res, que li explicava les nostres aventures de quan passàvem les “valles” per anar a les piscines de Sant Sebastià.
―Hosti sí, nen! Quins moments. Te’n recordes del paio del salacot amb la porra? “Vigilante”, “Vigilante”! I zas..., llençava la porra per fotre’t un cop mentre d’altres es colaven per l’altre cantó. Que bo!
En Guillem mira als seus dos amics, que es peten de riure, mentre pensa ―I a aquests que els passa ara?
―T’ho explico, ―li diu en Xavier davant de la cara de desconcert d’en Guillem― hi havia un vigilant a la piscina familiar de Sant Sebastià, la coneixes, oi?
―Sí, una que estava rodejada de casetes de bany per a guardar la roba i que tenia dos o tres pisos. Que l’aigua era molt neta i terriblement freda. Sí, ara recordo que per entrar s’havien de pujar unes escales i hi havia un vigilant que et demanava la xapa. I és cert, portava un salacot.
―Doncs aquest del salacot, era el nostre preferit. Mentre un parell, li cridaven, “vigilante”, exposant-se als cops de la seva porra, se’n colaven set o vuit, i quan s’adonava, anava a empaitar-los pel voltant de la piscina deixant el seu lloc de vigilància, moment en el qual el gruix dels assaltants que esperaven a l’entrada, aprofitaven per a colar-s’hi sense exposar-se als seus cops de porra.
―Que bo, quin fart de riure. Ara això sí, ens havíem de llençar a l’aigua només entrar perquè ens perdés la pista, i l’aigua estava glaçada! ―amb aquesta explicació en Joan confirma el relat d’en Xavier― Però l’espectacular era anar a la piscina gran. Allò ja era l’hòstia! Ara això sí, sempre estava a petar de gent
―I què Joan? Si és el que ens agradava. En primer lloc perquè passàvem inadvertits a ulls dels vigilants i en segon lloc perquè teníem més oportunitat d’intentar fer amistat amb les nenes, que n’hi havia a dojo!
―Caram, així que els petits herois de la Barceloneta ja intentàveu lligar amb catorze anyets, eh?
―Doncs clar! Què et penses? I ho intentàvem amb noies vingudes de Barcelona, que per naltros era com conquerir terreny aliè.
―Sí però mai ens menjàvem un torrat, i havíem de tornar als nostres enamoriscaments amb les noietes del barri, que eren les que en realitat ens agradaven ―sentencia en Xavier.
―És cert. Però tornem a la piscina. No podem negar que el que més ens agradava era fer entremaliadures. Tirar-nos en bomba, fer el ventilador a l’aigua per esquitxar als banyistes, córrer pel voltant de la piscina per llençar als despistats a l’aigua. O el que era el màxim, pujar al trampolí, la “palanca” que en dèiem, per llençar-te mentre tothom et veia, o almenys era el que creies!
―I tot això, servia de divertiment als xicots de la Barceloneta, a costa dels veïns i famílies de Barcelona, que veníem, pagàvem la nostra entrada per poder gaudir d’un dia de platja i bany amb tranquil·litat, que podia ser trencada en qualsevol moment pels gamberrets de torn, Home, ja està bé, nois! ―el to que fa servir en Guillem és de total ironia.
―Bé, tampoc és això Guillem..., o és que tu no haguessis fet el mateix que nosaltres?
―És clar que sí, home..., és clar que sí! ― respon en Guillem mentre llença una riallada.
En Xavier que ha estat seguint amb un somriure la conversa dels seus amics, intervé per retornar a la narració de les proeses dels “salta tanques”.
―Doncs bé, el que deia Guillem. Un cop assolit l’èxit d’haver burlat als vigilants, banyar-se en les piscines privades i haver fet emprenyar una mica al personal, sempre de bon rotllo, és clar, havíem de tornar al nostre origen, és a dir, al nostre estimat Club. Fèiem el camí de tornada, amb els mateixos perills i amb pressa perquè a les dues havíem d’estar a casa per gaudir de la suculenta paella, o el que toqués aquell dia, que ens havia cuinat la mare. Pensa que les nostres aventures les portàvem a terme a l’estiu.
―Collons, quina organització!
―És el que hi havia, nen, és el que hi havia. Érem pobres però feliços!
I tots tres esclaten en una sorollosa rialla, que un cop acabada dona pas a un silenci que en Guillem aprofita per a fer reflexions en veu alta.
―Us adoneu que, malgrat totes les coses que ens han passat i els disgustos que hem tingut al llarg de la nostra vida, som una generació privilegiada. Els nostres pares varen patir guerres, bombardejos, aquí mateix, a la Barceloneta. Molts van haver de deixar-ho tot i marxar a un exili del qual alguns no van poder tornar mai. Dones que van perdre els marits en una guerra estúpida i cruel i mares que van perdre els fills, o famílies enterrades sota les bombes dels feixistes. I ara tornem-hi. Hi ha milers de refugiats escampats per Europa, que també fugen dels seus països en guerra i que ningú vol acollir, o persones que escapen de la persecució i la misèria, i que, nosaltres, per por a que s’instal·lin a casa nostra, aixequem tanques perquè no entrin al nostre paradís. I nosaltres parlant de les aventuretes d’uns nens, que, malgrat tot; les penúries econòmiques a casa per arribar a final de més, els esforços dels pares per donar-nos una bona educació i moltes altres coses, no hem hagut de conèixer el què és una guerra, l'exili, la mort violenta de familiars ni res de tot el que van viure la generació anterior i que ara viuen part de les noves generacions.
―Tens raó Guillem ―li diu en Xavier― però et dic el mateix que t’he dit abans, nosaltres no podem carregar amb totes les barbaritats i mals que els humans fem com a societat. Nosaltres sols podem contribuir des de la nostra petita parcel·la. Col·laborar amb el que puguem, sí, però no fer-nos responsables de totes les atrocitats que passen al món. A més, pensa que, malgrat tot, i el sofriment que pateix molta gent, el món que tenim avui és millor que qualsevol altra època anterior. Tan sols hem de fer un repàs del segle passat, un dels més convulsos de la història, amb guerres que van causar milions de morts. O no?
En Guillem arronsa les espatlles mentre assenteix amb el cap.
―Sí, és veritat, tens raó.
En Joan que ha estat callat durant tota la conversa, s’aixeca de la gandula amb un salt ple d’energia.
―Bé, què! Teniu collons d’anar a fer un banyet? L’aigua estarà freda, però amb nosaltres no podrà. Veritat nens? A més, ara aquí ja no hi ha “valles” per saltar! Tot és platja lliure!
―Tot menys la dels nostres Clubs.
―Ep! Que això és el nostre segell d’identitat! I, escolta xato, es pot fer soci qui ho vulgui! Ah, i vinga, fem via, que avui hem d’anar a dinar a Can Vilaró!
I els tres amics caminen cap a la vora de la mar amb tota decisió. L’aigua està freda, segur, però a ells no els importa.
Bcn_31/03/2017