Tanco els ulls

Un relat de: Pere Bartrés
Tanco els ulls

Després de fer-ho, s’estira al llit. Els seus dits ressegueixen els meus cabells amb tendresa. T’estimo, t’estimo molt, em diu. I tu, pregunta. Jo no tinc ganes de parlar, no li responc amb paraules. Moc el cap afirmativament i prou. Com ell, estic cansada, exhausta. En comú tenim la suor. Una suor calenta que paulatinament es va refredant. És al rostre, a les celles, als ulls, a les orelles, als llavis, al nas, a les mans, a les aixelles, a la panxa, al melic n’hi ha molta i a les cames també; i a l’entrecuix, i als dits dels peus. La suor ha conquerit tots i cada un dels porus amb què respira la nostra pell. També, en comú, tenim el dolor d’algunes articulacions. És normal, després de fer-ho, que facin mal algunes articulacions. Ell deu tenir les articulacions dels braços cansades, això segur. Jo, concretament, les de les cames. Em fan molt mal. Aquestes coses, si es fan ben fetes, cansen molt, ja se sap. Els seus dits s’han desplaçat i ara recorren els meus pits amb la mateixa tendresa que ho feien als cabells. M’acaricia els mugrons. Jo tinc son. Vull dormir. Tanco els ulls.
El segon cop va ser diferent. Més llarg, menys intens mentre va durar, però amb idèntic final: ell exhaust i jo exhausta. Ell s’hi havia entregat amb passió i jo havia fet el que, bonament, havia pogut. Abans d’estirar-se al meu costat, al terra de l’habitació del nen que mai hem tingut, sento com camina cap a la cuina. Obre la nevera i, abans que l’enceti, ja sé que farà un bon glop d’una llauna de cervesa. Sento el clic-xiss de la llauna oberta. L’he encertat un altre cop, penso. Tanca la nevera. Torna. No, encara no torna. Va al lavabo. Pixa, sento el soroll inconfusible de l’orina caient de ple en l’aigua del servei. Obre l’aixeta durant una estona. No sé què deu fer. Es renta la cara, les mans, el sexe, no ho sé. Penso en la sang. Potser s’està rentant el sexe. No torna encara, va cap a la cuina. Un altre glop de cervesa, penso. Jo respiro amb dificultats, estic cansada però mantinc l’orella a punt. Ara obre la nevera un altre cop, durant una bona estona. Sento el soroll del compressor de l’electrodomèstic, que s’ha engegat. Deu haver agafat una llonza de pernil salat o bé un tros de formatge curat, és l’únic que hi ha, al marge de la cervesa i dels iogurts, que no li agraden. Torna, s’estira al meu costat, al terra de l’habitació del nen que mai hem tingut. Tinc el seu alè a la nuca. Uns dits coneguts recorren els meus cabells de dalt a baix i la seva veu murmura, T’estimo, t’estimo molt, no sé què faria sense tu. Fa alè d’alcohol, però això no m’importa en aquests instants. Tu també, oi, pregunta. Li somric i faig que sí amb el cap. Els seus dits recorren suaument els meus pits, la panxa, els malucs, el cul. M’estremeixo. Tinc son. Tanco els ulls.
El tercer cop va ser de traca final. No pensava que, després d’aquell cop, n’hi hauria de superiors però m’equivocava. Jo més que exhausta, més que fatigada. Encara que volgués, no podia, almenys de moment, parlar. Respirava ràpid, confusa i l’aire semblava no arribar-me als pulmons. Ell, després de fer-ho, va estirar-se al meu costat, al terra del lavabo. Els seus dits m’acariciaven els cabells i el seu alè, que m’arrissava la nuca i em feia pessigolles, deixava anar paraules, T’estimo, t’estimo molt, ja ho saps oi, pregunta. Faig que sí i intento aixecar-me però com que les cames i els braços em fan figa desisteixo ràpidament. Ja pixaré més tard, penso. Ell m’acaricia suaument les mans, els braços, la cara, els pits, els mugrons, la panxa, les cames i jo em deixo tocar sense oposar resistència. S’aixeca. Pixa davant meu i alhora em mira i em somriu. T’estimo, t’estimo molt, ja ho saps, oi, diu. Faig que sí. Se’n va. Obre la nevera. Clic-xiss. Glop de cervesa. Tinc son, penso, però no m’adormo, no puc. El cor encara em batega a mil per hora. Espero que el pròxim cop no sigui tan de traca, penso. Torna. S’estira al meu costat, al terra del lavabo i m’acarona amb els seus braços tendrament. T’estimo, ets la meva vida, diu. T’estimo, i tu, pregunta. Jo faig que sí amb el cap. Tres cops. Moure’l m’ha esgotat una mica més però ho havia de fer, no puc permetre que ell pensi que no l’estimo. Però vull dormir. Estic cansada i els músculs, demà, es rebel•laran, tindré d’agulletes, segur. Vull dormir però em deixo acariciar. Els seus dits repassen el meu cos i arriben al cul. Hi fica un dit i m’estremeixo. No fa tan mal, dona, diu. Jo faig que no amb el cap, giro el coll i mirant-lo li dic que té raó, que no fa mal. Li somric i torno a mirar cap a on mirava. Treu el dit. Vull dormir, tinc son. Tanco els ulls.
La quarta vegada no va ser, de moment, superior a la tercera però hi va haver molta més precisió. Poca estona, però contundent, extasiant. Aquest cop no va estirar-se al meu costat, al terra del safareig. Millor, vaig pensar, jo l’únic que vull, després d’una experiència com aquesta, és dormir i prou. Ell va vestir-se. Semblava que tenia pressa. Ara vinc, amor, t’estimo, va dir abans de tancar la porta de casa. Desperta, això és per a tu! Sento que diu, després del que per a mi havia estat un instant. Obro els ulls i el veig davant meu, amb aquell somriure seu, tan bonic, ple de dents blanques. Duu un ram de flors a la mà. En aquell instant, coses de la ment, el visualitzo a la floristeria que hi ha al carrer del costat. Bon dia, diu ell, tan simpàtic com sempre amb les dones. Ella, la florista, li somriu àmpliament, perquè ell és molt ben plantat i molt, molt atractiu. Li pregunta què vol. Un ram de flors. Quines flors, pregunta ella. No ho sé, més igual, un ram, contesta. T’agraden, em pregunta i m’interromp els pensaments. Li somric tan bé com puc, estic massa fatigada com per donar-li les gràcies a viva veu. Deixa el ram damunt la lleixa, al costat d’un detergent i s’estira al meu costat, al terra del safareig. El seu alè xoca contra la meva nuca un altre cop. Els dits recorren les meves corbes, els malucs, les natges, els pits, els mugrons. T’agraden o no, torna a preguntar. Faig que sí amb el cap. T’estimo, t’estimo molt, diu, ets la meva vida. Tu també m’estimes, oi, pregunta. Assenteixo. Vull dormir. Tanco els ulls.
La cinquena vegada va ser superior a la tercera. Una frenesia. Vaig veure’l de reüll, despullat, que s’estirava al meu costat, al terra de la cuina. T’estimo, t’estimo molt, murmura. Els seus dits es desvien dels cabells i m’acaricien suaument els dos mugrons. Primer l’esquerre, després el dret. Vols més flors, em pregunta, les altres ja es van morir, oi? Feia dues setmanes que les havia llençat a la brossa i ell encara ho preguntava amb indecisió. Els homes són així, penso. És com quan obren una nevera, tenen davant el que busquen i diuen, No hi és, s’ha acabat. No veuen el que tenen davant del nas, miren més enllà. Vaig a mirar la tele, diu, fan futbol. No puc aixecar-me, tampoc vull. El futbol és un esport barra negoci que odio. M’acaricia una estona més. El seu alè repeteix paraules d’amor, senzilles i tendres, a la meva nuca. Tu també, oi, pregunta finalment. Faig que sí, lentament. Em fa un petó delicat a l’omòplat, em pinça un mugró amb dos dits i s’aixeca. Se’n va a veure el futbol. Al terra de la cuina si està força bé, penso. Fred i dur però còmode i segur. Estic cansada, suada, les articulacions em fan mal. Ja se sap, després de fer una cosa d’aquestes, és el mínim que et pot passar. Tinc son. Tanco els ulls.
La sisena vegada, qualitativament, va ser inferior a la quinta però superior a la tercera. Déu ni do. Hi ha homes que, quan s’hi posen, s’hi posen, i a mi me n’ha tocat un que tela marinera. Aquest cop vaig perdre la visió. Almenys, durant uns instants. L’experiència, esgotadora, m’havia deixat més dèbil del que preveia. Ell però, fort com un roure, com qui res, s’estira al meu costat, al terra de la nostra habitació i, cansat, però aquest cop potser no tant com jo, comença a acaronar-me els cabells amb la punta dels dits. T’estimo, t’estimo molt, diu. Tu també, oi, afegeix ràpidament. Quelcom desesperant en el seu to de veu, una por, un anhel, un desig, no ho sé, fa que desisteixi de moure només el cap i, reunint les energies suficients, amb un fil de veu, Sí, jo també, li dic. Després em fa un petó tendre a l’esquena i s’aixeca. Clic-xiss. Glop de cervesa. Pixa, menja quelcom de la nevera, un altre glop i torna. S’estira al meu costat, al terra de la nostra habitació. No sé què faria sense tu, diu l’alè d’alcohol. Dic, Mmm, afirmant, i això el deixa content. Estic molt cansada. Mentre em toca els pits, el cul, la panxa, penso en la pèrdua momentània de visió que he tingut. Espero que no em passi més. Tinc son. Un dels seus dits ja és al recte. M’estremeixo una estona. El treu. Tinc son. Tanco els ulls.
La setena pallissa va ser la millor de totes. La més dura. La més cruel. La més llarga. Després de fer-ho s’estira al meu costat, al terra de l’habitació on jo planxo, jo rento, jo estenc, jo netejo, jo administro els papers, els rebuts, les factures de casa. Aquest cop he perdut la visió i l’oïda definitivament. Ja fa una estona que hem acabat però jo ni hi veig ni hi sento, tampoc puc parlar. Noto, això sí, els seus dits de merda acariciant-me els cabells i el seu alè d’alcohol a la nuca. Probablement m’està dient allò de, T’estimo, t’estimo molt... però jo ni el veig ni el sento. Millor. Segur que, aquest cop, ell està molt cansat. Jo també. Cansada i rebentada per dins. Literalment. Tinc els ulls inflats com mai, plens de cops, ensangonats. Per això no hi veig. Les orelles també em sagnen. Segur que a ell li fan mal les articulacions de les mans i dels peus, de tants cops. Per això no hi sento. La mandíbula se m’ha desplaçat cap a la dreta, tant, que em resulta impossible poder-la moure. Per això no puc parlar. Dins la meva boca la saliva ha perdut la batalla definitiva, la guerra, i ja no és espumosa i blanca si no densa i roja i amb el regust del seu invasor, la sang. Gairebé no puc respirar. La culpa deu ser de les tres o quatre costelles que se m’han clavat als pulmons. A ell li deuen fer mal les articulacions dels turmells. La suor, cada cop més freda, es barreja amb la sang que regalima per arreu de la meva pell. Ell també sua i també està ple de sang, però no és seva, la sang, ni tampoc tota la suor. Els seus dits avancen fins els pits. Encara que vulgui, no podrà acariciar-me els dos mugrons perquè mentre em violava, i violar-me sempre ho fa al final de la pallissa, me’ls ha arrancat amb les dents. Després, en un moment d’èxtasi, entre hòstia i hòstia, se’ls ha menjat. Per tant, ara no me’ls pot acariciar. Que es foti. El seu alè segueix bufant la meva nuca. T’estimo, t’estimo molt. Per sort no el sento. Els seus dits arriben als malucs, a les natges. T’estimo, t’estimo molt, diu l’alè. No em puc aixecar. Aquest cop m’ha llençat l’armari al damunt i m’ha partit les cames. Ara ja no em fan ni figa, simplement no les sento. Com els braços, que de tants cops se m’han quedat adormits. El forat del cul, com el nas, les celles o l’entrecuix, em sagna abundantment. Després de tot el que m’hi ha ficat, un dit, dos o tres, penso, serà una nimietat. En fica tres i m’adono del meu error. M’estremeixo de dolor més que mai. El seu alè, insistentment, bufa i bufa la meva nuca. Si no fa mal, dona, no fa mal, diu el malparit. Per sort no el sento. Treu els dits i em torna a acaronar els cabells tendrament, amb una suavitat que m’exaspera. Ara l’alè bufa amb força. Més vehement que mai. Deu estar preguntant, Tu també, oi, tu també m’estimes, oi. No penso contestar-li. Ja no fa falta. No hi haurà més pallisses, segur. No em veig obligada a moure el cap, fent que sí. No em veig sotmesa a haver de dir que sí, no fos cas que ell es pensi que no l’estimo i em clavi una altra pallissa. No dic res. No moc el cap. S’ha acabat. L’última pallissa. Cap més. Ja no hi haurà més carícies exasperants després de fer-ho. No més suor. No més sang. No més cops. No més dits. No més mal. Per fi. El refrany s’equivoca, penso, a la setena, va la vençuda. Tinc son. Si tanco els ulls serà per sempre, ho sé. Somric. Sóc lliure, penso. Tanco els ulls.

Comentaris

  • Uff, és espantós[Ofensiu]
    allan lee | 31-01-2012

    el tema. La manera de narrar-ho, fabulosa. Fas que ens hi anem ficant, com en una escala de cargol de malson, que cada cop s'estreny més i et fa giravoltar amb més angúnia. Felicitats, és un relat excel.lent. I per desgràcia molt- massa- real.

    a

  • Gràcies [Ofensiu]
    free sound | 31-01-2012 | Valoració: 10

    pels comentaris...
    Algun relat teu també és
    un crit a la vida.
    Obro els ulls.

  • Fascinant[Ofensiu]
    Mònica | 08-12-2011 | Valoració: 10

    Et felicito per el relat, has aconseguit emocionar-me.
    Un cop comences a llegir-lo, t'enganxa, i moltíssim.
    Els pèls de punta.
    Enhorabona

  • Necessites llegir fins al final[Ofensiu]
    Cafè amb canyella | 06-12-2011

    Llarg, però un cop comences a llegir-ho, no pots parar. Necessites saber com acaba aquest desig malaltís que et colpeja amb un gir sobtat al mig del relat.

  • Tanco els ulls...[Ofensiu]
    free sound | 03-12-2011 | Valoració: 10

    i veig la realitat cruel, un escrit que clama al cel.
    Real, "escrit de manera genial" per criticar tot allò que cal.
    Cal ser lliure abans d'hora...
    Felicitats pels teus relats!!!

  • Felicitats[Ofensiu]
    Montse Balsach | 27-11-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt l'estil, el to, l'estructura del relat, i el desenllaç increïble, fins i tot "esgarrifador".
    Felicitats!

  • Impressionant[Ofensiu]
    annamarmol | 24-11-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el relat, m'ha posat la pell de gallina en molts moments. Un relat ple de sentiment.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

6877 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!