tanca els ulls

REALITAT
Obro els ulls
La foscor cau damunt meu a pedrades. Odio la foscor. Em produeix desconfiança vers el meu voltant, ja que no puc saber què o qui s'hi amaga.
Els segons passen lents, com si sabessin de les meves febleses i me les llencessin a la cara complagudament. Encara deu faltar moltes hores perquè el Sol m'aturi el patiment. Els grinyols, constants, m'adverteixen de la presència d'éssers estranys al meu voltant; però mentre estigui despert no em poden fer res, i ho saben, per això es queden allà, apartats de mi però sense parar d'observar-me, a l'aguait per quan m'adormi. Però mai m'adormiré, si ho faig, ells em, em...
- I el foll home caigué en l'obscur terra d'aquella cambra situada en un tètric manicomi.-
Tanco els ulls.

SOMNI
Obro els ulls, desorientat, no sé encara on sóc ni recordo res d'abans d'aquest mateix moment. M'aixeco del terra on m'he despertat i observo el meu entorn. Una espècie de biblioteca s'obre davant meu: és immensa, les parets plenes de prestatgeries que, alhora, estan a besar de llibres. Tinc la sensació que això em fa feliç, no sé per què, és com si sempre n'hagués volgut tenir una.
Encuriosit m'apropo a una de les parets i dono un cop d'ull a les obres que hi reposen, són llibres sobre diferents artistes: Bernini, Dalí, Da Vinci... i altres artistes. N'agafo un a l'atzar: Estephanie Corbusier: vida i obra, el fullejo una mica i trobo fotos de grans obres seves com Bosc encantat, i un dels jocs d'escacs que va dissenyar per a La Vanguardia (en fascicles!). Quina és la meva sorpresa quan, en girar-me i un cop havent guardat el llibre en el seu lloc corresponent, em trobo amb un extravagant i menut fullet assegut en una de les branques d'un arbre aparegut del no-res. El menut home sembla no haver-se adonat de la meva presència i estudia la biblioteca amb la mirada tot cantussejant una cançó que em resulta inquietament familiar. De cop gira la vista cap a mi i em diu amb un somriure irònic - Bones..., perdona Home-alt: què hi fots aquí?
No sé que és el que més em desconcerta: si el fet que realment no tinc ni idea del que hi faig en aquest lloc o que no em sorprengui l'aparició d'un malparlat fullet acompanyat d'una gegantina olivera (probablement centenària) enmig d'una biblioteca a la qual no tinc ni la més remota idea de com hi he arribat. - Que t'estic parlant a tu estaquirot!-. l'aguda veu del homenet em torna a la realitat - Doncs la veritat és que no ho sé; senzillament m'he despertat i he aparegut aquí estirat al terra...
El misteriós fullet es posa dret, amb un habilidós salt, altre cop damunt de la branca on fa uns moments s'asseia.
-I es pot saber on eres abans d'aparèixer aquí?
-Ni idea; ara que hi penso només tinc records d'aquesta biblioteca i els pocs minuts que hi he estat.
-Tampoc saps el teu nom?
-Eh... no.
-Veig que no t'importa massa no recordar res del teu passat
-M'hauria d'importar?
-S mi m'importaria: tu que n'opines? T'hauria d'importar?
-És possible que tinguis raó, i aleshores perquè no em sento buit o sol o com dimonis m'hagi de sentir?
-Potser perquè tens un passat el qual no val la pena recordar.
-Però si no el recordo, com ho puc saber si val o no la pena?
-L'amnèsia de vegades pot ser només de forma conscient, si el teu cas és aquest significa que, tot i que encara guardis la teva vida en aquest poc pelut caparró; algun motiu provoca que la tinguis tancada amb pany i clau.
El fullet introdueix la mà dins de la seva butxaca i n'extreu quelcom que m'amaga amb el seu propi puny. De cop, sense avisar em llença el petit objecte i corro a agafar-lo per evitar que es trenqui. Un cop segur a les meves mans, li dono una ullada al minúscul projectil: és una simple pedreta... - es pot saber què intentes llançant-me una pedra? -. La meva pregunta no troba receptor que la respongui, mentre em distreia observant-la ha aprofitat per desaparèixer (amb arbre i tot) - la mare que el... -. Maleint els possibles familiars que pugui tenir algú d'aquestes característiques, observo amb més detall la pedreta i descobreixo una petita inscripció " desperta! ".
Tanco els ulls.

REALITAT
Uns metres més lluny de la cambra on un home somia en fullets intermitents i biblioteques espectaculars; una altra persona treballa en el seu despatx on, tot i el modern sistema de calefacció del qual disposa (el qual consta d'una decadent estufa i un joc d'un parell de mitjons per peu). La llicenciada metgessa sent una fredor que li dificulta la concentració. Aquella tarda estava treballant en el cas d'un home que semblava ser l'únic supervivent d'un fatídic homicidi:
Quan la policia va arribar al pis avisada per uns veïns que deien haver sentit preocupants terrabastalls, van trobar els cossos sense vida d'una decapitada i el seu fill adolescent amb punyalades per tot el ventre. En un principi es creien que eren els únics ocupants de la casa en el moment del crim. No va ser fins al cap d'una hora d'haver arribat; gairebé llestos per abandonar el pis; quan un policia que estava inspeccionant les habitacions va sentir uns xiuxiuejos. Primer es va pensar que era el vent o qualsevol altre cosa, però en apropar-se a una cambra en concret va percebre que el soroll augmentava i va decidir comprovar que era: quina deuria ser la seva sorpresa en veure un home tot tacat de sang davant dels membres amputats de la seva família. Segons explicaria més tard a la comissaria, el marit estava parlant amb el cap de la dona dient-li un cop i un altre - no és culpa meva, el gos ens hauria d'haver avisat que venia algú dolent, la culpa és del gos, del gos...-.
Després de llegir l'informe policial, la doctora Mallorquí obre el primer calaix de l'escriptori i agafa un bolígraf, un big negre sense tapa, disposant-se a completar l'informe mèdic del seu pacient:

NOM: Fran Montané i Capa

SEXE: baró

EDAT: 49

SíMPTOMES: aïllament, paranoies, atacs violents en recordar els fets.
...

Observant l'andròmina calefactora, la Laura Mallorquí pensa si encara deu quedar cafè a la sorollosament brunzidora màquina expenedora.
Obro els ulls.
Sempre tinc la sensació que, quan dormo, si no el meu cos, sí la meva ment, em trasllado; no sé on ni per què. Senzillament tinc aquest sentiment; per això, quan em desperto però encara no he obert els ulls, espero ser en un lloc ben lluny d'aquesta caixa on sembla que no s'hi troba significat a la paraula llibertat. Aquest cop tampoc he tingut sort en el mateix instant en que obro i els ulls i abans que les meves còrnes enfoquin el meu voltant, ja sé on sóc. No oblidaré mai l'olor que fem els bojos...
Mentre contemplo el monòton i penós paisatge del qual disposo (qualsevol dels sis costats de què disposo per no automutilar-me, tot un luxe) penso en el somni que he tingut, mai havia somiat res tan desgavelladament surrealista i que alhora ho recordés tan exacte. Sembla que fós real: l'arbre, el fullet els llibres... que en fa de temps que no agafo un relaxant llibre, quins temps aquells...
De sobte, el soroll d'unes claus m'ataca per darrere. Són ells!!! Em volen seguir torturant, em volen fer recordar i jo no vull recordar. Recordar és dolorós i jo NO VULL sentir dolor. En la biblioteca no havia de recordar i no podia patir cap dolor.
- Vullanaralabiblioteca! Vullanaralabiblioteca! Vullanaralabiblioteca! deixi'm estar! Me'n vull anar d'aquí!!! Li estic dient que me'n vull anar d'aquí!!!! Deixi'm anar el braç; m'està fent mal! LI ESTIC DIENT QUE EM DEIXI ESTAR EL BRAÇ!!!! Què fa amb aquesta xeringa?!? No necessito més tranquil·litzants! No vull més tranquil·litzants! DEIXI ESTAR JA LA PUTA XERINGA!!!No sisplau, per favor, no, no! AAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHH!!! Aaaaaaah... Vullanaralabiblioteca! Vullanaralabiblioteca, vullanaralabiblioteca...
Tanco els ulls

L'infermer fulleja tranquilament una revista mentre escolta un CD que li ha deixat la dona de fer feines, l'Andrea. És una dona molt ben feta, li agrada el seu cul, té pinta de ser dels que es deixen agafar bé. L'estrident alarma el desperta d'una manera massa brusca i cau d'esquenes al terra juntament amb la cadira amb la qual es gronxava. Odia aquell timbre infernal. Un dia d'aquests té el pressentiment que, misteriosament, s'espatllarà. L'infermer s'aixeca i es frega les mans per l'afaitada superfície del seu cap, a mode de massatge. Col·loca bé la cadira, guarda la Playboy dins de l'arxivador perquè ningú la vegi i es dirigeix cap al despatx de la Mallorquí alhora que pensa la forma de poder entrar a l'Andrea.
Mentre esperen l'ascensor, la dra Laura li explica a l'infermer el que ha de fer; alhora, ell es pregunta quina diferència deu haver-hi entre les instruccions que li ha donat al despatx i les que li dóna ara. - Quin plom de dona... - mentre afirma amb el cap fent veure que escolta unes repetides ordres, el sord subordinat inspecciona l'acompanyant, fins que aquesta se n'adona i alhora que es tapa més amb la bata, deixa anar una forçada tos.
Arribats a la cel·la correcte, l'infermer treu un feix de claus i busca la que tingui l'etiqueta adequada: la D-021, i la intordueix en el pany. Un cop oberta la porta, busca el pacient amb la mirada i es troba a un home que, en veure'ls, corre cap a un racó en un absud intent d'escapar-se d'ell, tremola i comença a suar d'una forma exagerada. Sempre fan el mateix, pensa mentre deixa anar un sospir i li parla amb les mateixes paraules i el mateix so que usa cada dop que entra a injectar alguna de les merdes que donen en aquell manicomi:
-Fran, tranquil·litzis, no li volem cap mal, només volem administrar-li una petita dosis d'un calmant, no li farà gens de mal, s'ho asseguro...
-No s'hi esforci, no fa cas a ningú en aquest estat, és com si li parlés en rus...
L'infermer s'hi acosta pausadament, sap per experiència que si el pacient i ell mantenen el contacte ocular, no es posa tan histèric. En començar a apropar-se descobreix que no està callat sinó que contínuament xiuxiueja no-sé-quines-coses, a
lhora que es frega frenèticament el braç dret amb la mà esquerra, de manera que provocaven una inexplicable inquietud al forcut treballador. Tot i així, en traspassar una frontera només visible als ulls de l'obligat resident, aquest comença a cridar que el deixessin estar i, en veure la xeringa, encara vocifera més per, al final, simplement implorar, que no li injectin el relaxant fàrmac. L'injectat no té èxit amb la petició, però si el contingut del transparent cilindre, i en pocs segons es torna a calmar, en els quals torna a xiuxiuejar inintel·ligibles mots. Finalment tanca els ulls i s'adorm en un profund son.

SOMNI
Obro els ulls.
Miro al meu voltant i no puc evitar que un somriure d'alleujament se m'escapi. Torno a ser a la biblioteca. Ignoro per què me'n vaig haver d'anar, ignoro què he fet durant la meva absència ni per què hi he tornat, fins i tot ignoro el motiu últim que em provoca aquesta felicitat; senzillament sé que no me'n vull tornar a anar. M'aixeco de la cadira on estava assegut i, sense poder-ho evitar m'agenollo per acariciar el càlid parquet que m'aguanta. Em giro i, on fa instants hi havia una cadira se m'apareix una taula escriptori. És de fusta de cirerer i sembla gastada, a sobre d'ella hi ha un llibre ensenyant la contraportada, llisa, sense cap imprès a sobre. Agafo els llibres i uns nervis em fan dubtar si buscar-hi el títol; sé que en fer-ho algun personatge vindrà d'un no-res força inquietant. Sense poder- ho evitar més estona el giro, el títol m'obliga rellegir-l'ho i acabar pujant irònicament la cella esquerra. El ingenioso hidalgo don Grouxo de la Mancha.
Dit i fet, només calia que jo hagués llegit aquelles paraules per sentir les petjades d'unes ferradures passant tranquil·lament per aquella habitació. Em giro i observo la imatge més irreal que la meva ment pugui imaginar i que, alhora, es pugui explicar en un concurs escolar com aquest. El més famós dels tres germans Marx (amb la seva típica vestimenta) passeja còmodament muntat en un cavall, amb un embut de llauna com a pseudoprotecció cranial, una escombra (de les de palla!)com a arma, i un des seus germans, el mut (ara no em ve el nom) com a Sancho Panza. Amb una lleu estrebada de les regnes el cavall s'atura, i permet l'imminent baixada d'en Grouxo, el qual s'encen instantàniament, un cigar pur.
Sense fer-me cap cas, el presumpte cavaller mira al voltant, a les parets, però els seus ulls no veuen això, es pot percebre nom-és fent-hi una ullada que són uns ulls que miren un horitzó inexistent.
-Rocinante; vull aquell, el de més enllà, el de més aquí i qualsevol altre que sigui verd amb clapes blanques. (dirigint-se a mi) mai sabràs quan pot fer falta un bon llibre verd de clapes blanques, oi mestre?
Afirmo sense massa convicció, absort en el vell i característic moviment de celles. Tot seguit apareix el cavall, caminant amb les peülles posteriors, i amb les davanteres porta tots tres llibres que li ha demanat. Tant el suposat cavaller com el, també suposat, escuder n'agafen un i en obrir-lo en una pàgina concreta, en treuen una cadira! I, com si el que acabessin de fer fós el més quotidià que es pot fer en una biblioteca imaginària, s'hi asseuen i m'inspeccionen amb uns ulls com taronges.
-Harpo, Rozinante: quin dia que fa avui, eh? El sol brilla, els ocells canten, encara no m'he mort i ja són quarts de quatre de la tarda i tinc la inexplicable sensació que avui tindré l'ocasió de presenciar l'íntima trobada entre la meva veïna Dulcinea i el seu veí, és a dir: jo.
-...
-iiiiiiiiiiiiiiiiiiiirrrgggggghhhh bbbrrrrrrrrrr!!!!
Presenciar aquesta conversa entre un cavall, un mut i un indescriptible, a part de decantar-se perillosament cap al monòleg, resulta gratament divertida, i no puc evitar que em provoqui una alegre i sorollosa riallada que interromp, per desgràcia meva, la conversa tan plena de matissos i coneixements duta a terme pels meus tres convidats.
En Grouxo em mira amb un posat suposadament ofès i introdueix la mà bruscament a la butxaca sense treure'm la vista de sobre. Res. Canviant de tàctica, prova de trobar més sort a la butxaca contrària, amb la qual usa, evidentment, la mà oposada a l'anterior; ara sí! Amb un agre somriure als llavis extreu un mitjó molestament llarg i olorós, el qual usa com (realment sóc un home afortunat) a gua de deafiament. El mitjó estava humit...
-Home-d'indumentàries-avorrides, desconec qui ets, desconec què hi fas en la nostra biblioteca, desconec quin número de peu calces; però tot i el meu comentat desconeixement vers la teva persona, et desafio a un duel. Et dono la llibertat d'escollir l'arma, mentre que jo escolliré les regles amb les quals haurem de participar - allargant-me la mà - Tracte fet?
Sense saber massa bé què passa al meu voltant encaixem les mans i, tot seguit, en Harpo corre excitat cap a una de les prestatgeries i n'extreu un llibre, i abans que les meves neurones arribin a preguntar-se la temàtica del llibre, l'incansable i eficaç escuder ja l'obre i el fica cap per avall de manera que tot un seguit d'armes de joguina cauen al terra desordenadament - tu mateix, tria la que més rabia et faci -.
Pistoles amb taps de suro com a munició, espases de fusta, dards amb les puntes de goma.. n'hi ha per triar i remenar però cap d'elles no m'acaba de fer el pes, massa infantils. Ignorant l'escampall armamentístic busco entre altres llibres algun que que m'escaigui més: "Com guanyar al teu gos al parxís en 6 dies", "Regles i més regles d'un joc tan estúpid com el pòquer", "Jumanji: el joc que va inspirar la pel·lícula"; de sobte un sospitós llibre recobert de clapes em crida l'atenció, també me la crida que, casualment, cert cavaller xiuli una melodia qualsevol, recolzat i mirant les el vol dels àcars amb una tira de gomets rodons a la mà. Tancant els ulls m'imposo "NO LLEGEIXIS EL TÍTOL, NO LLEGEIXIS EL TÍTOL!"; i tres segons caic en la trampa. El llibre s'anomena "El joc preferit d'en Grouxo Marx: escrit per en Grouxo Marx, produït per Grouxo Marx SA i imprès per Grouxo Marx SL". Seré estúpid...
Amb un resignat sospir giro la vista per descobrir què pot aguardar un llibre com aquell: tres caixes vermelles de no més d'un metre cúbic de volum, totes idèntiques i amb un simplista interrogant al mig de cada cara és el resultat de la meva ximpleria.
-Bé. Ara que ja has escollit lliurement (tos) el joc amb el qual ens sotmetrem a duel, dono pas al meu torn i procediré a explicar-te'l i a dictaminar la normativa: en cada una de les tres caixes s'hi amagarà el meu cavall, el meu fidel ajudant o un convidat sorpresa. Si endevines la caixa del convidat, acceptaré la meva derrota i, a més a més, t'enduràs un fantàstic osset de peluix dedicat per mi.
-I si perdo?
-Si perds? No ho havia pensat, clar que seria l'opció més lògica al cap i a la fi; doncs, um... ja pensarem alguna penyora adient: acceptes?
Accepto. El meu peculiar contrincant es dirigeix un altre cop cap a la infinita llibreria i n'extreu un llibre, del qual en deixar-lo al terra i obrir-lo, en surt un rellotge de sol i tot seguit de les seves inacabables butxaques, en Grouxo n'extreu una llanterna: - tranquil, tens temps fins que s'acabin les piles o s'espatlli la llanterna, ves-tho pensant. Ah! I per a qualsevol dubte consulta-ho amb el jutge de línia, està assegut prenent el sol -. En mirar la persona que em senyalava hi trobo a un relaxat Harpo broncejant-se davant d'un fulletó turístic sobre les platges de Miami. - però no m'ha dit que el seu escuder estava en una de les caixes? Com s'explica això? - em trobo el valent hidalgo assegut en la plataforma del lluent rellotge de sol investigant, amb l'ajuda de la llanterna, el que s'amaga a sota de la llarga faldilla d'una Barbie. El pobre fa cara de decebut; en veure'm, llença nerviós la nina i fa una llarga pipada del seu cigar - oh, no et preocupis, són simples investigacions amb una finalitat purament científica! I pel que fa al meu ajudant, tampoc té res de particular, només passa que té feines múltiples, tal com van les coses avui dia, com creus que ens ho hauria de fer, si no, perquè l'entristit obrer pugi cada mes la dona i els fills, petit burgès, digues?
El repte era senzill però alhora complicat, tenia un grapat considerable d'opcions de guanyar, llàstima que eren exactament la meitat de les que tenia de perdre, molt tonificant... em vaig acostar a la caixa que estava més a la dreta i agenollant-me hi paro atenció amb l'orella, per si escolto res que m'ajudi: silenci. M'apropo a la segona i hi enganxo la orella: se senten com paraules ofegades - mmph mfrnnnmm!! -, inquietant. I dirigint-me a la tercera i última, noto quelcom d'estrany que em fa crear certes sospites: no sé si és la forta olor a animal que desprèn o el cap de cavall que ha sortit per un costat i ha trencat la caixa a falta d'espai i, segurament també, d'oxigen.
- Crash!!! - em giro, espantat i em trobo el meu contrincant saltant a sobre de la llanterna, clarament destrossada: - perdona, ehem, però el temps s'ha acabat; es veu que la llanterna s'ha espatllat, deu ser de la humitat: sol passar, tranquil. En fi, ja has descobert on s'amaga el convidat sorpresa d'avui?!?!
-Sí.
Sense cap espera per a la resposta d'en Grouxo, em dirigeixo cap a la primera capsa - aquí no hi és - i en obrir-la; d'un bot en Harpo aapreix de la caixa i aterra amb una impactant pirueta; s'aixeca i saluda un fictici públic.
-Ui sí, que bé que ho fas, noiet: et recordo que et pago perquè no sàpiguen on ets, no perquè em vagis fent de trapezista fracassat; només faltaria!
-Segueixo; si ens dirigim a la tercera capsa, veurem que no cal obrir-la per descobrir-hi el seu interior; - acaricio el cap de l'animal - oi, Rocinante?
-La que em faltava! Apart d'un escuder amb aspiracions al trapezi, ara també tinc un cavall gras: a partir de demà només bledes, Roci, ja m'estranyava a mi que diguessis que el pollastre farcit feia aprimar perquè estava ple de fruita, seré ingenu...
-Co
m anava dient: si de tres caixes ja n'hem destapat dues, em pregunto què hi haurà a la capsa del centre?
Dit això l'obro i hi descobreixo una dona emmordassada i lligada de mans i peus; em mira amb ulls suplicants i plorosos i jo, que en el fons sóc un tros de pa, la deslligo (segona pifiada en pocs minuts).
-Colla de bojos!!! Deixeu-me anar ara mateix o us asseguro que us penedireu d'haver-me fet això; a mi! A la gran Dulcinea del Toboso. No es maltracta així LA diva, única i indiscutible!!!! Traieu-me aquestes polloses i greixoses cordes abans que em contagin qualsevol infecció!! Aaaaaaaai, quin patiment el de les estrelles...
-Ja l'has sentit, vailet. Ja l'estàs deslligant i fent fora d'aquí abans que tot això se'ns ompli d'advocats tafaners; no tens ni idea de la de multes que he de pagar...
-Jo??? Perdona, però has estat tu qui ha convidat aquesta convidada sorpresa; per tant, seràs tu el que la deslligui!!
-Però és que no l'has sentit?!? Si m'hi apropo mig metre se'm llençarà a sobre! tu tens cara de ser un home a qui se li donen bé les dones difícils, oi? Vinga, que et costa? A més, segur que no deu estar vacunada de la ràbia, i com em mossegui...a més per culpa teva s'ha posat així, si jo la tenia a punta de caramel, o sigui que, nano, em deus una parella: no deus tenir pas cap cosina?
-Vés a passeig!!!
La pobra diva, o com fos que es digui, em mira amb una cara que fa córrer però tampoc es pot quedar lligada tota la vida, o sí? Després de la temptadora idea m'apropo cautelosament i allargant tant com puc els braços li deslligo les cordes, i un cop alliberada marxa agraint-me els meus serveis amb un bonifaci "segrestadors...."
Un cop marxat el lleó, el valerós cavaller baixa del seu rellotge i em felicita per les meves proeses; tot i que em dóna algun consell que, en el seu cas hagués utilitzat, i m'haurien ajudat, que amable. Ràpidament ordena al seu mosso que reculli l'equipatge per marxar i, sense pensar-s'ho dos cops m'abraça.
-Lleial contrincant (es treu el cigar de la boca, reflexiona uns segons i el torna a endinsar en la cavitat bucal), accepto la meva honrosa derrota i, com a premi, t'atorgo el privilegi més gran que es concedeix en els duels: l'Ós de Peluix; símbol de la suavitat del peluix i de la fortalesa de l'ós.
Fent petar els dits, en Grouxo ordena a en Harpo que em doni l'osset.
-No cal que m'ho agraeixis, de debò, jo sóc així de generós; es veu que ve de família. Ah! I si t'hi fixes hi trobaràs una petita dedicatòria firmada per mi, de res.
Observant el gastat i polsegós ós, busco estossegant l'esmentada frase. Es troba a la planta del peu dret: "DESPERTA! Atentament: Don Grouxo de la Mancha"
Tanco els ulls.

REALITAT
Obro els ulls.
Desperto em una sala, aparentment deshabitada, tot i que probablement em deuen estar espiant. Estic assegut en una mena de butaca, on unes cintes m'envolten impedint-me tot moviment, tant és. Porto tanta droga a sobre que em noto com si m'haguessin lligat plom a les extremitats i em costa força concentrar-me. Davant meu una taula apareix complaguda, recordant-me alegrement que, tot sovint, els amos d'aquesta presó es posen la màscara i et prometen que tot el que et fan, per molt dolorós que i insensible que pugui semblar, sempre (SEMPRE!) està fet únicament i exclusivament pel bé dels seus pacients, és a dir: pel nostre; cosa que comporta que un cop al mes et facin una entrevista preguntant-te de tot i apuntant les meves conclusions en una llibreta (jo sempre he pensat que simplement estan fent els mots encreuats, perquè sempre que els hi demano, mai em deixen veure que apunten).
Darrere meu s'obre una porta - odio que sempre entrin d'esquena!! HO ÒDIO!!! És que els fa por el que pugui passar si no entren per sorpresa?!?!?! COLLONS!!!!! - i una dona entra, la seva cara em resulta familiar. Ja ho recordo, estava amb l'infermer quan va entrar per ficar-me la merda que ara em té així - però gràcies a la merda he pogut anar a la biblioteca on res fa mal, on tot és diversió: la merda també pot ser bona -.
-Bona tarda, Fran, em sap greu l'incident d'abans. Li prometo que la nostra intenció no era trencar la seva tranquil·litat; només volem fer-li una entrevista: és pel seu bé.
Què us deia?
-Su no li fa res li proposo d'entrevistar-lo per poder especificar el seu estat... d'alteració. Hi està d'acord?
-Com que suposo que si no hi estés seria una greu falta de cooperació, cosa EVIDENTMENT imperdonable; vosté vagi proposant que jo accepto, per avançat, qualsevol activitat per rocambolesca que sembli. Li sembla positiu per al meu estat, com deia que era? Ah, sí! D'alteració.
Clarament molesta, la doctora intentava calmar-se buscant la paraula que li faltava per acabar el passatemps. paraula de cinc lletres; persona amb evidents deficiències mentals permanents o transitòries; tocat de l'ala (quina paraula deu buscar l'honorable científica?!?): TARAT!!!! Un cop trobada la paraula que faltava, passa pàgina i es posa a fer una activitat diferent (trobar les 7 diferències, la sopa de lletres?).
-Nom?
-Perdoni?
-Si em pot dir el seu nom
-Però si ja se'l deu saber. Bé sap a quin pacients tracta, oi? Però si just en entrar ja l'ha fet servir: que no tenim memòria doctora??
Uffff... voldria saber si vostè mateix sap el seu nom. Miri, sé perfectament que no li agraden gens aquestes entrevistes, però jo tinc una nòmina a la qual he de correspondre; si no, me'n aniré al carrer; és a dir: si tots dos col·laborem, tot serà més fàcil
(més fàcil per a ella, jo ja m'ho estic passant pipa)
-Nom?
-Francisco Franco Bogavante, per serv... no!! Perdó: Francesc Montané i Capa; ho sento és el costum.
-Data de naixement?
-31 del 12 del 1955, estic a la flor de la vida
-Molt bé: ara expliqui'm; com passa l'estona a la sala d'aillament?
-És que si pot passar l'estona?!? Quin pes que em treu de sobre... i jo que me pensava que estava prohibit...
-Prou de sarcasmes per avui, sisplau: respongui.
-Abans feia plans per escapar-me d'aquí. No em miri així!! Li ben prometo que és veritat! Últimament em passo l'estona dormint
Semblava que l'última dada que havia dit li havia interessat anormalment.
-I per què dorm tant? Se sent cansat? Potser deu ser cosa de le medecines
-I ara! Què diu, dona, no! Quina ximpleria! Com se li ocorre dir aquest disbarat. I esclar que sí!!! Però no es preocupi, ara em va de meravella
-No l'entenc, perdoni
-Lògic que no ho entengui, és el meu secret. Li ho explicaré: quan somio vaig a un món fantàstic, no hi ha records, no hi ha dolor, és tot el surrealisme existit i per haver concentrat en una sala, en una biblioteca, on només hi sóc jo i els personatges dels llibres. Només li dic que fa uns minuts estava fent un duel amb Don Grouxo de la Mancha: s'ho imagina?
La doctora, tot i escoltar-me, aquest cop, atentament, sembla no fiar-se massa del que em passa; l'escepticisme és típic dels estudiosos capquadrats. Tan se me'n dóna a mi que cregui i que deixi de de creure aquesta dona.
-Vull anar a la meva cambra d'aïllament. Ja no em e de gustparlar amb vostè: estic cansat.
-Li recordo que per molt que somïi, seguirà estant aquí i no en sortirà funs que vulgui enfrontar-se als seus problemes.
-Li he dit que ja no vull parlar més, m'està ignorant o és que és sorda?!?
-No m'interrompi quan li parlo!!! No ho torni a fer mai!!!! Vostè és aquí perquè no va tenir el valor d'enfrontar-se al món que l'envoltava: van matar la seva família accepti-ho!
-Que ho accepti!?!?!?!?! Imagini's que per qualsevol raó, porta anys sense entendre que no fa res per aturar a un assassí; imagini's que per qualsevol raó que encara no entèn utilitzés la seva familia com a escut humà: podria acceptar això vostè, doctora!?!?!?! Podria acceptar això el món que l'envolta!?!!??! NOOO!!! ÉS IMPOSSIBLE, NI JO MATEIX PODRIA PERDONAR AL MEU FILL SI HO FÉS!!!! SÓC EL DIABLE!! I ara deixi'm anar a la meva habitació, vull dormir.
La doctora em mira i, durant un moment, em sembla entendre en la seva mirada un respecte que no havia mostrat abans. Tanca la llibreta, es guarda la ploma a la butxaca de la bata, s'aixeca i es dirigeix a la porta; on no tinc vista. Sento una espècie de timbre i tot seguit el soroll metàl·lic que ofereix la porta en moure's.
-Porti el pacient a la seva habitació, per favor.
El mateix infermer que fa una estona m'ha clavat la xeringa ara em deslliga i em pregunta si crec que estic en condicions de caminar - no gràcies a tu, xato -. M'ajuda a aixecar-me i, agafat d'ell, ens anem acostant fins a la meva cel·la, per poc temps més...
Un cop a dintre m'estira al llit i desapareix amb la mateixa fredor amb que m'ha portat fins aquí. Espero quiet, panxa enlaire, que passin els minuts. Un cop asegurat que la meva intimitat és total, m'aixeco ràpidament i em trec de la màniga de la samarreta un clip - segur que l'infermer ni se n'adonarà que l'ha perdut, pobrissó -, el qual deformo fins a convertir-lo en un filferro allargat i punxegut; molt punxegut: suficientment punxegut com per tallar sense massa dificultat la carn humana. Em sento recolzat a la porta; de manera que els impediré, ni que sigui momentàniament, l'entrada. En molts casos la diferència entre la vida i la mort depèn de la ràpidesa amb què s'actua. No puc permetre que m'impedeixin la meva única porta de llibertat: ells segurament no ho entendran en veure'm, però jo no em vull suïcidar perquè tot s'acabi; res més lluny de les meves intencions! El que jo desitjo, és tornar a començar.
La Biblioteca, inesgotable font de dessitjos, de riure, de surrealisme, de bogeria: la bogeria més sana mai vista per l'home. Quan hi arribi podré, per fi, desempallegar-me del passat - el passat ens persegueix, ens vol mal, no fa més que recordar-nos tots i cadascun dels errors comesos, un per un, un per un -.
He tingut sort de poder agafar aquest tros de ferro, molta. Després d'estar uns segons amb la ment en blanc; estenc el braç dret, agafo aire i amb la
mà esquerra, d'un sol cop - un cop pur, ràpid, net - amb la clau que em permetrà abandonar el món de penúries on vaig néixer i reaparèixer en un món de somnis i oblid, tallo. Arreveure.
Tanco els ulls.

L'infermer sense clip busca la manera que un clip pot desaparèixer d'una butxaca sense forats per on caure.
-A veure, pensa: estava jugant amb el ferret quan m'ha cridat la doctora, aleshores me l'he guardat a la butxaca. Trec l'home i el porto a descansar. Després, he anat al lavabo, però allà ja hi he mirat i res. I en sortir, ha estat quan l'he trobat a faltar. Cagon dena! S'ha de ser tanoca per perdre el teu propi clip de la sort. Buscaré pel terra, que no se'm hagi caigut mentre anava amb el vell aquell.
El tanoca passeja cap cot en busca d'un amulet que trobarà en un dels llocs més insospitats que hom pot pensar. Pas a pas, rastreja la superfície de marbre polit en la qual es recolza, fins arribar a la porta de l'home que ha anat a acompanyar. Resignat, s'acaba de posar dret i mira per la petita finestreta de la porta D-021, desesperançat torna a posar la vista en el terra per seguir amb la recerca, quan..
L'infermer gira el cap bruscament per mirar, altre cop per la finestreta; el pacient no hi és!! Oh, sí que hi és! Senzillament està recolzat a la porta, quin ensurt que s'ha emportat. Una esgarrifança gelada recorre l'espinada de l'home; a poc a poc torna a mirar per tercer cop pel vidre d'estretes dimensions que connecta tots dos espais, ha d'enganxar la cara al vidre per poder contemplar bé l'home i, esverat, observa el que ja ha vist fa no res.
Els pàl·lids braços de l'home contrasten amb la vermellor intensa del líquid que deixa anar el seu canell. Actua instantàniament, s'aparta de la porta i extreu de la butxaca el grapat de claus que duu mentre crida que vingui algú amb una llitera. Del manyoc que té a la mà en treu, després d'una vista ràpida, la correcta. La introdueix dins el rovellat pany, empeny... i no s'obre; un segon i més intens intent aconsegueix apartar el cos de la porta. Entra i obseva el tall que apareix en un toll de sang. Espera desesperat trobar-li el pols. Res. D'una forta estrebada s'arrenca una màniga de la camisa i l'usa per realitzar-li un torniquet. Aturada l'hemorràgia estira el cos panxa enlaire i li comença a fer un massatge cardíac acompanyat, en els moments apropiats, del boca a boca. El cor segueix aturat. L'infermer és un home amb optimisme: ho segueix intentant.
Arriba la llitera al cap d'un minut - on collons éreu!?! Que se'ns estava morint, sort que li he pogut fer tornar el pols!!! - mentre porten l'home a l'infermeria, el salvador observa un objecte brillant a la seva mà, l'agafa i es queda garratibat: un sangonós filferro resta quiet en el seu palmell, inconscient de l'atrocitat que gairebé ha produït.

Al cap d'uns dies el mateix pacient canvia de recinte, ara es troba en una altra cel·la; la d'un hospital. Al costat, una infermera vigila el funcionament del seu comptagotes i, un cop comprovat, es dirigeix cap al doctor:
-Creus que se'n sortirà?
-No. El cervell va estar massa temps sense rebre oxigen i les lesions que han quedat són massa greus, segurament, es quedarà en aquest estat uns quants anys i un mal dia li fallarà el cor, o els pulmons o vés a saber què. Em pregunto quins motius podria tenir aquest home per voler deixar de viure.
-Segons vaig sentir, feia força temps que estava internat a St Boi, pobre home...
El doctor tanca els ulls, una brossa se li ha ficat dintre i no el pot obrir. Quina molèstia!

SOMNI
Ulls tancats.
Foscor.