Tanatori

Un relat de: Maria Quintana
El primer que he mirat han estat les seves mans, les seves ungles. Aquelles ungles que s’arreglava amb molta cura els diumenges al vespre. Deia que si no les duia pintades li feien mal. Les he vist petites, com si se li haguessin encongit. Llavors he mirat quin vestit li havien posat. Duia un vestit blanc cru, màniga llarga, amb puntes i perles molt petites. L’he trobat molt lleig. Semblava una mortalla. Era una mortalla. Finalment m’he atrevit a mirar-li el rostre. No l’he reconegut. Tenia la cara inflada, rodona, sense cap arruga, ella que en tenia tantes... i de color gris, ella que tenia una obsessió per estar morena.... M’he fixat que li havien fet les celles. Ben perfilades. Els rínxols castanys, com les arrugues i la morenor, també havien fugit. Ara duia els cabells tallats arran i eren grisos, molt grisos. El sofriment dels darrers mesos l’havia desfigurat.
El tanatori estava ple de gom a gom. El seu fill, rebia als que anàvem a acomiadar-nos de la seva mare al pas de la porta. Feia molts anys que no el veia. El nen grassonet s’havia convertit en un noi alt i prim. Molt alt. Tot i que no m’ha conegut li he donat el condol i li he fet un parell de petons. Aleshores ens hem quedat allà quiets sense saber que dir-nos. He trobat estrany que en mig de tanta gent no hi hagués ningú de la seva edat, un amic o una amiga que l’acompanyés en el seu dolor.
Llavors he anat a donar el condol a l’àvia. La dona m’ha reconegut de seguida, i fins i tot ha recordat que la seva filla i jo estàvem embarassades al mateix temps. Sí, dos embarassos coetanis però molt diferents. En aquell temps ella ja nedava en l’abundància, el seu marit ja era un empresari d’èxit, i res era prou per aquella criatura que tant havien buscat. En canvi nosaltres, tot just acabada la carrera i començant un nou negoci, anàvem molt curts de diners. Així mentre ella comprava els mobles de disseny més cars per l’habitació de la criatura i vestia una canastreta amb marques exclusives, jo mirava de comprar només l’indispensable.
Tot això m’ha vingut al cap, mentre l’àvia m’ explicava el calvari que han passat els darrers mesos i com malgrat haver consultat a metges d’arreu del món no hi havia hagut cap solució per la seva filla. Tot i que no ho volia fer, no m’he pogut estar de pensar que davant la mort, els diners no serveixen per res. M’ha fet molta llàstima la seva mare.
L’olor de les flors de les corones que hi havia per tota la sala m’ha començat a marejar però no podia marxar sense donar el condol al marit. Se’l veia molt seré. L’home baixet i grassonet, amb el somriure sorneguer i el posat de perdonavides de sempre m’ha etzibat un “guaita-la”. I jo, mentre li feia una abraçada de compromís li he dit “em sap molt de greu”.
Llavors m’ha començat a explicar si fa no fa el mateix que feia un moment m’havia explicat la seva sogre. Jo he desconnectat. Me’l mirava a ell i mirava al noi del pas de la porta. Com era possible que l’arrogància d’aquell home l’encegués fins al punt de no adonar-se que era impossible que aquell noi de gairebé dos metres d’alçada fos fill seu?
Abans de marxar del tanatori, m’he acomiadat del noi que tornava a estar sol, aïllat i amb la mirada perduda. Qui sap si la seva mare li havia explicat tot abans de morir. Encara que, coneixent-la, segurament s’havia endut el seu secret a la tomba.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: